# SOS · Codex vedes (extès)

Els vedes originals del kernel Antigravity segueixen intactes (Zero Redundancy · Frontend-only · Context-First AI · Knowledge Loop · W3C · JSON-LD · Glass-Box · Immutable State · Zero localStorage · Local-First). Aquest fitxer els amplia amb els compromisos que hem afegit en aquesta línia de treball.

## Nous vedes

### V11 · Excel·lència W3C
Tota funcionalitat nova prova d'anar per una API W3C nadiua abans d'inclore qualsevol dependència. `SubtleCrypto`, `WebRTC`, `WebSocket`, `BarcodeDetector`, `CompressionStream`, `SVG`, `IndexedDB`, `fetch`, `WebAuthn`. Si una capacitat no és W3C encara però hi ha una proposta W3C activa, s'implementa el patró compatible.

### V12 · Molekulon transmedia
Molekulon és el projecte narratiu que dóna cara a SOS: pel·lícula, sèrie, còmic, videojoc, música, performativa. La lògica és **"elige tu propia aventura"** — cada superheroi que entra a un molekulon obre una branca de la història. Cada branca real (jugada per una persona real) es reflecteix al ledger del SOS: els fluxos ficcionals i els reals són el mateix substrat.

### V13 · Gamificació d'espècie social
L'entrada al joc = **una aportació al fons cooperatiu**. Els espais de creació i ús (biblioteca, banc de temps, MATRIU) són nivells del joc; guanyar = crear valor comptable per a la comunitat. Els Nodes (col·lectius local d'una xarxa) creixen com espècies socials naturals — quantes més interaccions recíproques, més biomassa cooperativa.

### V14 · Fons local com a organisme d'inversió
El fons cooperatiu local es dissenya per **convertir-se en la infraestructura d'inversió més potent del territori** — no com a fons capitalista sinó com a organisme cuidador que reinverteix en l'ecosistema humà i natural. Cura + rendiment son la mateixa cosa perquè el sistema paga en valor comptable + reputació + capacitat, no en dividends extractius.

### V15 · Codex vedes com a font viva
El codex evoluciona amb l'ús. Cada nova comprensió que la comunitat aprova (via sabiduria signada) s'afegeix aquí. Sense burocràcia — és el resum del que hem après.

## V16 · Seny · Rauxa · Castells — el llenguatge local

L'anclatge mitològic dual **Shiva ↔ Shakti** que ja tenim al codex es tradueix directament als dos motors cognitius i culturals de Catalunya: **seny** i **rauxa**. Els fem servir com a llenguatge de mercat i com a marc pedagògic. No són sinònims literals; són **anàlegs funcionals**:

- **Shiva ≈ Seny** — estructura, marc, anàlisi, procés, contractes, cadena hash, `canWrite`, quòrum de sabiduria. És *el que sosté* quan els reptes es tornen intensos. És la **pinya** del castell: la base tècnica, milimètrica, sense la qual no hi ha altura possible.
- **Shakti ≈ Rauxa** — energia creativa, moviment, atreviment, comunitat vibrant, molekulons, kit narratiu, esdeveniments performatius. És *el que encén* la comunitat quan la matriu de valor està activada. És **la canalla** que apuja el castell, l'alegria de la pinya feta acció.

**Molekulon = la síntesi seny+rauxa en acció**: cèl·lula descentralitzada de 5-12 superheroi que baixa al terreny — cada persona amb el seu rol clar (seny) i tota la colla amb energia i risc compartit (rauxa). És la nostra forma d'entendre la colaboració dinàmica del segle XXI.

Aquest llenguatge dual (Shiva/Shakti · Seny/Rauxa · Pinya/Canalla) apareix a tot: al blog, a la landing, a la comunicació comercial, als noms de mòdul quan calgui. **Coherència multi-cultural**: qui prové de tradicions vèdiques hi troba Shiva/Shakti; qui prové de Catalunya hi troba seny/rauxa/castells; qui prové d'altres llocs hi troba llenguatge secular (estructura/energia/síntesi).

## Ancoratges mitològics (opcionals per l'usuari)

Els arquetips vèdics són **presets funcionals**, no obligació religiosa. Un projecte pot triar qualsevol sistema simbòlic (celta, andí, secular, propi) — el sistema tècnic no distingeix:

- **Brahman** — veu de la missió/visió (metaskill)
- **Brahmà** — disseny d'iniciatives
- **Vishnu** — coordinació/operació
- **Shiva** — auditoria/renovació/transformació
- **Devi/Shakti** — execució creativa
- **Ganesha** — facilitació/desbloqueig
- **Saraswati** — formació (LMS)
- **Lakshmi** — gestió del fons

**Shiva** (Tapas · transformació) i **Shakti** (Kriya · creació) són els dos vectors polars de cada superheroi. Un sense l'altre col·lapsa; junts són la gràcia.

## V18 · Missió de SOS i lloc del Comando Molekulon

**SOS** té una missió sola: **connectar i empoderar comunitats locals**. Cada eina — banc de temps, biblioteca de les coses, MATRIU, Guardians, Sabiduria, Slicing Pie — està al servei d'això.

El **Comando Molekulon** és **una tribu creativa oberta** — un dels projectes mestres de la MATRIU, no la totalitat del SOS. Qui vulgui pot participar; qui no vulgui, també pot fer SOS sense entrar-hi. Cromo, cançó, còmic i pel·lícula són l'embolcall narratiu que fa desitjable la infraestructura tècnica.

**Superheroi = superpoders + superarmes**:
- **Superpoders** = habilitats (skills) que aporta al banc de temps
- **Superarmes** = objectes que posa en comú a la biblioteca

Ambdós apareixen al cromo. Cada cromo té un **nivell** (Aprenent → Bronze → Plata → Or → Llegenda) amb reptes concrets per desbloquejar el següent.

**Transmedia del Comando** (canals):
- Música al **SoundCloud** (`/comando-molekulon`)
- Vídeos al **YouTube** (`@comando-molekulon`) — capítols per personatge
- Còmics comprables a **Amazon**
- **Instagram** (`@comando_molekulon`)

**Nivell territorial**: quan l'usuari està a país/província/comarca, l'app mostra un panell d'incentiu que empeny cap avall (municipi/barri) — el valor real es crea a peu de carrer.

## V17 · Mitologia origen — Mazinguer, Horacio Motomachi i el Gran Molekulon

Enviats a la Terra pel **Gran Molekulon** (la molècula que governa les galàxies des de l'hiperespai), **Mazinguer i Horacio Motomachi** tenen una missió aparentment impossible: reclutar un **Comando de 150.000 superherois** capaç de vèncer el **Mundo Muerto** — la corporació que funciona com un virus: extreu valor sense retornar-lo, trenca vincles i deixa les comunitats orfes.

Sense talents propis aparents (potser el seu superpoder és haver perdut el seu ego), Mazinguer i Horacio adopten l'estratègia dels **Blues Brothers**: **munten una banda de música** que recorre totes les poblacions de Catalunya i del món per identificar, un a un, els 150.000 superherois amagats a plena vista.

**Superherois canònics**. La llista que mana és `CANONICAL_HEROES`, a
`SOS/index.html`; això d'aquí n'és el resum llegible i ha de coincidir-hi. Cada
un porta on està documentat, el seu poder al còmic i què vol dir en una
organització (la columna que fa que aquest relat visqui dins d'un programa de
gestió comunitària i no en un fullet a part).

| Heroi | On | Poder | Què vol dir en un equip |
|---|---|---|---|
| **Mazinguer** | Còmic 1 | Coneix el pla i guia la banda; l'ego perdut és el seu poder | Qui munta la plataforma i atrau els primers nodes |
| **Horacio Motomachi** | Còmic 1 | Rep l'encàrrec i converteix l'experiència en relat | La visió de conjunt: qui sap explicar cap on va tot |
| **Guiri-Guay** | Còmic 1 | Curació neuro-rítmica: sana ferides i torna a moure el cervell del grup | Qui té cura de l'equip i cura les friccions abans que es podreixin |
| **Purpleman** | Còmic 1 | Entra als gasos tòxics i els torna benestar; les males olors, flors | Qui absorbeix la toxicitat de l'ambient i la torna clima |
| **Afrodito** | Còmic 1 | Holometabolisme: la música li trenca l'armadura que el mantenia alienat | El talent amagat que només necessita un lloc segur |
| **El Aviador** | Còmic 1 | Orientació i rescat in extremis: apareix quan l'equip s'ha perdut | L'executor hiperespecialitzat que desencalla projectes |
| **Pigmentón** | Còmic 1 | Assigna identitats; il·lumina fins i tot els forats negres | Qui dibuixa la xarxa i dona a cadascú el color que li toca |
| **La Medusa Andaluza** | Còmic 1 | Sincronització i fusió cultural: dona llum interconnectant el grup | El node central que creua informació entre parts que no es parlaven |
| **Electroplasman** | Còmic 1 | Injecta liquiditat al sistema nerviós del comando i a les naus que no enlairaven | Qui porta el capital que fa passar un projecte d'aturat a enlairat |
| **El Anguila** | Còmic 1 | S'escapoleix de qualsevol lloc: on el grup s'encalla, hi troba l'escletxa | Qui marca el ritme operatiu; la pinya no aguanta sense compàs |
| **Barbamuda** | Còmic | Fa supertratges i ensenya des del silenci: no explica, deixa que ho vegis | L'estabilitat estructural: qui no es mou quan tot es mou |
| **Reciclator** | Vídeo | Construeix les superarmes de la banda amb el que els altres han llençat | Qui fa que no calgui comprar res nou perquè ja hi és |
| **Supergerminador** | Vídeo i web pròpia | Ensenya a germinar per menjar superaliments; canta amb la seva rialla | Qui ensenya el mètode en comptes de fer la feina |
| **Fraktalman** | Té tema propi | Converteix el caos en ordre sense aplanar-lo | El que funciona aquí té la mateixa forma allà: replicar sense uniformar |

Aquesta taula va estar mesos dient una altra cosa —vuit noms, tres mal escrits i
poders que no són els del còmic— tot i que la veda 109 ja obligava a una sola
llista. La veda mirava les pàgines i no es mirava el codex. Veda 112.

**Rols simbòlics dins del sistema**:
- La **banda de música** = onboarding + comunicació + performativa
- Els **150.000** = objectiu del Comando (visible al comptador de la vista Comando)
- **Mundo Muerto** = l'antimodel del SOS: extractiu, opac, centralitzat, no signat, sense circulació de valor
- El **Gran Molekulon** = la font. En el codex tècnic, la font és el codex mateix + la comunitat

## Backlog infraestructura crítica pendent (no oblidar)

Ordenat per crítica → nice-to-have. Es revisa a cada onada d'ampliació:

1. **Sync live per pings offer/demand** — quan un banc de temps registra una demanda que casa amb una oferta d'un altre node aparellat, notifica en directe. Descentralitzat pur (WebRTC + hash de skill matching).
2. **Guardian request UI visible** — flux per demanar rol de steward + validació pel creator/owner amb un clic. Model ja hi és (proposeChange type steward_add); només falta el flux.
3. **Sign records via WebAuthn** — passar de did:key a signatures amb passkey per als registres reals (no només vinculació). Requereix conservar did:sos com a identitat i afegir un `signer.type='webauthn'` alternatiu.
4. **Ancoratge Nostr P1** — publicació signada de mainHash a relés públics. Test smoke amb `wss://relay.damus.io` quan l'entorn ho permeti.
5. **Snapshot Arweave P2 / IPFS+OTS P3** — notarització permanent opt-in del mainHash.
6. **AI review PRs deep integration** — mode subscripció (workflow GitHub Actions crida al SOS via webhook local o GitHub App). Actualment un-shot.
7. **Xifratge AES-GCM per node distribuït entre múltiples membres** — clau vinculada al `did:sos` de cada membre autoritzat. Base ja hi és; falta el flux de repartiment.
8. **Onboarding tour primer arrencament** — 3-4 pantalles guiades explicant SOS + Comando + Guardians.
9. **Cerca global (⌘K)** — cercar nodes, socis, superherois, entitats des de qualsevol lloc.
10. **Wallets W2/W3** — Nostr NIP-07, EIP-712 (adapters per contracte).

## V19 · Panteó de 12 — reconeixement de competències

Adoptem el model de dotze arquetips de **Pantheon.work** (CC BY, «Exercici
individual de reconeixement de competències i habilitats» v1.0) com a graella
de competències del SOS i del Comando. Detall a
`knowledge/references/pantheon-12.md`.

Tres principis que passen a ser veda:

1. **Les paraules clau són un pack, no una etiqueta.** Ningú «és» informàtic:
   algú és més o menys referent d'un pack segons quantes de les seves paraules
   se li poden associar. La reputació al SOS es calcula així i no d'una altra
   manera.
2. **Els talents són lliures d'escala.** El mateix talent val per propiciar una
   conversa entre dues persones i per organitzar un congrés de 3.000. Per això
   el mateix arquetip serveix a un barri i a una comarca, i **no es fan models
   diferents per escala**.
3. **És un inventari col·lectiu i viu, no una avaluació individual.** Cap vista
   del SOS pot convertir això en una etiqueta fixa a la fitxa d'una persona.
   És una fotografia que ha d'evolucionar amb l'activitat registrada.

Regla d'implementació: **l'evidència mana sobre el símbol.** `archetypeAffinity`
pondera primer el que s'ha fet (ledger, ofertes, rols), després el que es
declara i, només en últim lloc i com a desempat suau, els signes o qualsevol
altre senyal simbòlic. Un sistema que digui a algú qui és a partir de la seva
data de naixement per sobre del que ha fet, trairia tot el model.

Els dotze fundadors del Comando encarnen un arquetip cadascun; els tres
supervilans (Max Miedox, Mala Yerbax, Mr. McGragor) són **els tres modes de
fallida** d'una comunitat: la por que paralitza, el rumor que corroeix i
l'extracció que buida. Serveixen alhora de narrativa i de diagnòstic.

Escala de reputació del Comando: **Aprenent → Superheroi/na → Guardià/ana**,
i es puja amb evidència, mai amb antiguitat.

## V20 · Veda del dossier personal

El **dossier** (CV, recursos, arquetips declarats, personatge) és **material que
la persona aporta sobre ella mateixa**, i mai es barreja amb l'evidència.

Tres regles fixes:

1. **Privadesa estructural, no promesa.** Es desa amb `type:'dossier'`, dins de
   `PRIVATE_DB_TYPES`, i queda fora de `state.nodes`. Com que tot el que surt del
   navegador surt de `state.nodes`/`state.entities`, el CV no pot filtrar-se ni
   per error. El mateix val per a les narratives.
2. **La IA proposa, la persona accepta.** Res del que detecti un lector (local o
   IA) s'afegeix sol al perfil: apareix com a etiqueta acceptable.
3. **L'ordre de prioritat no es toca.** Evidència > declaració > símbol.
   `evidenceBased` només és cert si el guanyador té evidència real, no
   declaracions.

Detall a `knowledge/vision/dossier-personal.md`.

## V21 · Veda dels mapes de valor i de la guia

**Els mapes neixen sans o no neixen.** La forma canònica d'un preset a `DYNAMICS`
és `pairs`: cada fila és un vincle amb les **dues direccions**
`[A, B, tipus A→B, etiqueta A→B, tipus B→A, etiqueta B→A]`. Escriure el retorn
obliga a pensar-lo. `flows` queda per a l'excepció unidireccional legítima.

Llindars que cap preset pot baixar: **reciprocitat 100%**, densitat ≥45%, cap rol
aïllat, barreja de tangible i intangible, concentració al rol més connectat ≤40%.
Un mapa que neix ambre ensenya a la comunitat que ambre és normal.

`vnaAudit(node)` és l'únic lloc on es calculen aquests indicadors: la barra de
salut, el reforçador i els tests miren exactament el mateix. Diagnosticar sense
donar la següent passa és deixar la feina a mitges: per això la salut sempre
ofereix `openReciprocityFixer`.

**Cada context s'explica sol.** Tota pestanya o vista nova ha de portar entrada a
`CONTEXT_GUIDES` amb `flow` (3 frases del valor que hi circula), `steps`
(comprovats contra el node real, no un temari) i `lens` (una frase per als 5
rols). Detall a `knowledge/vision/guia-i-flux-de-valor.md`.

## V22 · Veda comptable

**Es comptabilitza tot el valor aportat, i el valor és el que defineix el mapa
de valor.**

D'aquí en surten quatre regles que no es negocien:

1. **El mapa de valor és l'esquema comptable**, no un diagrama il·lustratiu. El
   que compta com a valor en un node és exactament el que els seus fluxos
   declaren. Canviar el mapa és canviar què es compta.
2. **Un intangible declarat al mapa és comptabilitzable.** Aquesta és la
   diferència entre reconèixer el treball invisible i limitar-se a anomenar-lo.
3. **Cap agrupació sense mapa.** Territorial o temàtica, si una agrupació no té
   mapa de valor no té comptes, i sense comptes és un filtre de cerca, no una
   comunitat. Una federació temàtica no necessita cap primitiva nova: és un node
   amb metaskill, mapa, ledger i governança, lligat per un tema en comptes d'un
   límit administratiu.
4. **Els mateixos indicadors a qualsevol escala.** `vnaAudit` val per a un banc
   de temps de barri i per a una federació de federacions, perquè la unitat
   d'anàlisi sempre és el mapa.

Corol·lari operatiu: qualsevol funcionalitat que reculli aportacions ha de dir
**a quin flux del mapa corresponen**. Si no es pot dir, o el mapa està incomplet
o la funcionalitat no aporta valor comptable.

## V23 · Veda del reconeixement

La veda V22 diu que **es comptabilitza tot el valor aportat**. Durant temps això
va ser cert al ledger i fals al reconeixement: `reputationOf` només mirava les
aportacions de la **MATRIU**, així que qui feia 40 h a un banc de temps tenia
exactament la mateixa reputació que qui no havia fet res.

Tres regles:

1. **Una hora val una hora, vingui d'on vingui.** Les aportacions es compten a
   tots els nodes i ventures on la persona és membre. Cap dinàmica és de segona.
2. **El diner també és valor**, però no es barreja d'amagat: es converteix a
   **hores equivalents** amb la tarifa per defecte de l'oracle (20 €/h) i es
   veu com a tal al camp `effort`.
3. **Canviar què es compta obliga a recalibrar l'escala.** Si no, tothom salta
   de graó sense haver fet res nou i el reconeixement perd sentit. Els llindars
   de `CROMO_TIERS` i el repte de Llegenda es mouen junts, sempre.

Referència de cada esglaó: Bronze ≈ mitja dotzena d'aportacions reals · Plata ≈
una vintena en més d'una comunitat · Or ≈ una seixantena, referent del territori
· Llegenda ≈ centenars, infraestructura humana.

## V24 · Veda de la consolidació

Una xarxa que suma xifres ja calculades menteix. Si el Bages diu «49 h» i
Manresa, que hi és a dins, diu «37 h», sumar-les dóna 86 h que no ha fet ningú:
les 37 ja hi eren.

Tres regles:

1. **Cap consolidació es fa sumant consolidacions.** Tota xifra es calcula un sol
   cop sobre el conjunt d'apunts, deduplicats per identitat (node · venture ·
   apunt). `measure(nodeIds)` és l'únic lloc del sistema on es compta valor
   territorial; `consolidate` i `consolidateSet` només li donen conjunts.
2. **Dues columnes que no es toquen: `propi` i `agregat`.** El que ha passat en
   aquest node i el que ha passat a sota mai es barregen en una sola xifra
   ambigua. El `total` tampoc és propi+agregat calculat a mà: es torna a mesurar
   sobre la unió. Coincideixen a l'arbre, però la coincidència és el resultat,
   no el mètode.
3. **Les persones no se sumen mai — s'uneixen.** La mateixa persona aporta a
   diversos nodes; sumar comptadors la clonaria. Sempre `Set` de `personKey`.

**Per què és prerequisit de les federacions temàtiques.** Una federació no és una
branca de l'arbre: és un conjunt de nodes lligats per un tema, i pot contenir
alhora una comarca i un municipi de dins. `consolidateSet` ho resol declarant el
node interior **redundant** (el seu valor ja entra per l'avantpassat) i mesurant
una sola vegada sobre l'abast real. Sense això, cada federació que es creï
inflaria les xifres de Catalunya.

## V25 · Veda de la identitat portable

«La clau privada mai surt del navegador» sonava a virtut i era mitja veritat.
També volia dir dues coses que ningú havia dit en veu alta:

- Esborrar les dades del navegador **destruïa** el `did:sos` per sempre.
- El mateix humà amb dos aparells eren **dues persones diferents** al registre,
  amb dues reputacions i dues meitats de la seva pròpia història.

Tres regles:

1. **La sobirania no és no poder emportar-te la teva clau; és que ningú més
   pugui.** La còpia és **xifrada amb contrasenya** (PBKDF2 210k · AES-GCM), la
   custodies tu, i cap servei hi toca. Al fitxer no hi ha res en clar.
2. **Substituir una identitat és irreversible i es demana explícitament.**
   `importIdentity` es nega si el dispositiu ja en té una de pròpia mentre no li
   passis `overwrite`.
3. **Un passkey no és una còpia de seguretat.** És una segona via d'accés. Qui
   confongui les dues coses perdrà la identitat el dia que perdi l'aparell.

## V26 · Veda de l'ancoratge

Ancorar un node no prova el registre. El registre públic travessa **tots** els
nodes i totes les ventures; una empremta d'un sol node no diu res de la resta, i
el botó «Ancora» del registre obria justament això — i des del tauler, sense node
actiu, no obria res.

`buildRegisterPack` fa una arrel sobre **totes** les accions ordenades, amb una
fulla per apunt. Canviar un sol valor mou l'arrel i el CID, i el pack publicat
deixa de quadrar. Es verifica **a la mateixa pantalla** on es genera: un
ancoratge que digui «signat» sense comprovar-ho no val res (veda V22 aplicada a
la permaweb).

## V27 · Veda de la col·laboració

Una eina que sincronitza però no diu **amb qui** no és col·laborativa: és una
transferència a cegues. I una que exigeix copiar i enganxar un codi de dos
quilobytes cada vegada no la farà servir ningú dues vegades.

Tres regles:

1. **Compartir no és copiar.** L'aparellament viatja com a **enllaç**
   (`#/sync/<codi>`), que s'envia pel canal que sigui i s'obre d'un clic. El
   codi cru i el QR segueixen sent-hi per quan no hi ha canal.
2. **Sempre saps amb qui parles.** Cada costat es presenta amb el seu `did:sos`
   i el nom amb què treballa, abans que res es fusioni. Obrir el teu SOS sencer
   a un codi anònim és el que fèiem fins ara i no s'ha de tornar a fer.
3. **La segona vegada no comença de zero.** Es recorda l'últim company i quan
   va ser, de manera que tornar a aparellar és reconèixer algú, no saltar a
   les fosques.

## V28 · Veda de la federació temàtica

Una federació **no és una branca de l'arbre territorial**: es forma quan et
vincules a un **tema**. El model és `del.icio.us` — etiquetes una cosa i
descobreixes qui més ha etiquetat el mateix. Aquí, en comptes de pàgines, són
nodes: bancs de temps, biblioteques, cooperatives, MATRIUs.

Tres regles:

1. **El tema és la porta, no el permís.** Etiquetar un node amb un tema ja et
   posa dins la federació; no hi ha alta, ni aprovació, ni cap llista de socis
   que mantenir. Sortir-ne és treure l'etiqueta.
2. **Etiquetar només val la pena si et retorna algú.** Per això la pantalla de
   temes ensenya, al mateix moment, **qui més treballa els teus temes**. Una
   etiqueta que no connecta amb ningú és metadada morta.
3. **Una federació pot contenir una comarca i un municipi de dins.** La veda
   V24 ho resol: `consolidateSet` marca el node interior com a **redundant** i
   el compta una sola vegada. Sense allò, cada tema nou inflava Catalunya —
   per això la consolidació era el prerequisit i no una millora a part.

Els temes viuen al node (`node.themes`), així que **viatgen amb la
sincronització** com qualsevol altra dada: no calen ni servidor ni registre
central de federacions.

## V29 · Veda de l'acompanyament

Una incubadora sense mentoria és un repositori d'estructures. El SOS sabia
quines ventures existien i quant valor movien, però no deixava **cap rastre de
la feina que les sosté**: qui acompanya qui, què es va acordar, i què passa quan
un projecte deixa de moure's.

Tres regles:

1. **Acompanyar no és «ajudar en general».** Cada mentor porta el seu **àmbit**
   (jurídic, econòmic, tècnic, relacional, comunitari). Sense àmbit no se sap
   què s'està cobrint ni què falta.
2. **El temps d'acompanyament és valor aportat.** Cada sessió registrada entra
   al ledger de la venture, **signada i encadenada**, i genera slices com
   qualsevol altra aportació. Si no fos així, l'acompanyament seria l'única
   feina de la MATRIU que no comptaria — i és justament la principal (veda
   V22). Una sessió sense hores segueix sent acta, però no inventa cap apunt.
3. **El silenci és un símptoma, i s'ha de veure.** Una venture que fa setmanes
   que no es mou surt marcada a la Cartera i al tauler. Un projecte que mor no
   avisa; per això ha d'avisar l'eina. Les graduades no s'empaiten: ja no
   s'acompanyen.

## V30 · Veda de l'ancoratge que es recorda

Ancorar era un carreró: generaves el paquet, el descarregaves, el pujaves a
Arweave… i el SOS se n'oblidava. Al cap d'un mes no podies dir ni què havies
ancorat ni si el registre d'avui encara quadrava amb allò.

**Un ancoratge que no es pot tornar a comprovar no demostra res.** La gràcia de
segellar és poder-hi tornar. Tres regles:

1. **Descarregar un paquet és ancorar-lo**, i queda a l'historial amb la seva
   arrel, les seves fulles i qui el va signar.
2. **On s'ha publicat també és dada.** Hi ha un lloc per apuntar la transacció
   d'Arweave, el CID d'IPFS o l'event de Nostr — perquè si no, l'evidència viu
   només al cap de qui la va pujar.
3. **La comprovació es fa contra el registre d'avui**, fulla per fulla: quantes
   accions segellades hi són encara, quantes han canviat, quantes n'hi ha de
   noves. I `verifyPack` accepta qualsevol dels tres paquets sense que qui el
   rep hagi de saber quin és.

## V31 · Veda del perfil que s'edita

Tornar a prémer «Crea el meu perfil» obria un formulari en blanc i, en desar,
**tornava a publicar** les mateixes habilitats i els mateixos objectes: dues
ofertes de «Cuinar en grup» de la mateixa persona, dos trepants iguals. El que
semblava una molèstia d'interfície era una font de dades brutes que embrutava
el catàleg de tothom.

Tres regles:

1. **Cap formulari d'alta s'obre en blanc si la cosa ja existeix.** Si hi ha
   perfil, s'obre amb tot omplert i marcat, i el botó diu «Desa els canvis».
   Els botons de tot el sistema (roadmap, llançador, paleta) diuen «Edita»
   quan toca dir «Edita».
2. **Desar reconcilia, no afegeix.** S'afegeix el que és nou, es retira el que
   s'ha desmarcat i es deixa igual la resta — a **tots** els nodes on la
   persona és membre, no només a la població actual.
3. **Reconciliar no pot trencar el que un altre depèn.** Un objecte prestat no
   es retira mai: esborrar-lo deixaria un préstec orfe. Tampoc es toca res que
   la persona hagi escrit a mà fora de les llistes.

## V32 · Veda de la proximitat honesta

Perquè dos bancs de temps veïns puguin operar junts cal respondre «qui té això,
i a quina distància». El catàleg estava tancat dins de cada node.

**No s'inventen quilòmetres.** Posar coordenades a 217 municipis de memòria
seria fabricar dades i presentar-les com a exactes. El que sí que és cert és
l'arbre territorial: mateixa població < mateixa comarca < mateixa província <
a Catalunya. Això ordena bé i no menteix mai, i és el que es mostra: «a la teva
comarca», no «a 23 km».

Si un node porta coordenades reals (`lat`/`lon`), llavors sí que es calculen
quilòmetres de debò i afinen l'ordre dins del mateix nivell — i un projecte
hereta les del seu municipi. Honest per defecte, precís quan hi ha amb què.

`supplyIndex` i `searchSupply` són el catàleg únic de tot el SOS: habilitats,
objectes i demandes de qualsevol node, ordenats de més a prop a més lluny. És
això el que fa que un SOS pugui operar amb un altre sense fusionar-se ni demanar
permís a ningú.

## V33 · Veda d'operar, no només mirar

Trobar una cosa no serveix de res si després has de navegar fins al node i
buscar-la una altra vegada. Un catàleg que només *mostra* fa que dos bancs de
temps veïns es mirin; un que deixa **tancar l'intercanvi** fa que operin.

Tres regles:

1. **Cada resultat porta la seva acció**, i és la que li toca: una habilitat es
   demana en hores, una demanda s'ofereix a cobrir, un objecte lliure es demana
   en préstec, i un de prestat et posa a la llista d'espera. No un botó genèric.
2. **Buscar allà és voler-hi participar.** Si operes amb un node del qual no ets
   soci, l'alta es fa sola. Demanar permís per donar d'alta algú que ja està
   actuant és burocràcia inventada.
3. **Operar mai treu res a ningú.** Posar-se a la cua no aixeca el préstec de qui
   el té, i repetir-ho no et duplica a la llista.

## V34 · Veda de les coordenades

Les coordenades reals **no me les invento**: hi ha tres vies i cap és aquesta.

1. **L'aparell** — l'API de geolocalització diu on ets i ho desa a la teva
   població. És la més exacta i no depèn de ningú.
2. **Un fitxer obert** — CSV o JSON `municipi,lat,lon` de l'ICGC, l'Idescat o
   OpenStreetMap. S'assigna als nodes que coincideixin de nom; **no en crea cap
   de nou** i diu quins no ha trobat.
3. **A mà**, node a node.

I mentre no n'hi ha, l'eina **ho diu**: l'ordre és per proximitat territorial i
no es mostra cap quilòmetre. Es rebutja el que no és coordenada — capçaleres,
text, i qualsevol punt fora del planeta.

## Veda 35 — Res no interromp el que estàs fent

`modal()` buida `#modalRoot` sencer. Vol dir que **qualsevol** pantalla que
s'obri per iniciativa de l'app destrueix la que tenies oberta, i amb ella tot
el que hi havies escrit. El tour d'acollida arribava amb retard i feia
exactament això: si mentrestant havies obert el registre d'hores i n'havies
omplert la meitat, es perdia.

La norma: **cap pantalla automàtica s'obre a sobre d'una d'oberta**. Espera i
torna-ho a provar; si al cap d'una estona segueixes ocupat, renuncia. Val més
un tour que no surt que un formulari perdut.

## Veda 36 — El semàfor no és decoració

Cada iniciativa té un color, i el color surt de fets, no d'opinions:

- **Vermell** — un risc de probabilitat i impacte alts **sense pla de
  mitigació**, o un bloqueig que fa 14 dies o més que dura, o silenci greu.
- **Ambre** — qualsevol bloqueig obert, silenci d'avís, o qualsevol risc apuntat.
- **Verd** — res de tot això. Una graduada sempre és verda: ja no la vigilem.

Un risc **amb** pla baixa a ambre. Aquesta és la diferència que compta: apuntar
un risc no és gestionar-lo, escriure què faràs sí. Un bloqueig demana **qui el
desbloqueja** — sense nom no és un bloqueig, és una queixa.

La cartera de la MATRIU mostra el semàfor **pitjor primer**, i el tauler
d'atenció puja els bloquejos encallats per damunt de tota la resta.

## Veda 37 — Comparar no pot ser una opinió

Qui coordina una MATRIU no pot obrir dotze pantalles per saber com va la
promoció. La vista de cohort posa **una fila per iniciativa amb les mateixes
columnes**: etapa, semàfor, preparació, backlog, hores, equity concentrada,
salut del mapa, dies sense moure's, mentores i incidències.

Dues condicions, o la taula menteix:

1. **Cap xifra és nova.** Tot surt del mateix estat que ja es podia llegir
   venture a venture. El semàfor de la taula i el de la cartera són el mateix
   càlcul; si un dia divergissin, la taula seria una segona veritat.
2. **La salut del mapa és un sol número comparable.** Reciprocitat (45),
   densitat (25), barreja tangible/intangible (15), cap rol aïllat (10) i que
   no tot passi pel nucli (5). Un mapa amb menys de dos rols o sense fluxos
   puntua zero i **ho diu**: «Mapa incomplet», no un 0% que sembli un suspens.

L'**embut** diu si la MATRIU incuba o acumula: quantes a cada estadi i quin
percentatge n'ha sortit. Vint idees i cap graduada no és una cartera, és un
calaix.

I surt en **CSV**, perquè les memòries i les justificacions de subvenció es fan
en full de càlcul, no mirant una pantalla.

## Veda 38 — Una subvenció no és un model de negoci

`fundValue` diu què s'ha mobilitzat, no si allò se sosté. Graduar una
cooperativa que no sap si cobreix costos és enviar-la a tancar en sis mesos amb
la gent que hi ha posat la vida a dins.

Tres decisions perquè el número no menteixi:

1. **Els ajuts no compten al llindar.** Un ajut que tapa el forat fa que un
   model insostenible sembli sostenible fins al dia que s'acaba la
   convocatòria. El llindar es calcula **només amb ingressos propis**; els ajuts
   surten a part, com el coixí que són. Un projecte que quadra només amb ells és
   `dependent`, i se li diu quantes unitats li falten per deixar de ser-ho.
2. **Hi ha models que cap volum no salva.** Si cada unitat es ven per sota del
   seu cost variable, vendre'n més accelera la caiguda. Això no és «falta poc»:
   és `impossible`, i es diu amb aquesta paraula.
3. **Sense volum no hi ha diagnòstic.** Dir «cada unitat perd 0 €» quan no hi ha
   cap unitat és una frase buida que sona a anàlisi. Es diu `incomplet` i què
   falta.

El llindar és `costos fixos ÷ marge per unitat`. Separar fix de variable no és
burocràcia: sense aquesta divisió no hi ha llindar.

A la **porta de graduació**, els tipus amb ànim de lucre han de tenir el llindar
calculat i assolible. A un projecte comunitari no se li demana — però se li
mostra igualment, que saber-ho evita ensurts.

El **runway del fons** és el capital dividit pel que es crema cada mes entre les
iniciatives vives. Una graduada ja no crema el fons de ningú. I les que no tenen
números es compten a part: el que no es compta no es crema menys.

## Veda 39 — Una persona és una, encara que estigui a cinc llocs

`newMember` encunyava un `uid()` nou cada vegada. La mateixa persona donada
d'alta a la MATRIU, al banc de temps i a la biblioteca eren **tres registres
sense cap relació**, units només perquè s'escriuen igual. Canvia-li el nom en un
lloc i es partia en dues. Les seves hores, la seva equity i la seva reputació
anaven partides amb ella.

Tres capes, de menys a més compromís:

1. **Triar d'entre qui ja hi és.** `knownPersons()` és un índex **derivat, mai
   desat** de tota la gent que el SOS coneix. L'alta té dues portes i la primera
   és «Ja el coneixem». Triar-hi enllaça en comptes de duplicar.
2. **`did` a la fitxa.** Qui vol **reclama** la seva fitxa signant
   `{nodeId, memberId, did}`. A partir d'aquí el que uneix els registres és la
   clau, no el nom. Una fitxa reclamada per un altre no es pot prendre: només
   qui la té la pot deixar anar.
   La comprovació que ho aguanta tot és `signer.did === member.did`. Sense ella,
   qualsevol podria signar una reclamació posant-hi el `did` d'un altre — i la
   signatura seria **vàlida**, perquè l'ha feta de debò. Que la signatura sigui
   vàlida no vol dir que digui la veritat sobre qui és.
3. **Fusió de duplicats.** I aquí la regla que governa la resta:

> **La fusió no reescriu mai història signada.**

Els apunts del ledger conserven el seu `memberId` original i es llegeixen per
una **taula d'àlies** (`node.memberAliases`). Reescriure'ls trencaria la seva
signatura i la cadena de hash, i la fusió deixaria de ser auditable. El que sí
que es repunta és l'**estat mutable** —ofertes, objectes, mentors, leads,
reserves—, que no porta la signatura de ningú.

La línia és aquesta: **el que està signat es resol; el que no, es mou.**

Equity, saldos, reputació i perfil resolen per àlies, així que fusionar reuneix
les hores en comptes de perdre-les. La fitxa absorbida queda com a làpida amb
`mergedInto`: no s'esborra res.

I dos `did` diferents sota el mateix nom **no es fusionen**: són dues persones
que es diuen igual, es marca com a conflicte i es diu.

## Veda 40 — Una demanda no és una mena de cosa

El catàleg tenia tres categories paral·leles: habilitat, objecte i **demanda**.
I això és un error de fons, no de vocabulari:

> Una demanda no és una mena de cosa. És una **direcció** sobre una cosa.

Amb l'esquema vell, buscar «fusteria» eren dues cerques diferents — i partia en
dues justament **la coincidència que fa que passi alguna cosa**. Qui la fa i qui
la necessita no es veien mai a la mateixa pantalla.

La forma correcta:

- **L'eix és la cosa**: habilitat o objecte. Dos tipus, no tres.
- **La direcció és un atribut**: s'ofereix / es busca. Filtrable i ordenable com
  qualsevol altre camp, i visible a cada fila.
- **La clau d'aparellament és la categoria, no el títol.** «Necessito muntar una
  prestatgeria» i «Faig fusteria» no s'assemblen escrites, però són la mateixa
  cosa. Sense una clau compartida, la coincidència no existeix.

D'aquí surt la banda de **coincidències**: les coses que algú ofereix i algú
altre busca a prop. És l'única part d'aquesta pantalla que produeix un
intercanvi tota sola.

Dues conseqüències que semblen detalls i no ho són:

1. **Una llista d'espera és demanda d'objecte declarada**, i fins ara no es veia
   enlloc. Si tres persones esperen un trepant, qui en té un ha de poder-ho
   saber sense entrar a la fitxa de l'objecte.
2. **«Només disponibles» és sobre el que s'ofereix.** Una demanda no està
   disponible ni deixa d'estar-ho: existeix. I en obrir una coincidència el
   filtre s'aixeca sol — amagar-ne la meitat faria de la banda una mentida.

I l'ordre no menteix: els encapçalaments de proximitat només surten quan
l'ordre **és** per proximitat. Posar «📍 a la teva població» sobre una llista
ordenada per nom seria dir una cosa falsa sobre com està ordenada.

## Veda 41 — Una càrrega parcial no és una càrrega correcta

`updateAtles` s'empassava els errors de cada paquet en un `catch` buit i després
deia **«L'atles ja estava al dia»**. Si tres dels cinc paquets no arribaven,
l'usuari veia exactament el mateix missatge que si tot hagués anat bé.

Callar un error de xarxa no el fa desaparèixer: fa que algú es fiï de dades que
no hi són. Ara es compten els paquets que fallen i es diu —«Atles incomplet · 3
de 5 paquets no han arribat»— i queda a `updateAtles.last` per si algú ho vol
comprovar.

I la segona meitat del mateix defecte: la càrrega **automàtica d'arrencada**
corria alhora que la manual, i totes dues fusionaven els mateixos paquets des de
dos punts diferents. D'aquí que dues càrregues seguides donessin un nombre
d'entitats diferent cada vegada (18 · 17 · 20 · 28). Amb un pany d'una sola
càrrega en vol: **17 · 17 · 17**.

La regla general: **tota operació que fusiona estat compartit ha de ser una a la
vegada**, i ha de dir la veritat sobre què ha entrat i què no.

## Veda 42 — Qui exporta ha de saber què s'emporta

La còpia de la identitat (V25) resolia una pèrdua: esborrar el navegador
destruïa el `did:sos`. Però la identitat sola no és el teu SOS. Si perds el
navegador amb els nodes, els socis, el registre d'hores i la biblioteca, el que
et queda és una clau sense res a obrir.

`exportBackup` s'emporta la base de dades sencera. I aquí hi ha la decisió que
importa: **la contrasenya en blanc és una opció legítima** —hi ha gent que fa la
còpia en un disc que ja té xifrat, o que necessita poder-la obrir sense
recordar res— **però un fitxer en clar amb la teva clau privada dins no és una
còpia de seguretat qualsevol**. Qui el tingui no només et pot llegir: et pot
**signar coses en nom teu**, i les signatures del SOS són el que fa que el
registre valgui alguna cosa.

Per això el botó no diu el mateix en els dos casos. Amb contrasenya:
«Descarrega la còpia xifrada». Sense: **«⚠ Descarrega SENSE xifrar»**, i
l'avís diu exactament què implica. No es bloqueja, no es fa un sermó: es diu.
I hi ha una casella per treure la identitat de la còpia, que és la resposta
raonable per a qui vol les dades però no el poder de signar.

L'altra meitat és la restauració. **Importar és sobreescriure**, i ningú hauria
de sobreescriure a cegues: primer es llegeix el paquet i es diu què porta
—quants registres, de quin dia, si hi ha identitat a dins— i només llavors
s'importa. Substituir-ho tot (esborrar el que hi ha abans d'entrar el nou) és
una casella a part, apagada per defecte, amb confirmació.

I una cosa que semblava un detall: un fitxer malmès sense la llista de registres
restaurava **zero** i deia que tot havia anat bé. Un `|| []` que amagava un
fitxer trencat. Ara distingeix «no hi ha registres» de «no hi ha llista de
registres», que no és el mateix.

## Veda 43 — Un apunt parla de dues persones; només una l'escrivia

Operar des d'un resultat de cerca deixava el moviment **fet**. Registres dues
hores i ja està: el saldo de l'altre s'ha mogut, i l'altre no se n'ha assabentat.
Dit sense embuts, es podien **escriure hores en nom d'algú altre**. En un grup de
deu persones és una anècdota; en un de cent és el motiu pel qual la gent deixa de
creure's el registre.

La temptació és fer que tot demani permís. Seria correcte i inservible: avui la
majoria de fitxes no tenen ningú al darrere a qui preguntar —són noms que algú ha
donat d'alta— i demanar-los un vistiplau que ningú pot signar és teatre.

Per això la regla és la mínima que resol el problema: **cal el vistiplau de qui
ha reclamat la seva fitxa**. Mentre ningú no l'ha reclamada, el SOS es comporta
exactament com abans i no es trenca res. Des del moment que dius «aquesta sóc jo»
amb el teu `did` i una reclamació signada (V39), ningú escriu al teu nom sense que
hi diguis la teva. **La firma protegeix el nom de qui l'ha posat**, i reclamar la
fitxa passa a tenir una conseqüència pràctica i no només simbòlica.

Tres conseqüències que no són negociables:

- **Una petició pendent no és mitja comptabilitat.** L'apunt **no entra al
  ledger** fins que hi ha tots els vistiplaus. Res de saldos provisionals: o hi
  és o no hi és, i mentre no hi és, la pantalla ho diu.
- **L'apunt conserva la data del fet, no la de la confirmació.** El que va passar
  va passar quan va passar; qui ho ha validat queda a dins de l'apunt, amb el seu
  `did`.
- **Un sol camí** (V22). `submitEntry` decideix si escriu ara o si envia la
  petició; qui el crida no ho ha de saber. El préstec d'un objecte passa pel
  mateix lloc, perquè és el mateix problema: posa una responsabilitat a nom d'algú.

I una que se sol oblidar: **un `did` sense reclamació signada no dona dret a
res**. Copiar un did a un camp no és reclamar una fitxa —si ho fos, la protecció
la podria activar qualsevol contra qualsevol.

## Veda 151 — Dues entrades són bones; dos registres, no. I només se sap quina tens quan ja és tard

El Comando i el SOS conviden la mateixa persona a fer la mateixa cosa amb dues
històries diferents: un per la pel·lícula, l'altre pel barri. Tenir-ne dues és
**correcte i necessari** —qui ve pel còmic no vol llegir sobre governança i qui
ve pel barri no vol fer-se un personatge—, i el guió de la intro va estar a punt
de dir-ho com «dues portes».

No ho són. **La porta és una i el que canvia és el camí.** L'alta viu a un sol
lloc (`openSuperheroiOnboarding`, ruta `#/alta`) i les dues pàgines que hi
conviden no fan res més que dur-hi. La diferència entre les dues coses no es veu
el dia que es fan: es veu mesos després, quan hi ha dues fitxes de la mateixa
persona amb dades diferents i ningú sap quina és la bona.

Per això la regla té dues meitats, i les dues han de ser certes alhora:

- **Tota pàgina que convida ha de dur a l'alta única.** Si no hi porta, no és un
  camí: és un fullet.
- **Cap pàgina que convida pot tenir formulari propi.** Un segon formulari no
  peta mai —recull el mateix amb altres noms— i per això no el troba ningú.

I una conseqüència de vocabulari que va en el mateix sentit: **el mateix camp es
diu igual a tot arreu**. El formulari demana «superpoders» i «superarmes», no
«skills» i «recursos» segons per on hagis entrat. Dos noms per al mateix camp són
el primer pas cap a dos camps.

## Veda 150 — Una intro explica una cosa sola, i la de l'eina no presenta la història

`SOS/intro.html` és una pel·lícula de setze plans, ben feta, amb el seu tall de
30 s i les seves dues llengües. Feia de porta d'entrada al Comando Molekulon
perquè era l'única que hi havia. I explica una altra cosa: el problema dels
projectes ciutadans, l'esquelet que els falta i l'eina que l'hi posa.

Les dues coses són bones i no són la mateixa. **El SOS és una eina i el Comando
és una història**, i una peça audiovisual no pot presentar-ne dues: qui vingui
pel còmic surt sabent què és un mapa de valor, i qui vingui per l'eina surt
pensant que ha de dibuixar. Una intro compartida sembla estalvi i el que estalvia
és haver de decidir què s'explica.

La regla general: **una peça de comunicació té un subjecte, i quan se n'hi posen
dos el segon sempre és el que es perd.** Es reconeix mirant el final — el que
demana una intro diu de qui és. Si l'única crida és «obre l'eina», l'eina n'és el
subjecte, per molt que la primera meitat parli d'una altra cosa.

I una conseqüència sobre les crides: **el final d'una intro té dues portes, no
una.** Qui arriba al minut i mig no hi arriba tothom amb les mateixes ganes —n'hi
ha que volen fer-se el personatge ara i n'hi ha que només volen dir què fan al
barri. Amb una sola porta, la meitat dels qui han aguantat fins al final no en
troben cap.

## Veda 149 — El que qualsevol entén és el que queda pitjor explicat

De les dotze dinàmiques del catàleg, sis tenien pàgina pròpia: La Compra,
L'Energia, L'Habitatge, la MATRIU, el mapa de valor i Molekulandia. Les dues
**per on comença tothom** —el banc de temps i la biblioteca de les coses— no en
tenien cap.

No és casualitat i el mecanisme val per a qualsevol projecte: **s'escriu el que
costa d'explicar.** Una comunitat energètica obliga a fer una pàgina perquè
sense ella ningú entén els coeficients; un banc de temps l'entén tothom a la
primera frase, i per això ningú s'hi posa. El resultat és que la persona que
arriba i pregunta «i què és un banc de temps?» ha d'obrir l'aplicació sencera:
se li demana una decisió abans de respondre-li la pregunta.

I una pàgina d'una cosa fàcil té un perill propi: **surt bonica i no serveix de
res.** Què és, que bonic, apunta't. El que la fa útil és la part que no
s'explica mai, i que en aquestes dues és molt concreta:

- **Un saldo molt positiu és un avís, no una medalla.** Qui ha donat vint hores
  i no n'ha rebut cap és la primera que plegarà, i qui ha rebut sense donar
  sovint no torna per vergonya. La feina no és animar a donar més: és
  buscar-li a algú alguna cosa que pugui oferir i demanar-la-hi de debò.
- **Què es fa el dia que una cosa es trenca o no torna.** Passarà, i les
  biblioteques no moren per falta d'objectes: moren el dia que algú se sent
  estafat i ningú havia escrit què s'havia de fer. La norma s'acorda abans del
  primer préstec, perquè decidida el dia que passa sempre sembla arbitrària.

Dues coses de mètode que en surten:

- **Una xifra amb la fórmula al costat.** El valor d'un préstec és
  «valor estimat × taxa de desgast», i les dues taules són les de l'app, no una
  còpia: si divergissin, algú acordaria les normes del seu barri amb una xifra i
  l'eina en registraria una altra. La guarda no compara el text de les taules,
  compara **el que calculen**.
- **La mitjana que no mesura res.** El saldo mitjà amb signe d'un banc de temps
  és zero sempre, perquè cada hora donada és una hora rebuda. Un grup on dues
  persones sostenen tot i dues no han tornat mai res té mitjana zero exacta i
  està trencat. El que compta és **la distància mitjana al zero**, i confondre
  les dues és com un grup es convenç que va bé.

## Veda 148 — Reservar un nom no és tenir-lo, i s'ha de dir a la cara

L'encàrrec era «crea els usuaris al directori de tots els fundadors del
Comando». Fet literalment, seria publicar dotze fitxes a nom de dotze persones
reals que no ho han demanat, **firmades per una clau que no és la seva**. Això
trenca la sola cosa que fa que aquest directori valgui res: cada fitxa la signa
qui la fa, i qui l'allotja no hi pot escriure.

La sortida no és fer-ho una mica menys: és fer-ho al revés.

- **La reserva** diu quin `@nick` es guarda per a qui. És pública, és al
  repositori, i **no publica cap fitxa**.
- **El convit** és un codi que obre el directori amb el nick posat i un cartell
  que explica d'on surt. Al repositori hi ha **el hash del codi i no el codi**:
  un codi públic no identifica ningú.
- **L'alta** la fa la persona: es fa la clau al seu navegador i publica la
  **seva** fitxa. Fins aquí no existeix res al seu nom.

I la part que costa més d'escriure i és la que ha d'anar més gran: **reservar
no bloqueja el nick a ningú.** No pot. No hi ha registre de noms i no n'hi pot
haver —qui reparteix noms mana, i aquesta xarxa no té ningú que mani. La reserva
és una declaració pública de l'autor, comprovable perquè és al repositori. El
cartell ho diu amb aquestes paraules, i el camp del nick **no es bloqueja**: un
camp bloquejat convertiria una invitació en una assignació, i qui rep un convit
ha de poder dir que no el vol.

Dues coses tècniques que se n'aprenen:

- **Una funció copiada es vigila comparant què fa, no com està escrita.** La
  normalització del nick viu al directori i el generador n'hi té una còpia.
  Comparar-ne el text va acusar de divergència una diferència que no ho era —el
  rang d'accents escrit literal contra escapat—, i una guarda que acusa el que
  no és s'acaba silenciant. Ara es construeix la funció del directori del seu
  propi codi font i totes dues passen les mateixes tretze proves.
- **El cas buit ha de fallar sol.** Una reserva sense codi encunyat té el hash
  buit; si la cerca no ho comprova, un codi buit obre **totes** les reserves que
  encara no en tenen. És una porta que s'obre precisament perquè encara no
  s'havia acabat de tancar.

## Veda 147 — Una porta que convida i una sala que no t'espera

El hero de la portada obre dues portes —empreses i cooperatives, ajuntaments i
entitats— i el catàleg filtra per sector. La secció del repte, just a sota, es
va quedar dient «projectes ciutadans», «voluntariat» i «horts comunitaris»,
perquè es va escriure quan aquesta pàgina només venia al món comunitari.

**Convidar algú i que la primera sala no el reconegui és pitjor que no
convidar-lo.** Qui ve del costat privat travessa una porta que li diu que sí i
llegeix, tres línies més avall, un text que li diu que no. I no ho veu ningú de
dins, perquè qui l'ha escrit ja sap que el mètode val per als dos.

El que ho arregla no és afegir un paràgraf: és **dir el patró a les dues
bandes de costat**, amb les mateixes tres preguntes —qui ho sosté, què no es
veu enlloc, què passa quan marxen— i una frase que digui per què és el mateix
problema: *mateixa metodologia, productes diferents, mateix objectiu —que
l'organització estigui millor psicosocialment i econòmicament— i una sola manera
de mesurar-ho: mapejar els fluxos de valor*. Llegides alhora es veu que és el
mateix; llegides per separat semblarien dos negocis.

Tres coses que se n'aprenen i valen per a qualsevol pàgina amb més d'un públic:

- **Cada porta ha de canviar el que es veu.** Una porta que baixa al catàleg
  sense filtrar no peta —l'àncora funciona igual— i deixa qui hi entra davant
  de vint-i-tres paquets, la meitat dels quals no són seus. Passava: el codi
  enganxava el filtre a `.hero-portes a[data-sec]`, un contenidor concret, i
  qualsevol porta nova hi queia fora. Ara escolta `a[data-sec]`.
- **Les objeccions es compten per sector.** Sis de sis eren municipals
  —pressupost municipal, tècnic de participació, dades del veïnat, contractació
  menor— i una direcció de persones no en trobava ni una que fos la seva.
- **El sostre de 5.000 € és una regla de l'altra banda, no una tarifa.** Existeix
  perquè és el que un ajuntament contracta sense obrir expedient llarg. Sense
  dir-ho, una empresa el llegia com el nostre preu màxim.

I una que no és de màrqueting: quan el mateix mètode es ven dins d'una empresa,
**el mapa ensenya qui sosté què a gent que té algú a càrrec**. Això s'ha de dir
a la pàgina abans que a la sala: el mapa no és una avaluació de rendiment, el
que en surten són fluxos i càrregues i no rànquings de persones, i qui vulgui
material per acomiadar ha de sentir que no.

## Veda 146 — Sis peces bones que no es diuen entre elles no són un projecte

El Comando existia sis vegades. La història dels còmics, a la seva pàgina. Els
catorze personatges, dins de l'app en una constant. El perfil de superheroi/na,
en un modal. El kit narratiu amb IA, en un altre. El multivers, en un tercer. I
el poble on tot allò passa, en una pàgina a part. **Cada peça estava ben feta i
cap deia que les altres existissin.**

El que faltava no era una peça més: era **dir què és tot plegat**. Una
pel·lícula col·laborativa que faran 150.000 persones, on el teu personatge no
és un avatar inventat sinó el que ja fas amb nom i superarma. Amb aquesta frase
al davant, les sis peces deixen de ser sis coses i passen a ser quatre passos
seguits i un decorat.

Això no peta mai, i per això costa tant de veure: cada peça, provada per
separat, funciona. El senyal de què està passant és **que ningú no arriba a la
segona**. La guarda comprova ara que els quatre mòduls s'obrin des de la pàgina
pel seu nom de ruta, perquè el dia que un canviï de nom l'enllaç no petarà:
obrirà l'aplicació per la portada i semblarà que no ha passat res.

I dues regles que van sortir de fer-ho:

- **El que encara no està filmat es diu, i no es pinta com una porta.** De les
  sis peces de vídeo i so declarades, cinc encara no tenen enllaç. Surten a la
  pàgina dient exactament això. La temptació era enllaçar-hi el canal de YouTube
  «mentrestant»: qui hi clica no troba el que anava a veure i deixa de fer cas
  de la resta de targetes. Un inventari honest val més que una promesa (veda 116).
- **Una xifra que la pàgina presenta com a dada surt del codi que la fa servir.**
  L'objectiu de gent és a `COMANDO_TARGET` i el nombre d'herois és el llarg de
  `CANONICAL_HEROES`; escrits a mà, el comptador ja va arribar a dir vuit herois
  quan n'hi havia nou. Comprovar que «la xifra surt a la pàgina» no n'hi ha
  prou: surt tres vegades, i canviar-ne dues hauria passat la guarda.

## Veda 145 — Un giny que hi ha a tot arreu s'ha de guanyar el lloc pel final

El pomodoro és un comptador enrere. N'hi ha mil, són tots iguals, i construir-ne
un altre no aporta res a ningú.

El que el fa d'aquesta casa **no és el comptador: és què passa quan s'acaba.**
Aquí el temps que dones és una aportació signada, i el forat real era que ningú
apunta les hores —quan les apuntaries, ja fa dies que van passar i no te'n
recordes. Comptar-les mentre passen ho arregla, i per això el pomodoro acaba
oferint **registrar-les** i no felicitant-te.

Si acabés amb un «bona feina», seria exactament el que és a tot arreu: una
manera de sentir-se productiu sense que en quedi res. La guarda ho comprova, i
comprova també que es pugui donar per fet abans d'hora —has acabat la feina en
deu minuts i el que compta és la feina, no el rellotge.

Dues coses més que se n'aprenen i valen per a qualsevol comptador:

- **Es desa l'hora d'acabar, no els minuts que falten.** Un mòbil que s'adorm
  atura el temporitzador; l'hora d'acabar segueix sent certa quan tornes.
- **Un pomodoro a mitges no és cap fet**, i per això viu al navegador i no al
  registre. El que va al registre és l'hora feta, quan la persona ho confirma.

La regla general: **abans de construir una cosa que ja existeix a tot arreu,
digues què hi farà de diferent al final.** Si la resposta és «res», no cal
construir-la; si n'hi ha una, aquella és la part que s'ha de vigilar, perquè és
la primera que es perdrà en una simplificació futura.

## Veda 144 — Un nom que qualsevol pot copiar no identifica ningú, i s'ha de dir

El directori va estrenar `@nick` perquè fa falta: sense una manera d'anomenar
algú, per parlar d'una persona cal enganxar-ne el `did`, que són trenta-tants
caràcters que ningú diu en veu alta.

I un nick té una trampa que ve de sèrie a totes les xarxes que en tenen: **la
gent es pensa que identifica**. A les que hi ha un servidor, identifica de debò
perquè hi ha algú que reparteix els noms i no en dona dos iguals. Aquí no hi ha
ningú que reparteixi res, i posar-hi un porter seria inventar una autoritat que
aquesta xarxa existeix precisament per no tenir.

Així que es fan tres coses, i la tercera és la que compta:

1. **Es normalitza abans de firmar.** Si es normalitzés només en pintar-lo,
   «Marta_Vidal» i «marta-vidal» serien dues firmes del mateix nom i no hi
   hauria manera de saber que xoquen.
2. **S'avisa del xoc i es deixa continuar.** Amb el directori al davant es pot
   dir «aquest ja el fa servir algú»; bloquejar-ho seria repartir noms.
3. **Es diu, a la pantalla, que qui identifica és la firma.** Aquesta és
   l'única defensa contra la suplantació que una xarxa sense autoritat pot
   oferir: no amagar-ho. Si la pàgina calla, algú confiarà en un nom copiable, i
   la culpa serà de la pàgina i no seva.

La regla general: **quan una cosa s'assembla a una identitat i no ho és, dir-ho
forma part de construir-la.** Val per al nick, per a un nom de node i per a
qualsevol etiqueta que la gent farà servir per confiar.

## Veda 143 — Una garantia sense la seva condició escrita no és una garantia

El programa de mentoria per a organitzacions es ven amb un compromís: si al
final del sisè mes una evidència no hi és, les sessions que calguin per tancar-la
no es tornen a facturar. És el que el fa diferent d'un curs, i és el que el fa
venible.

També és el lloc més fàcil per mentir. Una promesa d'aquest tipus té dues vores
que gairebé mai s'escriuen, i totes dues s'han d'escriure abans de cobrar:

- **Fins on arriba.** No es pot prometre que una decisió sigui bona ni que una
  persona canviï. El que es compromet és la nostra part —que la competència quedi
  desenvolupada i demostrada— i no el resultat de negoci de l'altre. Vendre-ho
  com si fos el segon és el que fa que després ningú es refiï de cap consultora.
- **On decau.** La condició és que la persona vingui a les sessions i porti
  l'encàrrec fet. Si no passa, el compromís s'acaba. Una garantia sense condició
  és una que s'invocarà el dia que algú no hagi vingut mai, i llavors es
  discutirà de mala fe per les dues bandes.

La regla general: **quan es prometi alguna cosa amb un cost al davant, la
promesa i la seva condició van al mateix paràgraf.** Si la condició queda per a
un annex, o per a la conversa, la promesa és publicitat. I si no es troba una
condició que es pugui escriure, el que hi havia no era una garantia.

## Veda 142 — Un filtre que amaga per defecte és una pàgina que amaga oferta

El catàleg de la portada té un filtre per sector. La manera fàcil de fer-lo és
que arrenqui amb un sector triat i vagi mostrant el que toca; i és la manera
equivocada per un motiu que no es veu mai des de dins.

Sense JavaScript —una extensió, una connexió a mitges, un cercador indexant— el
que es queda és l'estat inicial de l'HTML. Si aquest estat amaga la meitat dels
paquets, la pàgina n'ha deixat de vendre la meitat i **no ho dirà cap error**.
El mateix val per a qualsevol cosa que un script «millora»: l'HTML ha de ser
complet i el script ha de restar, no sumar.

Així que el filtre arrenca amb tot visible, els botons no amaguen res fins que
algú els prem, i les portes del hero que el preseleccionen són enllaços a
`#cataleg` que funcionen igual si el script no corre mai.

I una segona cosa que s'aprèn en fer-ho: **si s'amaguen fitxes, s'ha d'amagar
també la família que es queda buida.** Un títol amb una graella buida a sota no
es llegeix com un filtre; es llegeix com una pàgina trencada.

## Veda 141 — El que decideix un preu es pregunta, no s'endevina

El formulari de pressupost podria haver calculat un import per al taller de
castells: hi ha trams per nombre de participants i seria fàcil. No ho fa, i
val la pena dir per què, perquè la temptació tornarà.

El que costa un taller depèn de **quanta gent hi ha, quanta colla cal moure i a
quina distància**. Les tres coses les sap el client i no la pàgina. Un formulari
que en calculés un total hauria d'endevinar-les, i el que en sortiria és una
xifra amb aparença de càlcul que després s'ha de desdir — que és pitjor que no
donar-ne cap, perquè el client ja l'ha portada a una junta.

El que sí que ha de fer el formulari és **preguntar-les** i dir clarament que
aquell paquet es pressuposta a part. La proposta esborrany en surt honesta: suma
el que té forquilla publicada, deixa fora el que no en té dient-ho pel seu nom,
i explica el mètode amb què es tancarà.

## Veda 140 — «A mida» sense el mètode és «consulta'ns»

Deixar de publicar un preu és una decisió legítima quan el que costa una cosa
depèn de coses que la pàgina no pot saber. El que no és legítim és que això
acabi sent el «consulta'ns» de sempre, que obliga a trucar per saber si t'ho
pots ni plantejar i que fa que la meitat dels que trucarien no ho facin.

La sortida és que **cada paquet sense xifra porti al mètode amb què es
calcula**, i que el mètode sigui a la pàgina sencer: els passos, l'escala de
preus hora i què hi entra com a despesa directa. Amb això, qui llegeix pot fer
el càlcul pel seu compte abans de trucar; sense això, el preu només el sap qui
truca, i qui no truca no el sabrà mai.

Per això la guarda de la portada exigeix les dues coses alhora: que cap fitxa
«a mida» es quedi muda, i que la secció on porten existeixi de debò amb els seus
passos i els seus nivells. Un enllaç a una àncora que no hi és no dona cap
error: baixa la pàgina fins al final i qui hi clica es pensa que s'ha equivocat.

## Veda 139 — Una forquilla sense el que la mou és un rang, no un preu

El catàleg va néixer amb un preu tancat per paquet, i era el que semblava més
útil: un tècnic municipal pot portar una xifra a una junta i un rang, no.

L'error era un altre. **Dels dinou paquets, només dos tenien tarifa de debò**
—el taller de castells i les demostracions, que es facturen per trams des del
2005— i els altres disset portaven una xifra que jo havia tancat des de les
forquilles del model de negoci. Un preu tancat que ningú ha facturat mai no és
més honest que un rang: és un rang amb una precisió que no té.

La sortida no és tornar al rang. És que **cada preu digui tres coses**:

- **D'on surt.** *Tarifa*, *forquilla del model* o *a validar*. No valen el
  mateix i qui compra ho ha de poder distingir. Una xifra sense procedència no
  la pot discutir qui la llegeix ni defensar qui la diu.
- **Què la mou.** «Puja amb el nombre de municipis que hi entren» converteix el
  rang en una pregunta que el client sap respondre sol. Sense això, la forquilla
  només diu «truca'ns», que és exactament el que el catàleg ve a evitar.
- **Què aporta.** La pregunta que decideix una compra no és què és ni què costa:
  és què se n'endú qui la paga. És el camp que faltava, i és el que va primer a
  la fitxa.

I una conseqüència sobre el sostre de contractació menor: **el que ha de quedar
per sota és l'entrada de la forquilla, no el màxim**. Que un festival de tres
dies passi dels 5.000 € és normal; el que no pot passar és que un paquet no
tingui cap manera d'entrar-hi.

## Veda 138 — Vuit safates és cap safata

El SOS sabia perfectament què calia fer. Ho sabia **en vuit llocs diferents**:
les missions, la safata de vistiplaus, el tauler d'atenció, els riscos, els
blocatges, les alertes de cures, els taulers de cada projecte i els forats de la
xarxa. I cap deia «això és el que et toca a tu».

Cadascuna, per si sola, era correcta. Aquest és el motiu pel qual va durar
tant: **no hi havia res a arreglar en cap de les vuit**. El defecte era la suma
—el cost de saber què has de fer era obrir vuit pantalles i recordar-les totes—
i un defecte que només existeix a la suma no el troba mai qui mira les parts.

La sortida no és afegir una novena pantalla que les resumeixi: és que la llista
**sigui** l'única, i que les vuit fonts hi desemboquin. Res es recalcula; es
normalitza el que ja hi havia.

### Tres coses que la fan servir d'alguna cosa, i que la guarda vigila

- **Les columnes són les que ja existien.** Cada projecte té el seu tauler amb
  per fer / fent / fet. Inventar-ne unes altres a la safata comuna hauria estat
  el mateix defecte un pis més amunt: dues maneres de dir en quin punt està una
  feina.
- **Només es mou el que té estat desat.** La majoria d'aquestes tasques es
  calculen a cada pintada. Deixar arrossegar-les a «fent» escriuria un estat que
  el següent render desmentiria, i una columna que menteix és pitjor que una
  columna que no hi és.
- **Els dos eixos, i les dues direccions.** Territori i tema ja existien al codi
  i no es feien servir junts enlloc. El que faltava de debò era la direcció:
  **cap enfora ha de veure el que et conté i tu no**. Si l'àmbit s'inclogués a
  si mateix, les dues direccions dirien gairebé el mateix i el botó no serviria
  de res. La meitat de la feina d'una xarxa és cap amunt.

I una que ve de la veda 133 i es podia perdre aquí sense adonar-se'n: **portar
les alertes de cures a una pantalla comuna era la manera més fàcil de saltar-se
el permís**. Una alerta que abans només veia qui sostenia el node ara la veu
qualsevol que obri la safata, així que el nom hi passa pel mateix gate que a
`renderCures` — i qui no pot escriure al node veu el número i cap persona.

Finalment, una tasca **sense node no es filtra mai**: no és de cap territori ni
de cap tema perquè és de tothom, i amagar-la seria amagar precisament la feina
que ningú ha reclamat encara.

## Veda 137 — Un servei no és un paquet fins que diu quantes vegades s'ha fet

Hi havia tres catàlegs que no es parlaven: el `README` venia sis serveis
corporatius amb vint anys d'entrega darrere, la portada en venia tretze de
comunitaris que el README ignorava, i el document de negoci —l'únic amb públics,
dolors i preus— no arribava a cap pantalla.

Els tretze quadres de la portada explicaven molt bé **què és** cada cosa. Cap
deia el que decideix una compra: qui la fa, quant dura, què s'endú, quant costa
i amb quins diners es paga. Un tècnic municipal no pot portar un quadre a una
junta.

**Un servei explica; un paquet es pot contractar.** Les cinc coses de dalt són
el mínim, i falta la sisena, que és la que fa honesta tota la resta:

**Quantes vegades s'ha fet.** *Provat* vol dir entregat moltes vegades i amb
casos per ensenyar. *En adaptació* vol dir un producte provat que s'està portant
a un mercat nou. *Nou* vol dir que encara no s'ha entregat prou vegades.

Sense aquesta columna, els vint anys de món corporatiu servirien de prova d'un
producte comunitari que encara no en té —i era exactament el que feia el README:
posar 60.000 participants i 150 empreses al costat d'una oferta d'acció
comunitària que és molt més nova. No és mentir: és deixar que la xifra menteixi
sola. Dir «nou» perd alguna venda i evita la que es perd quan es descobreix.

Dues conseqüències pràctiques:

- **Un sostre declarat.** Els paquets per a administració pública queden per
  sota dels 5.000 €, que és el que una regidoria contracta sense obrir un
  expedient llarg. Per sobre, la proposta deixa de ser una decisió i passa a ser
  un procediment. Els d'empresa no tenen aquest sostre i no cal que en tinguin.
- **Es declara un cop i es genera.** Cada paquet viu al quadre de la portada, a
  la clau catalana, a la castellana i a la taula del README. Escrit a mà, arriba
  el dia que se'n queda un enrere i la pàgina diu dos preus alhora sense que ho
  vegi ningú, perquè el castellà el llegeixen altres persones que el català.
  `SOS/tools/build-oferta.js` l'escriu a tot arreu i `--check` peta al CI.

## Veda 136 — Un avís que acusa ha de poder dir de qui és la culpa

El directori tenia un cartell per a les fitxes que el sedàs descarta. Deia sempre
el mateix: *«no es pinten perquè la firma no quadra. Això no és un error teu: vol
dir que algú ha escrit al directori sense la clau de qui deia ser, i el sedàs ho
ha aturat»*.

Amb una sola fitxa publicada —la de qui havia escrit el cartell— el missatge era
fals de dalt a baix. No hi havia cap intrús: hi havia la veda 135. I com que el
cartell donava una causa amb tanta seguretat, va enviar a buscar un atacant
inexistent en comptes de mirar la derivació del `did`.

L'error de disseny no és el text, és **haver escrit una causa on només hi havia
un símptoma**. El sedàs ja sabia el motiu de cada descart —`sense firma`, `firma
que no quadra`, `el did no surt d'aquesta clau`— i el cartell els llençava tots
per posar-hi una explicació inventada.

Dues regles, doncs:

- **Es diu el motiu que s'ha recollit, no el que se suposa.** Els motius van
  agrupats i comptats, i cadascun és el que el sedàs ha vist de debò.
- **Una acusació ha de saber a qui acusa.** Quan la fitxa descartada és la de qui
  mira la pantalla, dir «algú ha escrit sense la seva clau» és mentir-li sobre la
  seva pròpia fitxa. Ara les pròpies es diuen a part i s'apunta on toca: aquest
  navegador. La frase que culpa un tercer només surt quan es pot descartar que
  siguis tu, i la guarda del directori falla si algun dia torna a sortir tota
  sola.

## Veda 135 — Un identificador que surt de `JSON.stringify` identifica l'ordre de les claus, no la clau

El `did:sos` d'una persona és el hash de la seva clau pública. Per fer-ne el hash
cal convertir la clau en text, i allà hi havia escrit `JSON.stringify(jwk)`. És
la línia més raonable del món i va estar mesos sense fer cap mal, perquè tots dos
extrems escrivien el JSON igual.

Fins que un extrem va ser Postgres. El navegador exporta el JWK amb les claus en
ordre alfabètic; `jsonb` les torna ordenades **per longitud i després pel seu
byte**. Mateixa clau, dos textos, dos hashos, dos `did`. El directori recalculava
el did de cada fitxa per lligar-la a qui la firmava —que és el que impedeix
suplantar ningú— i li'n sortia sempre un altre. Resultat: **totes les fitxes
descartades, amb la firma perfectament vàlida**.

Val la pena veure per què no ho va trobar res. La firma Ed25519 verificava, i
verificava de debò: el que fallava era una comparació d'igualtat entre dues
cadenes que havien de ser la mateixa. Les proves passaven perquè totes vivien
dins d'un navegador, on l'ordre no canvia mai. I llegint el codi no es veu: cal
saber què fa `jsonb` amb les claus d'un objecte.

La regla, doncs, no és «vigileu Postgres»:

**Tot el que identifica o es firma passa per la forma canònica.** `_canon`
ordena les claus i dona els mateixos bytes vingui d'on vingui l'objecte —d'un
`exportKey`, d'un fitxer, d'una taula, d'un altre navegador. `JSON.stringify` no
serveix per a res que s'hagi de comparar més tard amb el resultat d'una altra
màquina, i no perquè estigui malament: perquè no promet el que li demanem.

Dues conseqüències que ja s'han aplicat:

- El **hash del certificat** (`confirmCertificate`) tenia exactament el mateix
  patró i s'ha canviat alhora, abans que dues confirmacions del mateix certificat
  parlessin de «sobres» diferents.
- **La canònica és l'alfabètica**, que és la que el navegador ja feia servir: cap
  identitat existent s'ha mogut. No era garantit, es va comprovar contra la fitxa
  ja publicada abans de tocar res. Si algun dia una identitat no quadra amb la
  seva pròpia clau, **no es torna a derivar sola**: el `did` és el que et fa
  propietari dels teus nodes i el que porta els teus vistiplaus, canviar-lo no té
  camí de tornada, i el que toca és dir-ho.

## Veda 134 — El teu percentatge no és teu

L'equity de la MATRIU mira la tarta des de qui reparteix: quina part té cadascú.
És correcte i respon a la pregunta de la incubadora. Qui hi treballa en té una
altra, i és la que trenca cooperatives:

**El teu percentatge no és teu.** És una raó, i baixa cada vegada que qualsevol
altre aporta, encara que tu no paris ni un dia.

La prova ho afirma amb el cas net: el Bru fa una setmana forta, **l'Ada no fa
res ni deixa de fer res**, i el seu percentatge cau del 19,2% al 15,6%. Les
seves llesques són exactament les mateixes: 4.000. Ningú li ha tret res.

Matemàticament és correcte i és **el que fa que el Slicing Pie sigui just**. El
problema no és el model: és descobrir-ho sis mesos després mirant un gràfic.
Llavors el que se sent és que t'han robat, i ja no hi ha conversa possible.

### Les tres xifres que converteixen una sorpresa en una decisió

- **Si segueixes al teu ritme i la resta al seu**, on acabes d'aquí a sis
  mesos. Que baixi vol dir que la resta va més de pressa que tu; no vol dir res
  més.
- **Si pares del tot.** Amb la coop de prova, l'Ada passaria del 15,6% al 5,8%.
- **La diferència entre les dues: 9,8 punts.** Això és el que costa parar sis
  mesos. Dit avui és una decisió que es pren; descobert al gràfic d'aquí a sis
  mesos, és una traïció. I creix amb el temps: parar un mes en costa 3,4.

I la inversa, que és l'única que es pot fer servir demà al matí: **quantes hores
falten** per arribar a un percentatge. Surt d'aïllar `(s+x)/(T+x)=p`, o sigui
`x=(pT−s)/(1−p)`, i es divideix pel que val una hora teva. Amb la coop de prova,
l'Ada necessita **260 hores** per arribar al 40% a 20 €/h… i **86,7** a 60 €/h.

Aquí es veu la conversa de debò d'una cooperativa: **no és quantes hores fas,
és què val una hora teva.**

### La forquilla es perd apunt a apunt

La governança d'aquesta dinàmica declara «forquilla salarial acotada», i la
tarifa es fixa **a cada apunt**. Un sol registre amb una tarifa posada a mà
porta la forquilla de 3:1 a 10:1 —la prova ho fa— i a partir d'aquell moment la
tarta reparteix segons una regla que la cooperativa **no ha acordat mai**, sense
que salti res. Per això es calcula de les tarifes reals del registre i no del
paràmetre del node: mirar el paràmetre no veuria mai el cas que la trenca.

### El que la guarda vigila, i que és fàcil d'afegir sense adonar-se'n

**Una llesca no es toca.** Surt d'apunts signats i de res més. Una pantalla que
pogués ajustar un percentatge —encara que fos «per corregir un error»—
convertiria el repartiment en una opinió. La guarda prohibeix qualsevol
assignació a `slices`, `pct`, `rate` o `value` dins d'aquesta pantalla, i les
aportacions han de passar pel camí de sempre, que és el que signa.

I dos detalls que semblen menors i no ho són: demanar el **100%** ha de dir que
no pot ser —seria una divisió per zero amb aspecte de resposta— i un objectiu
que ja tens ha de dir-ho, en comptes de demanar hores negatives.

### Dos falsos positius meus, en dues guardes seguides

La guarda de cures acusava la línia que defineix la comprovació de noms. La
d'aquí acusava `inp.value=` d'un camp de formulari com si fos un apunt del
registre. Totes dues es van arreglar mirant **qui rep** l'assignació, no el nom
del camp. Val la pena apuntar-ho junt: quan una guarda busca un patró de text,
el primer que troba sol ser codi propi que fa exactament el que ha de fer.

## Veda 133 — Comptar hores de cura és explicar el que ja ha passat

Totes les eines de cures fan el mateix: registren les hores que s'han fet. És
útil per justificar una subvenció i **no serveix de res per evitar el que
trenca les xarxes de cura**, que és sempre la mateixa cosa: la càrrega es
concentra en poques persones, ningú ho veu perquè cadascú només sap el que fa
ell, una crema i plega —i la gent que acompanyava es queda sense ningú.

Quan això passa, les hores estan perfectament comptades. Totes.

Per això la pestanya de cures **no compta el que s'ha fet: declara el
compromís** —qui acompanya qui, què i cada quan— i d'això en surten tres coses
que una llista d'hores no dona:

- **La càrrega de cada persona cuidadora** en hores a la setmana, contra un
  llindar declarat i visible (6 h o 3 persones). «Cada quinze dies» compta la
  meitat i «un cop al mes» compta 12/52: comptar-ho tot com si tornés cada
  setmana inflaria la càrrega de qui fa un favor un cop.
- **La cobertura de cada persona acompanyada**: quantes cuidadores diferents
  té. **Una de sola no és cura, és una dependència d'una persona concreta.**
- **La projecció.** Si aquesta persona plega, qui es queda sense ningú.

### La xifra que canvia la conversa

Amb el barri de prova, la Marta porta 7 de les 7,96 hores setmanals: el **88%**
de tota la cura del node. La lectura fàcil és «la Marta està cremada, que faci
menys hores». És falsa, i la pantalla ho diu: **si la Marta plega, qui es queda
sense ningú és el Pau** —la Rosa i l'Enric tenen algú altre—, i fer-li fer menys
hores a ella no arregla res, perquè algú les ha de fer igualment.

El que ho arregla és **una segona cuidadora per al Pau**. La prova ho afirma
sencer: afegint-la, els orfes passen d'1 a 0, la cobertura fràgil a 0, i **la
càrrega de la Marta no baixa gens**. El problema mai va ser el nombre d'hores:
era de qui depenien.

I la concentració es diu pel seu nom: quan una sola persona porta més de la
meitat de les hores, allò **no és una xarxa de cura, és una persona amb
ajudants**.

### Dues regles que el context imposa, i que una paraula no vigila

La governança d'aquesta dinàmica al catàleg diu «confidencialitat». Una paraula
no protegeix res, i aquí el que s'apunta és qui necessita ajuda al seu barri:

- **Cap dada de salut.** Els tipus d'acompanyament són una **llista tancada** de
  vuit —companyia, gestions, visites, compra, àpats, casa, transport, trucada— i
  totes diuen **què es fa, no què li passa a ningú**. Una casella de text lliure
  amb el nom de «situació» acabaria tenint diagnòstics escrits pel veïnat,
  desats al navegador d'algú i sincronitzats a qui tingui la clau del node. La
  nota que hi ha és d'organització —dies, claus, telèfons— i es talla a 160
  caràcters perquè no sigui un diari.
- **Els noms només els veu qui sosté el node.** La resta veu els números, que
  és el que fa falta per decidir, i cap persona concreta. I la pantalla ho
  explica, perquè si no semblaria un error.

### El que la guarda vigila i que no és evident

Que la projecció **es calculi** no vol dir que serveixi de res: es pot tenir
`siPlega` perfectament escrit i no ensenyar-lo enlloc, i llavors això torna a
ser una eina que compta hores després. La guarda compta les crides.

I les hores fetes van **al ledger signat de sempre**, no a un segon registre al
costat: dos registres d'hores acabarien dient coses diferents, i el que ja hi
havia està signat.

Una nota d'un fals positiu meu, per si torna: la primera versió de la guarda
buscava noms pintats sense comprovar qui mira, i **acusava la línia que defineix
la comprovació**. Una guarda que assenyala justament el que protegeix gasta la
confiança que necessitarà el dia que trobi una fuita de debò.

## Veda 132 — Totes les portes portaven cap endins, i cap cap enfora

Les setze pàgines del SOS porten a l'aplicació: cadascuna té «Obre SOS →» al
mateix lloc de la barra, i això es va fer a posta. El que ningú va mirar és el
camí de tornada: **de dins de l'aplicació no hi havia manera d'arribar a cap
d'elles.** Ni al mapa de valor, ni a La Compra, ni a L'Energia, ni a la MATRIU,
ni a Molekulandia.

Fer-ho evident va costar una línia: comptar quantes vegades surt cada pàgina a
`SOS/index.html`. `energia.html`, `habitatge.html`, `matriu.html` i
`molekulandia.html` en donaven **zero**; `compra.html` en donava dos, i **tots
dos eren comentaris**. Zero enllaços de debò, en tot el fitxer. Qui era a dins
no és que no hi arribés: és que no sabia que existien.

Això és el defecte més silenciós de tots els que porta aquest codex, perquè no
es manifesta com un error sinó com **una cosa que la gent no fa**. La feina
estava feta, provada i publicada; simplement no hi anava ningú.

### El que ho arregla, i per què són dues coses i no una

- **Accés** — una entrada al menú, «🧰 Les eines del SOS», amb els mateixos
  quatre grups i els mateixos setze destins que la barra de les pàgines. Serveix
  per descobrir que existeixen.
- **Integració** — a la fitxa d'un projecte, **l'eina del seu tipus**. Qui obre
  un projecte de comunitat energètica té el càlcul dels coeficients a un clic,
  just al costat de la governança i dels recursos del catàleg, que és on ja
  mirava. Serveix per fer-les servir.

La primera sense la segona seria un calaix; la segona sense la primera només
existiria per a qui ja té un projecte d'aquell tipus.

### Una excepció que era sobre el marc, no sobre el contingut

`index.html` és a `EXCEPCIONS` de `build-nav.js` amb el motiu escrit: «és
l'aplicació i té la seva pròpia barra». Seguia sent cert i segueix sent-ho —una
segona barra a sobre de la de l'app seria pitjor—, però es va llegir com si
volgués dir «l'app queda fora de l'arquitectura de navegació». **L'excepció era
sobre el marc, no sobre la llista de destins.** Ara l'app no pinta el menú: en
llegeix les dades, generades de la mateixa declaració, i les ensenya a la seva
manera.

De pas, la taula de **quina eina serveix quina dinàmica** passa a viure amb el
mapa de pàgines, perquè ara la fan servir dos llocs —la fitxa d'un edifici de
Molekulandia i la vista de projecte de l'app—. Dues còpies haurien divergit el
dia que una dinàmica estrenés eina, i de la pitjor manera: un dels dos llocs
senzillament no l'hauria ofert.

### La regla que aquesta guarda vigila i que no és òbvia

Que el bloc de dades sigui correcte **no vol dir que serveixi de res**. Es pot
regenerar cada dia i tenir la vista de projecte sense cridar-lo, i llavors
l'aplicació torna a ser el cul-de-sac amb les dades bones a dins. Per això la
guarda comprova tres coses a la vegada: que l'app **llegeixi** el bloc, que la
vista de projecte **cridi** `einaDe`, i que hi hagi una **entrada de menú** que
les obri. Provat trencant les tres per separat.

I on **no** ha de sortir és la meitat del disseny: les dinàmiques que es fan
dins de l'app no ofereixen res —un enllaç a l'app des de l'app no porta enlloc—
i les que encara no tenen eina, tampoc. Inventar-los una porta seria pitjor que
no tenir-ne.

## Veda 131 — Cent setze noms no són cent setze professions

Molekulandia és el poble on cada edifici és un projecte del catàleg: el bar és
el banc de temps, la ferreteria és la biblioteca de les coses. Existeix per
contestar la pregunta que ningú sap contestar quan li expliques el SOS —*«i
això, què és?»*—, i la resposta és que **un catàleg de dotze dinàmiques és una
llista, i un poble amb onze portes és un lloc on entrar**.

La feina de veritat, però, no era dibuixar el poble. Era això:

Sumant els rols de les tres fonts del SOS —les dinàmiques, les activitats
crítiques del territori i les formes de projecte— surten **165 caselles de rol**
amb **116 noms diferents**. La temptació és presentar-ho com «116 professions
que pots aprendre al SOS». Seria fals, i el que és pitjor, seria fals d'una
manera que fa quedar bé.

**La majoria d'aquells noms no són oficis.** Abans de saber a quina professió va
un rol cal saber si és una professió, i per això cada nom porta **natura** abans
que família:

- **ofici** (33) — una cosa que es pot aprendre a fer. Només aquests en tenen.
- **part** (31) — una manera de prendre-hi part. Ser sòcia, usuària o unitat de
  convivència **no s'aprèn: s'hi és**. Comptar-ho com a professió hauria
  triplicat el número sense ensenyar res a ningú.
- **fora** (44) — qui hi ha a l'altra banda: l'ajuntament, la clientela, qui
  finança. És la natura **més nombrosa de totes**, i això diu una cosa del SOS
  que no és òbvia: un mapa de valor és sobretot **un mapa de fronteres**.
- **peça** (8) — una peça del projecte mateix: un lloc, una entitat, un registre.

Els 33 oficis es tanquen en **nou professions**. Nou, i no cent setze. Un
`groupBy` pel nom hauria donat una llista de sinònims amb aire de descobriment
—«Coordinació» i «Coordinació pedagògica» separades, «Pagesia local» al mateix
sac que «Proveïdors locals»—, i hauria semblat molta més feina.

### El que es genera i el que es declara

La taxonomia **es declara**: un nom per línia a `tools/build-molekulandia.js`,
perquè es pugui discutir. És la peça intel·lectual i no la pot fer una màquina.
El que fa la màquina és **no deixar-ne cap fora**: llegeix les tres taules de
`index.html` i falla si un rol no té natura, si una classificació apunta a un
rol que ja no existeix, o si una professió es queda sense cap rol viu. Afegir un
rol al catàleg obliga a prendre una decisió; no el deixa colar com a «altres».

D'aquí surt una troballa que no s'hauria vist mirant la llista: **una de les nou
professions —Cultura i relat— no s'aprèn a cap edifici de l'arcada.** Només
existeix a les activitats del terme. És un forat del catàleg, no de la professió,
i es veu perquè la pàgina ho calcula en comptes d'escriure-ho.

### El criteri que decideix si això val alguna cosa

Estava escrit al backlog abans de començar: **si des de la pàgina no s'hi pot
entrar a fer alguna cosa, no és Molekulandia, és una il·lustració.** De cada
edifici s'hi entra —què és al poble, què és al SOS, quins rols té, quines
professions s'hi aprenen— i cadascun té **exactament una sortida**: o una porta
a una eina que existeix, o la frase que diu que encara no n'hi ha cap. Mai les
dues, mai cap de les dues, i la guarda compta que cada porta apunti a un fitxer
que hi és.

I el que hi ha encès al poble **ho marca qui llegeix**. La pàgina no ho pot
saber —el registre viu a l'aplicació, en un altre origen— i fer veure que ho sap
seria el mateix pecat que dibuixar onze edificis oberts a un territori que en té
dos.

### Una guarda que exigia el que no tocava

En afegir la pàgina al vocabulari compartit del perfil, `check-perfil.js` li va
reclamar vuit funcions de l'aplicació (`memberAports`, `roleCal`…). No era cap
error de la pàgina: la guarda derivava la llista **per exclusió** —«tot el que no
té taula de demandes»— i allà només hi havia hagut mai `index.html`. Derivar una
llista per exclusió funciona fins que apareix el segon cas. Ara és explícita, com
les excepcions del menú.

## Veda 130 — L'entrada i la quota són la mateixa palanca, i exclouen gent diferent

La tercera miniapp de tipus de projecte, i la mateixa manera de trobar el nus:
el que decideix si un projecte d'habitatge en cessió d'ús es fa no és el preu
del metre quadrat. És que **l'aportació d'entrada i la quota mensual són la
mateixa palanca girada al revés**. Cada euro d'entrada que no es demana és un
euro de préstec, i el préstec es paga amb la quota. Els grups discuteixen
aquesta xifra durant mesos sense veure-la mai sencera.

I quan es veu, es veu també que **no hi ha una xifra bona**. N'hi ha una que
exclou per estalvis i una altra que exclou per ingressos, i triar és decidir de
quina gent serà el projecte. Amb el grup de mostra —dotze llars amb superfícies,
ingressos i estalvis desiguals— el recorregut sencer surt així: sense entrada en
queden fora deu (per la quota), amb 60.000 € en queden fora dotze (per l'estalvi)
i **el mínim és a 15.000 €, amb quatre**. La corba té fons, i el fons no és cap
dels dos extrems que la gent defensa a les assemblees.

### La troballa: el mínim d'exclusió no és finançable

Aquí hi ha la peça que fa que aquesta pàgina valgui la pena. Cap entitat de
finances ètiques finança el 100%: el sostre habitual és el 80%, o sigui que
**un 20% del cost ha de venir d'un lloc que no sigui el préstec**. I aquell punt
de mínima exclusió, el de 15.000 €, no hi arriba: es queda al 12,9%. La primera
aportació que passa la porta és de 25.000 €, i allà els quatre exclosos ja són
vuit.

**La distància entre aquests dos números és exactament el que compren els títols
participatius.** Amb 99.418 € de préstecs de l'entorn del projecte —per sota del
tipus de mercat— el grup pot quedar-se a 15.000 € d'entrada i passar igualment.
Vol dir que els títols no són una manera de finançar més barat: són **la manera
que hi càpiga aquella gent**. Qui finança el projecte no és el grup, és l'entorn
del grup, i això es construeix com es construeix un edifici.

I tenen data: al venciment es torna el principal sencer, i la quota ja està
compromesa a pagar préstec, manteniment i cànon. És un segon precipici set o deu
anys després del primer, i quasi cap pla inicial l'apunta.

### El retorn és nominal, i això és el model

Qui marxa cobra **el que va posar, sense revaloració**. Amb un IPC del 2% i vint
anys d'estada, això és perdre un 32,7% del poder adquisitiu d'aquells diners.
No és un defecte: **si l'aportació es revalorés, l'habitatge tornaria a ser un
actiu i la cessió d'ús no serviria per a res.** El que sí que seria injust és no
dir-ho, i per això la pàgina en calcula la xifra en comptes d'amagar-la darrere
de «retornable».

Té una guarda pròpia perquè és el tipus d'error que ningú veuria: el dia que
algú calculés un retorn actualitzat —amb tota la bona intenció, per «no
perjudicar qui marxa»— la pàgina seguiria funcionant i el model hauria deixat
d'existir.

### I la pregunta que no surt als fullets: qui t'ho torna

La cooperativa no té l'aportació en un calaix; **és a l'edifici**. Sense fons de
retorn i sense llista d'espera, l'aportació de qui marxa **la torna qui entra**
—i si no entra ningú, no es torna. Això funciona mentre hi ha cua i deixa de
funcionar exactament el dia que més falta fa: en una crisi, quan marxa més gent
i n'entra menys. Un 5-10% de la quota destinat a aquest fons és l'assegurança
del model, costa el que costa —la quota puja, i la pàgina ho ensenya— i quasi
cap projecte l'apunta al pla inicial.

### Dos defectes que van sortir provant, i cap dels dos petava

- **Comparar percentatges en coma flotant.** Qui posava exactament els euros que
  la pàgina li acabava de demanar es trobava que encara no passava la porta:
  19,999999…% no és ≥ 20%. Dues frases de la mateixa pantalla es contradeien. La
  porta ara es pregunta pel forat en euros, arrodonit al cèntim, que és la unitat
  en què es demanen diners.
- **El residu d'arrodoniment donat sencer a una.** Repartint la quota «a parts
  iguals» entre dotze, cap base no dona una divisió exacta; el residu anava tot a
  la part més grossa i aquella llar pagava vuit cèntims més que les seves iguals,
  en una columna que la pantalla presenta com a idèntica. Ara es reparteix
  d'unitat en unitat i la base és de milionèsimes.

I la regla que val per a totes tres miniapps: **el sòl no s'ha pagat, i per això
la quota és baixa**. Un projecte sense cessió és un altre projecte —mateixa forma
jurídica, un altre preu i una altra gent a dins—, i val més saber-ho a la primera
reunió que a la quarta.

## Veda 129 — Repartir energia i repartir estalvi no són la mateixa cosa

La primera miniapp de tipus de projecte després de La Compra, i el mateix
patró: el que trenca les comunitats energètiques no és el preu de les plaques.
És que **dues llars amb el mateix coeficient s'estalvien xifres molt
diferents**, i ningú ho descobreix fins a la primera factura — quan ja s'ha
signat el repartiment.

Amb el grup de prova, dues llars idèntiques en tot menys en l'horari: la que
consumeix de dia amortitza la seva part en **4,3 anys** i la que consumeix de
nit en **7,8**. Mateix coeficient, mateixa inversió, mateixa energia assignada.
No és que el repartiment fos injust: és que reparteix **energia**, i el que la
gent creu que reparteix és **estalvi**.

D'aquí surten les tres coses que la pàgina fa i que un full de càlcul no fa:

- **Compara els tres repartiments alhora** —a parts iguals, proporcional al
  consum, proporcional al consum de dia— amb l'estalvi del grup i, sobretot,
  **amb la distància entre la llar que amortitza abans i la que ho fa després**.
  Aquesta última xifra és la que diu si el repartiment aguantarà una assemblea.
- **Diu quan els coeficients deixen de servir.** Amb una instal·lació
  sobredimensionada, els tres repartiments donen exactament el mateix resultat
  —tothom té més sol del que pot absorbir— i això no és un empat: és el senyal
  que sobra instal·lació. La prova ho afirma.
- **Separa el que no compres del que véns.** L'excedent es compensa a un terç
  del preu de la factura, i barrejar-los en una xifra sola amaga que **moure la
  rentadora al migdia canvia més números que un panell de més**.

### Tres xifres que decideixen si una estimació és honesta

- **La coincidència horària.** De l'energia que et toca només aprofites la que
  coincideix hora a hora amb el que estàs consumint. Suposar-la del 100% infla
  l'estalvi; aquí és **75%**, visible, editable i escrit — i la pàgina diu que
  qualsevol xifra que et donin sense aquest número no és comparable amb aquesta.
- **El sostre de l'ajut.** L'error més car que es podia cometre aquí: el
  Programa 4 de l'ICAEN és el 40% **amb un màxim de 3.000 € per projecte**. Amb
  40 kWp, comptar el percentatge sol dona 16.800 € i el sostre en dona 3.000 —
  un forat de gairebé catorze mil euros al pressupost d'un grup.
- **El cost d'operació.** Manteniment, assegurança i gestió, 1,5% de la
  inversió l'any. Faltava, i sense això l'amortització surt més curta del que
  serà. I al costat, **el que l'estimació NO inclou**: el canvi d'inversor cap a
  l'any 12, el finançament i els honoraris del gestor. Qui et dona una xifra
  sense dir-te què hi ha exclòs, no te l'està dient.

### El que triga no és el que la gent es pensa

El tràmit porta marcat **de qui depèn cada pas**. La instal·lació són dies; el
permís d'accés i connexió, el conveni de la teulada i l'alta del repartiment són
mesos i **no depenen del grup**. Planificar-los com si en depenguessin és el
motiu més freqüent que una comunitat energètica es desinfli a mitges, i marcar-ho
costa una classe CSS.

I el marc legal va amb la seva data perquè ha canviat quatre vegades en set anys
—500 m el 2019, 1 km el 2022, 2 km el 2023, **5 km des del RD-llei 7/2026**—: si
algú et diu una distància, pregunta-li de quin any és.

## Veda 128 — Una pàgina que explica un mètode envelleix sense petar mai

`SOS/matriu.html` explica la incubadora: quatre etapes, tres portes amb els seus
criteris, tres vies de creació i els multiplicadors del repartiment. Tot això
existeix a l'app i **decideix de debò** què passa amb una venture.

El risc no és que la pàgina estigui malament avui: és que no hi ha cap moment en
què es torni a mirar. Si demà es canvia un criteri de graduació, aquí queda
l'antic **sonant igual de cert**, i qui el llegeixi prepararà el seu projecte per
a una porta que ja no existeix. La pàgina, a més, ho promet a la primera
pantalla —«cada criteri d'aquesta pàgina és una comprovació que el SOS fa de
debò»—, i una promesa que no vigila ningú és una promesa fins al primer canvi.

`tools/check-matriu.js` compara les dues coses, i **el primer cop que va córrer
va trobar dues divergències que ja hi eren**:

- La guia de coneixement deia **10 plantilles d'activitat crítica** i a l'app
  ja n'hi havia **14**. La pàgina havia copiat de la guia, no del codi.
- La porta de graduació té un **sisè criteri** —que el llindar de sostenibilitat
  sigui assolible— que només s'aplica als tipus amb ànim de lucre, i ni la guia
  ni la pàgina el deien.

D'aquí surt la regla, que val per a qualsevol pàgina que expliqui el que fa
l'eina: **la pàgina no copia de la documentació, es compara amb el codi.** La
documentació també envelleix, i copiar-ne hereta l'error amb una capa més de
distància fins a la font.

I una comprovació que val el doble que les altres: **cada peça que la pàgina diu
que el SOS fa ha d'existir al fitxer.** La taula de cobertura anomena funcions, i
totes s'han de poder trobar. Presumir d'una funció que no hi és és el pitjor que
pot fer una pàgina que ve a explicar per què confiar en una eina.

## Veda 127 — Sis menús raonables no fan una arquitectura

`comando.html` tenia nou enllaços al menú, `compra.html` sis, `vna.html` cinc,
`crm.html` tres. Cap dels sis coincidia amb cap altre, i cadascun era **una
decisió raonable presa en un moment concret**: quan es va escriure aquella
pàgina, aquells eren els llocs on tenia sentit anar.

Això no peta mai, i és exactament el problema. **Ningú pot aprendre on són les
coses si es mouen a cada pantalla.** El que a una app comercial és memòria
muscular —«el menú és aquí i l'acció principal a la dreta»— aquí era tornar a
llegir sis vegades. I una pàgina nova heretava el menú de la que s'havia copiat,
que ja era el més divergent de tots.

La sortida és la de sempre en aquest repositori: **es declara un cop i es
genera.** `tools/build-nav.js` porta l'arquitectura —quatre grups i una acció— i
l'escriu a totes les pàgines entre marques; `--check` peta al CI si alguna se'n
desvia. Afegir una pàgina al SOS passa a incloure dir on va al menú, que és
justament la decisió que abans no prenia ningú.

### Quatre grups, i l'ordre no és alfabètic

`Comença · Eines · Aprèn · Xarxa`, i és el camí que fa la gent: primer saber on
ets, després les eines, després aprendre'n, i al final la xarxa. Quatre i no set
—un menú amb set grups es torna a llegir cada vegada, que és el que això ve a
arreglar.

### Dues decisions d'implementació que no són òbvies

- **Sense JavaScript.** Els desplegables són `<details>`/`<summary>`, que el
  navegador ja serveix com a component accessible i amb teclat. Injectar un
  script a catorze fitxers autocontinguts seria catorze còpies d'una cosa que
  ja existeix —i el dia de tocar-la, catorze llocs.
- **Les excepcions es declaren amb el motiu.** `index.html` té la seva pròpia
  barra d'aplicació i `joc.html` és una pantalla de joc completa. Una excepció
  no escrita és un descuit que d'aquí a sis mesos ningú sabrà si era volgut.

### El conflicte que va sortir en fer-ho

`build-vedes.js` genera `vedes.html` sencer des del codex, o sigui que escrivia
per sobre del menú i la següent passada del generador del menú el tornava a
posar: **dues guardes contradient-se, i cap de les dues equivocada.** La sortida
no va ser desactivar-ne una sinó que el generador dels vedes **apliqui el mateix
menú**, requerint-lo de `build-nav.js`. Una sola declaració, dos que la fan
servir — que és el que la regla deia des del principi.

## Veda 126 — La tercera anotació hi era, i es llençava al moment de guardar-la

El SOS feia triple entrada **en potència** des de la veda 64: l'apunt signat de
qui l'escriu, el vistiplau signat de l'altra banda, i el registre públic com a
tercer lloc. Auditant-ho de prop, la tercera anotació es perdia exactament on
havia de quedar-se.

`confirmPending` signa el vistiplau —i verifica— i tot seguit el posava al
llibre retallat a mà: `confirmedBy: p.got.map(g => ({name, did, ts}))`.
**La firma es queda fora.** El llibre deia «confirmat per Bru» i des del llibre
no ho podia comprovar ningú: era una afirmació, no una prova. I `activityRanking`
en repartia punts de reputació, en una pantalla que a sota diu, amb totes les
lletres, *«només puntua el que està signat»*. No era una decisió de disseny amb
la qual es pogués conviure: era una frase de la pantalla que el codi no complia,
i entre les dues coses mana la frase.

Tres correccions, i la tercera és la que fa que existeixi la cosa:

- **El vistiplau entra sencer**, amb la seva firma, i es verifica des del llibre.
- **Només els vistiplaus signats puntuen.** Els de l'esquema antic hi perden els
  punts de confirmació —cosa que no és dir que estiguin trencats, l'apunt segueix
  valent— i fabricar-se reputació editant el propi fitxer deixa de funcionar.
- **El rebut existeix com a objecte** (`buildRebut` / `verifyRebut`), portàtil i
  verificable fora de l'app. Un rebut que no es pot treure del dispositiu no és
  una tercera anotació: és una nota al marge del primer llibre.

### Dues decisions del rebut que no són òbvies

- **Porta l'apunt tal com es va signar, no un resum.** La temptació és desar els
  camps que semblen importants; la firma cobreix l'objecte, i qualsevol camp que
  hi falti fa que deixi de verificar-se — i llavors el rebut només val dins de
  l'app que el va fer, que és el contrari de portàtil.
- **El resum llegible es compara amb la firma.** El rebut porta també una versió
  llegible per a qui l'obri amb un editor de text, i sense aquesta comprovació
  el frau més fàcil amb un rebut a la mà seria que el text digués trenta hores i
  la signatura tres. Totes dues meitats «verificarien».

I un vistiplau d'abans de la firma **no es diu trencat**: es marca com a antic i
no compta com a prova. És el mateix tracte que la veda 64 dona a les cadenes
globals — marcar de corrupte el que ningú ha tocat és la manera més ràpida que
algú deixi de refiar-se del verificador.

### El que la triple entrada elimina, i el que no

Va a la formació, mòdul 2, perquè és el concepte que més fàcil s'explica
malament i la versió grandiloqüent es descobreix a la primera:

- **Desapareix la conciliació.** No hi ha dos llibres a quadrar: hi ha un rebut,
  i o el tens o no el tens. Dues còpies del mateix rebut no poden discrepar — si
  discrepen, una no verifica i es veu quina.
- **L'auditoria no desapareix: canvia de feina.** Deixa de ser reconstruir què va
  passar i passa a ser comprovar firmes, cosa que pot fer qualsevol en un segon i
  sense accés privilegiat. No treu l'auditor de sobre —segueix fent falta per dir
  si el que es va apuntar era cert— però li treu la part cara.
- **No diu que el fet sigui cert.** Un rebut prova que dues persones van afirmar
  el mateix i quan. Que aquelles tres hores es fessin ho diu qui hi era.
  Confondre les dues coses és el que fa que després algú es pensi que un registre
  substitueix la confiança.

La guarda comprova les tres coses al fitxer, la formació inclosa: si algun dia la
docència diu «s'acaben les auditories», el CI peta.

## Veda 125 — Un número que reparteix algú no és el teu número

La pel·lícula del Comando va d'un reclutament de 150.000 superherois i cadascú té
el seu número. La manera òbvia de fer-ho és un comptador en un servidor: el
primer que s'apunta és l'1. És mentida per tres motius alhora, i cadascun sol ja
n'hi hauria prou:

- **Hi ha d'haver un amo que el reparteix.** Tota la resta de l'app existeix per
  no necessitar-ne cap.
- **Es guanya escrivint un nom.** És la mètrica de vanitat que la veda de la V79
  va treure de la portada, tornant per la porta del darrere i amb una història
  al davant perquè fes més gràcia.
- **El dia que el servidor caigui no hi ha número enlloc**, i el que la gent
  s'havia après de memòria deixa d'existir.

Aquí **el número no l'assigna ningú: es dedueix.** És la posició en una llista
pública i append-only —el registre que ja existia— i qualsevol la refà des de
zero amb el mateix resultat. Cinc decisions el sostenen:

- **L'alta és un compromís, no una identitat.** `sha256('sos-alta-v1' | did:sos |
  hash de la primera aportació signada i encadenada)`, retallat. Ni el did ni
  l'apunt surten del dispositiu.
- **Es guanya amb evidència.** Signatura *i* encadenat. Sense les dues coses no
  hi ha número, i no n'hi ha cap de provisional: **un número que canvia és pitjor
  que cap número**, perquè algú ja l'haurà dit en veu alta.
- **L'ordre és el de publicació.** Les `ts` d'un apunt les escriu qui vulgui; en
  quina versió va sortir un compromís, no. Per això les altes són un **delta**
  amb la seva posició de sortida (`altesAbans`) dins de l'arrel signada:
  endarrerir un apunt no acosta ningú al número 1, només el deixa fora de la
  versió on hauria volgut ser.
- **Dins d'una versió mana la dada i no qui la munta.** Ordre per data i, a
  igualtat, pel compromís. Dos que publiquin el mateix estat treuen la mateixa
  llista; si no, hi ha forquilla i s'ha de veure.
- **No es desa enlloc.** Es dedueix cada cop que es mira, i la guarda ho vigila:
  un número desat és un número que un dia divergirà del registre.

I la frase que va al prompt de les dues IA de guió perquè és l'error que
cometen soles: **el número no és un rànquing.** És ordre de reclutament, no de
mèrit. Qui té el 12 no ha fet més que qui té el 40.000; hi va arribar abans.

### El que revela, i que no s'amaga

Les fulles del registre —el hash de cada apunt— són públiques a posta: és el que
fa possible la prova d'inclusió. Vol dir que **qui ja tingui el teu `did:sos` pot
trobar-hi el teu número**. No es pot evitar sense trencar el que ho fa útil, que
és que qualsevol ho pugui verificar sense demanar permís, i el qui té el teu did
és qui tu li has donat. Està escrit al README i és una asserció de la prova, no
una nota al peu: la propietat certa és que **del registre sol no se'n treu
ningú**, no que sigui anònim contra tothom.

### El cost, calculat i no promès

La pregunta abans de sortir a fora era què costa això quan siguin 150.000. Amb
la mesura sobre el paquet de debò (`pesRegistre()`), no amb una estimació:

| | mida | cost |
|---|---|---|
| una alta | 26 bytes | — |
| una versió, fins a ~3.900 altes | < 100 KiB | **0 €** |
| els 150.000 sencers | 3,72 MB en 39 versions | **0 €** |
| els 150.000 pagant-ho tot a tarifa | 3,72 MB | **0,09 $** |

La peça que ho decideix és que **Turbo/ArDrive no cobra per sota de 100 KiB**: si
cada versió hi cap, el registre sencer no costa res mai. I la xifra de seguretat
és la de la darrera fila —encara ignorant el llindar, tot el Comando val nou
cèntims—, que és el que fa que això no depengui de la caritat de ningú.

Tres coses que la taula no diu i que van al README:

- **El que creix no són les altes, són les fulles**: pugen amb l'activitat de la
  xarxa, i el dia que una versió passi de 100 KiB la pantalla ho dirà amb la
  xifra en comptes de deixar-ho descobrir a la factura.
- **Gratis no és per sempre garantit**: el llindar és la decisió d'un proveïdor.
  L'ordre de magnitud, sí.
- **A qui es dona d'alta no li costa res**, i no com a oferta sinó com a
  propietat: el compromís es calcula al seu navegador i no puja res des del seu
  dispositiu. Ni compte, ni cartera, ni clau.

El preu porta data i font a sobre —24,7 $/GiB, setembre de 2026— per la mateixa
raó que la taula de La Compra, i la guarda ho comprova: una xifra de diners sense
data menteix en silenci al cap d'un any.

## Veda 124 — La caixa és el que trenca els grups, i no es pot fer amb paraules d'un cobrament

`SOS/compra.html` calculava què costa la comanda i qui s'estalvia què, i després
callava: qui deu quant, qui hi ha posat diners i si la caixa quadra no ho sabia
ningú. El preu es negocia una vegada; **la caixa es porta cada setmana**, i els
grups de consum no se solen desfer per un mal preu — es desfan al tercer mes,
quan ningú sap qui deu quant i preguntar-ho comença a fer vergonya.

Quatre decisions que fan que això sigui un compte i no un rebut:

- **Fins que la comanda no es tanca, no deu res ningú.** Mentre és un càlcul que
  canvia cada cop que algú toca una cistella, no és un deute. `tancaComanda()`
  congela el repartiment; `obreComanda()` el desfà. Els diners que ja s'hi hagin
  posat sobreviuen totes dues coses, perquè són moviments seus.
- **Cada llar hi posa la part del que ha demanat d'aquell productor**, al cicle
  d'aquell productor, i sobre el que el grup li ha de posar de debò: formats
  sencers menys el tram de volum. Repartir sobre el total del grup seria més
  curt i faria carregar el sac de llenties a qui no en vol.
- **El cèntim de l'arrodoniment va a algú i es diu on.** Arrodonir dotze parts
  no suma el total; el residu va a la llar que més hi posa i surt escrit. Un
  cèntim que es perd cada comanda és el que fa que al tercer mes la caixa no
  quadri i ningú sàpiga per què.
- **La diferència no és un descuadre.** És gent que encara no hi ha posat els
  diners, o algú que ho ha apuntat malament. Dir-ne descuadre convertiria una
  conversa de deu segons en una auditoria. I el forat de debò —càrrecs de llars
  donades de baixa— es compta a part com a **orfe** en comptes de deixar que la
  resta no sumi.

I la regla de vocabulari, que és la que sosté totes les altres: **a la caixa es
*posa* i queda *declarat*, mai *pagat***. Ningú d'aquesta pàgina està en
condicions de dir que s'hagi pagat res —no cobra, no demana cap targeta i no
confirma res—, i de dir «ha posat» a «ha pagat» només hi ha una paraula que
qualsevol pot canviar una tarda. Per això `tools/check-compra.js` **prohibeix la
paraula, no la frase**: una frase concreta se salta canviant-li el temps verbal.
La regla és deliberadament roma i tomba fins i tot frases certes («el grup ho ha
de pagar»); s'hi ha reescrit la frase certa i s'ha deixat la regla, perquè en una
pantalla on una paraula de més fa que algú ensenyi això com un rebut, val més
reescriure que deixar una escletxa. Vedes 96 i 97.

I els moviments són **per llar i sense noms de persona**, com tota la pàgina. Un
registre al navegador d'algú de qui ha donat diners a qui és una altra cosa i no
és aquesta: `MOVIMENT_CAMPS` és una llista blanca explícita i la guarda comprova
que sigui exactament el que escriu `posaACaixa` — una llista blanca que ningú fa
servir és un comentari.

## Veda 123 — El color que es veu ha de ser el que s'ha guanyat

El roster del Comando ja dibuixava una rodona per persona a les dues vistes, i
era **`_colorFromName`**: un hash del nom convertit en to HSL, assegut **just al
costat de `tier.color`**, que sí que vol dir alguna cosa. Dues coses dient qui
ets, i la grossa era la que no en deia cap. És la veda 121 un altre cop, viva als
dos llocs on l'app ensenya gent — i la llista de «qui mou més la xarxa» no en
tenia cap: vint files de text.

La correcció no és afegir una imatge sinó **treure el color inventat**:
`superheroCromo` ja no reparteix cap `color`, i `_colorFromName` es queda només
on toca —els herois canònics, personatges de ficció que no tenen tier perquè no
han aportat res.

I la part que el cap solt demanava: **es va mesurar abans de decidir**, amb la
regla de decisió escrita abans de mirar el número. Estats sintètics de 60, 300 i
1.000 persones, tres passades, mediana:

| | 60 | 300 | 1.000 |
|---|---|---|---|
| `comandoRoster()`, que ja es paga avui | 6,8 ms | 155 ms | 1.774 ms |
| 60 avatars amb el cromo ja calculat | +8,8 ms | +6,4 ms | +7,8 ms |
| 20 avatars al rànquing (calculant el cromo) | +8,7 ms | +14,7 ms | +45,3 ms |
| 20 punts de color, sense canvas | +1,3 ms | +5,2 ms | +17,9 ms |

Tres coses que la mesura diu i que endevinar no hauria dit:

- **El canvas no és el cost.** Al rànquing, canviar l'avatar per un punt de
  color CSS només estalviaria el 40%: la resta és `superheroCromo`, que el
  color del tier necessita igualment. L'alternativa «barata» comprava poc.
- **Al roster el cost no creix amb la xarxa**, perquè `comandoRoster()` ja ha
  pagat la part cara per a tothom. Per això `cromoAvatar` accepta **un cromo ja
  calculat** i no només un nom: demanar-lo pel nom hauria recalculat
  `personProfile` seixanta cops per no res.
- **El sostre de debò és una altra cosa.** Amb 1.000 persones el roster triga
  1,8 s abans de dibuixar cap avatar. El dia que això molesti, el que s'ha de
  mirar és `comandoRoster()`, no les rodones.

## Veda 122 — No es pregunta a la porta el que el sistema pot deduir

Qui entrava al SOS havia de triar **un rol d'entre sis** abans d'haver fet res, i
li ho preguntaven **dues vegades**: al pas 4 del tour i un altre cop al formulari
de perfil. Ningú que arriba pot saber si és «Guardian del territori» o «Agent
territorial»; el que sap és que li estan demanant una cosa que no pot contestar.

I la pregunta contradeia el que aquesta mateixa app fa dues funcions més amunt:
`rolesOfPersonIn` **dedueix els rols de l'evidència** —qui reclama un node és
guardiana, qui acompanya ventures és mentora, qui aporta hores i objectes és
superheroina— i el seu propi comentari ja deia que la casella declarada no és
l'única evidència. Dues fonts per a la mateixa cosa, i la que es preguntava
primer era la que menys sabia.

Ara **s'entra com a superheroi/na i prou**. Els altres rols queden com el que ja
eren: coses que **es guanyen** fent o que **algú t'assigna**. El pas del tour no
desapareix —la pregunta «i jo què puc arribar a ser?» és bona i mereix
resposta—: deixa de ser un selector i passa a ser el mapa, amb cada rol dient
com s'hi arriba.

La regla, que és la veda 120 aplicada a una altra taula:

> **Només es pot prometre un camí que el codi recorri de debò.** Per això la
> prova no llegeix `ROLE_ACCES`: reclama un node, inscriu una mentoria, registra
> una aportació i marca una fitxa, i comprova que el rol apareix.

### El forat que el canvi va destapar

`coordinador` i `agent` **no tenien cap camí d'evidència**: només s'obtenien
escrivint-los a la casella de la fitxa, i aquella casella només es tocava a la
porta. Treure el selector sense res més els hauria deixat inabastables i ningú
ho hauria notat fins que algú els busqués. Ara s'assignen **des de la fitxa de
soci**, per qui porta el node.

I una decisió que costa d'explicar però que és la que dona sentit a la resta: al
desplegable de la fitxa **només hi ha aquests dos**. `guardian` surt de la
governança signada i `mentor` del registre de mentories, i posar-los en un
desplegable seria repartir per formulari el que es guanya deixant rastre. Un
sistema de rols on el rol més alt es tria en un `<select>` no és un sistema de
rols.

Dues coses petites que la pantalla va ensenyar en pintar-la:

- **La porta ha de sortir primera.** Ordenant els rols pel pes del rol,
  «superheroi/na» —el rol pel qual s'entra— sortia el cinquè de sis a la pantalla
  d'entrada.
- **L'etiqueta de cada rol la diu la taula, no una condicional.** «Ciutadà/na
  simpatitzant» no és una porta per on s'entra: és on ets mentre no hi ha res
  registrat, i deduir l'etiqueta del tipus feia dir-li el que no és.

I un error meu que val la pena per la seva forma: la prova del camí de mentora
deia que aquell camí no existia. El que no existia era **el meu muntatge** —
`newVenture` retorna la venture i no la desa, i `addMentor` és posicional. Segona
vegada en poques tandes que una prova acusa el codi d'un defecte propi: quan una
prova nova falla, la primera hipòtesi ha de ser la prova.

## Veda 121 — Una foto la tries; el cromo te'l guanyes

La imatge de perfil de l'app eren **dues inicials en un cercle**, i el Comando ja
tenia un cromo que surt del que has aportat i que algú ha verificat. Dues coses
dient qui ets, i la que sortia a totes les pantalles era la que no diu res.

Ara la imatge de perfil **és el cromo**: al distintiu de dalt i a la capçalera del
perfil, i tocant-la s'obre el cromo, que és on s'edita.

La decisió que la fa útil és no haver fet la miniatura del cartell. A trenta
píxels, un cartell de 600×840 és una taca. El que es dibuixa és **la mateixa
identitat a la mida que es llegeix**: el degradat i el color del tier, i les
inicials —les de l'àlies si n'hi ha—, tots tres sortits de `superheroCromo` i
`_tierColors`, les mateixes funcions que dibuixen el cartell. El dia que algú
pugi de tier, la rodona canvia de color el mateix dia que el cartell, i no perquè
ho hagi recordat ningú. La prova ho comprova **llegint el píxel de la vora** i
comparant-lo amb el `tier.color` que diu el model: una asserció sobre el que es
veu, no sobre el codi que ho pinta.

I el que calia dir en veu alta perquè el botó d'editar no menteixi:

> **L'àlies, el lema i l'origen són teus i es canvien quan vulguis. El tier, les
> hores i les comunitats no: surten del que has aportat i ho verifica algú
> altre.**

Per això la imatge de perfil és aquesta i no una foto —una foto la tries; això
te la guanyes—, i per això «edita el cromo» porta al dossier i no a un selector
de colors. Un botó que digués «edita» i deixés triar el tier convertiria tot el
sistema de reputació en un formulari.

De la mateixa peça, i és el que es va estar a punt d'oblidar: el distintiu de
dalt **obria el perfil** i ara obre el cromo. Si el canvi s'hagués quedat aquí,
el perfil s'hauria quedat sense cap camí des de la barra. El cromo porta els dos
botons —al dossier i al perfil— i el perfil torna al cromo per la imatge: el
cercle es tanca pels dos costats, i la prova recorre les dues voltes.

I una regla petita que val per a qualsevol adorn: **si el cromo no es pot
dibuixar, es torna a les inicials i el perfil s'obre igual.** Una il·lustració no
pot ser mai el que impedeixi entrar a l'app ni veure les dades de ningú.

## Veda 120 — Un rol només pot demanar el que el mapa diu que lliura

Els mapes de valor eren correctes i eren d'algú altre. El que frena la gent
davant d'un no sol ser la mandra: és **no saber on encaixa**. Ara totes les
pàgines amb mapa —`SOS/vna.html` i `SOS/compra.html`— deixen declarar què hi pots
posar i et proposen el rol; a la colla apareixes amb un anell i la paraula «tu»,
i al grup de consum el rol que agafes queda omplert i els seus lliuraments passen
a comptar com a vius. Aquest és el cercle sencer: **perfil → rol → lliuraments**.

La regla que ho separa d'un test de personalitat, i que és tota la veda:

> Un rol només pot demanar a una persona **allò que el mapa diu que aquell rol
> lliura**. Cada demanda porta `per`, que és una cita literal de la fitxa del rol
> —un lliurament seu al grup de consum, la seva lectura de poble a la colla—, i
> `SOS/tools/check-perfil.js` comprova que la cita hi sigui de debò.

Sense això, «aquest rol demana ordre» és una opinió meva escrita amb lletra
d'eina. Amb això, la pantalla pot dir-li a algú *per què* li proposa allò, i qui
ho llegeix pot discutir-ho amb el mapa a la mà.

De la mateixa peça:

- **El perfil són capacitats, no identitat.** Deu caselles del que pots posar-hi
  —temps, ordre, un espai, un ofici, contactes, veu…— i cap camp de nom, correu
  o edat. Una eina que per proposar-te un rol et demana qui ets, ha canviat de
  negoci sense avisar.
- **Es declara un cop i val a tot arreu.** Mateixa clau a totes les pàgines: qui
  l'ha omplert a la colla castellera el porta posat al grup de consum. Per això
  el bloc és **caràcter a caràcter el mateix** i la guarda el compara: amb una
  llista curta en una pàgina, dues persones amb el mateix perfil rebrien
  propostes diferents i no petaria res.
- **Proposa, no assigna.** L'ordre és una recomanació, el rol s'agafa i es deixa
  prement el mateix botó, i agafar-ne un allibera l'anterior —no es fan dues
  persones d'una.
- **Quan no encaixes, ho diu.** Si cap rol es cobreix del tot, la pantalla no
  arrodoneix: diu què et faltaria «o algú que ho porti», que és exactament per a
  què serveix un mapa de valor.

### I a l'app, on els rols els dibuixa la gent

`SOS/index.html` també deixa associar una persona a cada rol del mapa. Hi ha una
diferència que canvia el disseny: a les altres dues pàgines els rols són fixos i
el que demanen ve escrit amb una cita del mapa; **aquí els rols els dibuixa la
gent**, i per tant el que demana cada rol també l'ha de dir la gent. El que fa el
formulari és posar-li al davant **què lliura aquell rol segons el mapa**, que és
l'única cosa que legitima demanar-li res a ningú — la mateixa regla, aplicada on
no es pot escriure per endavant.

El que sí que és igual, i la guarda ho compara: el vocabulari, els pesos i la
clau. Una persona no pot rebre propostes diferents segons per quina pantalla hi
entri.

Dues coses que només tenen sentit a l'app:

- **Assigna per defecte.** Omple d'un cop els rols buits, i **no toca els que
  algú ja ha triat a mà**: una proposta no pot desfer una decisió.
- **Concentrar rols es penalitza i es diu.** Cada rol que algú ja porta li baixa
  la puntuació per al següent, i la pantalla avisa de qui en porta més d'un.
  Portar-ne tres no és eficiència: és exactament el que aquest mètode serveix
  per veure abans que passi, i seria absurd que l'eina hi empenyés.

Dos defectes que va trobar posar-ho a prova, i que valen més que la funció:

- **La puntuació premiava rols exigents que no cobries.** El terme de «com
  d'exigent és el rol» anava sumat, així que amb el perfil buit sortia un
  rànquing sencer que no volia dir res. Ara va multiplicat per la cobertura: si
  no cobreixes res, no puntues res.
- **La guarda es queixava d'unes dades correctes.** Aplanava els rols per nom, i
  «Coordinació» existeix a les dues dinàmiques amb lliuraments diferents: el
  motiu d'una es comprovava contra els lliuraments de l'altra. La clau ha de ser
  el mapa **més** el rol. Una guarda que crida per un problema seu gasta la
  confiança que necessitarà el dia que cridi per un de bo.
- **Comparar text no distingeix codi de comentari.** El bloc es va enganxar a
  l'app sota un comentari que no vaig tancar: les tres pàgines el tenien
  «idèntic», la guarda donava verd, i a l'app no hi havia ni `APORTS`. Ho va
  trobar la prova de navegador, que és el lloc car de trobar-ho. Ara la guarda
  mira enrere des de la declaració i comprova que no quedi dins d'un comentari.
  El primer intent d'aquesta comprovació —«que comenci a principi de línia»— no
  detectava el mateix error que la va motivar, i el segon es va tallar sol
  perquè el comentari que l'explicava contenia els dos caràcters del tancament.
  Tres vegades el mateix, i és el motiu pel qual **una guarda nova s'ha de
  provar trencant expressament allò que ha de trobar**, no llegint-la.

## Veda 119 — Un estalvi sense causa és una promesa, i el sobrant no és una pèrdua

`SOS/compra.html` és l'eina de dues dinàmiques que fins ara només existien com a
text al catàleg: **Grup de Consum Agroecològic** i **Compra Col·lectiva /
Estalvi**. Cistella per defecte amb el 80% de la despesa en menjar de proximitat,
bàsic i sa; socis amb la seva llista; comanda agregada per productor; i estimació
d'estalvi.

Aquesta pàgina és diferent de les altres en una cosa: **dona xifres de diners que
algú farà servir per parlar amb un pagès**. Una afirmació que la pàgina fa i les
dades no sostenen no és un error de format, és fer quedar malament un grup davant
de qui li ven. Tot el que segueix surt d'aquí.

### El model es va calcular abans d'escriure la pàgina, i va sortir malament

El primer càlcul deia que **comprar junts sortia a compte negatiu**: −63 € al
mes, un −3,2%. L'error era comptable i era meu: estava comparant «comprar a la
botiga exactament el que et cal» contra «comprar sacs sencers», i a més restava
el sobrant de format com si fos diner cremat.

El sobrant de format **no és una pèrdua**. En sec és rebost pagat per avançat —
te'l menjaràs el mes que ve—; en fresc és menjar de més que s'ha de repartir.
Cap de les dues coses és diner que desaparegui, i totes dues s'han de gestionar:
la primera és caixa, la segona és una regla de repartiment. Comptades bé, les
mateixes dades donen +1.012 € al mes i un 26,2%.

Si això s'hagués escrit directe a la pàgina, hauria quedat una eina que diu que
comprar junts és pitjor, o —pitjor encara— algú l'hauria «arreglada» pujant els
preus de botiga fins que la xifra fes goig. **El prototip de trenta línies abans
del fitxer de mil és el que ho va evitar.**

### El que va aparèixer en fer-ho bé

- **El descompte per volum és el 4,5% de l'estalvi.** És on tothom mira primer i
  on menys n'hi ha. El gruix ve de treure l'intermediari, comprar a granel i
  comprar de temporada — coses que no es negocien, es decideixen. Una eina que
  posés «−X% per volum» de titular ensenyaria a negociar el tros petit.
- **Perseguir un tram pot ser una pèrdua.** Comprar 200 € de més per guanyar un
  4% sobre 600 és guanyar 24 i gastar-ne 200. La pàgina ho diu tram per tram:
  *surt a compte* o *no surt a compte*.
- **Agrupar en el temps també és agregar volum.** Un grup que demana llenties
  cada setmana no arriba a cap mínim; el mateix grup demanant-les cada mes, sí.
  Per això cada productor té ritme, i el sec va mensual.
- **El que trenca els grups no és el preu: és el mínim de comanda.** Un pagès
  que ha de moure la furgoneta per 90 € deixa de venir i el grup es desfà sense
  que ningú hagi discutit de res. La comanda ensenya quant falta.
- **Cada preu porta la causa de ser més barat** —directe, granel, temporada,
  format—. Un preu més baix sense causa declarada és una promesa; amb causa, és
  una decisió que es pot discutir amb qui ven.

### Tres regles que la guarda aplica

- **El 80% es mesura en euros, no en articles.** Comptant articles, una cistella
  amb vint espècies locals i el gruix dels diners en processats passaria la
  regla. I la guarda **refà el càlcul amb les dades del fitxer**: si algú afegeix
  un producte que la trenca, ho diu el CI i no la pàgina d'un grup.
- **Una taula de preus sense data menteix en silenci al cap d'un any.** Porta la
  seva, tots són editables, i la guarda comprova que la data existeixi i es
  pinti.
- **La comparació ha de ser honesta o no serveix.** La referència de botiga és el
  mateix producte a qualitat comparable, no la marca blanca més barata. Fer
  trampa aquí és la manera més ràpida de perdre la confiança del grup el dia que
  algú ho comprovi, i està escrit a la pàgina perquè no es pugui oblidar.

I les vedes 96 i 97 seguides al peu de la lletra en una pàgina que va de diners:
**aquí no es cobra res**. Cap camp de targeta, cap cobrament, cap pagament
confirmat. La guarda mira tots els `<input>` de la pàgina, que és una manera de
dir-ho que no depèn de recordar-ho.

### Anomenar una dinàmica no és ser-ne l'eina

La primera versió deia que era l'eina de dues dinàmiques del catàleg i el que
feia era **anomenar-les en un paràgraf**. Preguntat directament si es connectava
amb els tipus de projecte, la resposta honesta era «a mitges», i el que faltava
era el mapa de valor: sense els rols i els intercanvis, una pàgina amb el nom
d'una dinàmica a sobre és una calculadora amb una etiqueta.

Ara hi és sencer —missió, visió, objectius, governança, rols, passos i cada
intercanvi— copiat literalment de `DYNAMICS`, i la guarda ho compara camp a
camp. Tres coses que va ensenyar posar-l'hi:

- **Els intercanvis són recíprocs i s'han de desplegar.** El format del catàleg
  és `[A, B, mena del que dona A, què dona A, mena del que dona B, què dona B]`:
  cada parella són **dos lliuraments**. Comptar parelles amagava justament el que
  es vol veure —què posa cadascú i què se n'emporta— i vint-i-vuit lliuraments
  es convertien en catorze línies mudes.
- **La pàgina ha de dir quins fluxos fa ella i quins no.** En fa 8 de 28. Dir-ne
  cinc de cinc rols quan en cobreix dos seria la mentida més fàcil d'explicar i
  la més cara de descobrir; la guarda comprova que cada rol que diu omplir i cada
  lliurament que diu produir existeixin de debò al mapa.
- **L'anàlisi ha de sortir del graf, no d'una llista escrita.** Comptant tangibles
  donats contra rebuts apareix sol qui posa més del que es veu que no rep: al
  grup de consum és el **punt de repartiment** —el local que deixa l'espai i en
  rep «vida i clientela»—, que és exactament qui es crema als grups de debò. I
  la **comunitat** es mou només amb valor invisible, que és el primer que
  s'oblida quan es fan comptes.

Els rols que la pàgina no omple es queden buits i amb un camp per posar-hi nom:
en posar-ne un, els fluxos que hi toquen passen a viure. **El mapa no es queda
de mostra: es fa del grup.**

## Veda 118 — Si el repte és la velocitat, res es pot cobrar sol

El joc tenia el model bo i cap ritme. Les hores del banc de temps se sumaven
soles cada 1800 ms, l'onada no arrencava fins que premies un botó, i les vuit
dinàmiques sortien de cop a la barra amb sis d'apagades. Cada pas era fàcil i cap
tenia pressa: es podia deixar la pantalla oberta i tornar-hi.

L'encàrrec era el disseny de *Plants vs Zombies* —passos fàcils, repte de
velocitat—, i el que el fa funcionar no és la dificultat de cap decisió: és que
**el recurs s'ha de recollir amb el dit**. Ara el banc de temps no ingressa res:
deixa caure una fitxa que viu nou segons, i la que no agafa ningú es perd. Resulta
que això també és cert al SOS —una hora oferta que no recull ningú caduca—, i és
la classe de regla que només es descobreix quan busques ritme i no lliçó.

De la mateixa peça, i cadascuna amb la seva raó:

- **L'onada ve sola.** Entre onada i onada hi ha un compte enrere visible. El
  botó ja no és «comença»: és «⏩ Ja!», i paga les hores que no gastes esperant.
  Un botó que atura el temps regala la pressa; un que la premia, la crea.
- **Una dinàmica oberta, i una més per cada onada aguantada.** Vuit targetes el
  primer minut, sis apagades, no són sis opcions: són una pantalla que no es pot
  llegir. I es compten les **aguantades**, no les començades: comptant les que
  arrenquen, la targeta nova apareixia just quan et venien a sobre.
- **El primer moviment sempre és possible.** Els dos que apareixen en activar una
  comarca ja no tenen rols a l'atzar: porten els que demana la dinàmica que ja
  tens oberta. Un poble podia néixer sense poder fer res.
- **La primera arribada la para el veïnat.** Una vegada per fila i per plaça. Un
  error pot ser gratuït un cop i el segon no, que és com va: la primera vegada
  que un poble veu allò arribar, surt al carrer; la segona ja està cansat.
- **Es pot treure el que has plantat.** Si posar-ho on no tocava fos definitiu,
  deixaries de provar —i tot el disseny va de provar.

I la part que lliga el joc amb l'eina: **les caselles d'aportació**. Tres per
plaça, cadascuna amb el nom d'un projecte del SOS copiat literalment de
`DYNAMICS` —MATRIU, Biblioteca de les Coses, Banc de Temps—, i plantar-hi registra
una **aportació** al node. No és una xifra de joc: és el criteri de la porta 2 de
la MATRIU, «≥1 aportació al ledger», i per això compta per pujar a Gestor/a.

Aquí la veda 109 torna amb una cara pitjor de l'habitual. Dues llistes que
divergeixen en silenci ja és car; **una casella que diu «MATRIU · Incubadora»
quan a l'app aquell projecte s'ha rebatejat segueix sonant igual de real**. No
peta, no es veu, i el joc anomena una cosa que no existeix. `SOS/tools/check-joc.js`
compara les vuit caselles amb `DYNAMICS` paraula per paraula, i de passada
comprova el que no es nota fins a jugar-hi: que l'ordre de desbloqueig les
contingui totes, que comenci per una que no costa hores —si comencés per una de
pagament la partida naixeria bloquejada— i que cap bonus estigui promès sense
branca que el faci.

Dues coses més que va ensenyar el tauler:

- **Una capa que es refà vuit cops per segon no es pot tocar.** La fitxa d'hores
  viu en una capa pròpia que només es reconstrueix quan canvia quina fitxa hi ha;
  «se'n va» és una classe sobre el botó que ja hi és. Amb la reconstrucció
  sencera, el dit arribava a un element que ja no existia.
- **Dinou caselles il·luminades no assenyalen res.** El primer to del ressaltat
  era tan fort que el tauler sencer semblava seleccionat i les tres caselles
  d'aportació desapareixien entre elles.

## Veda 117 — Una regla que decideix la partida no s'explica: es deixa provar

El joc obria amb un modal de tres regles escrites. Es llegia en deu segons, es
tancava, i qui entrava no sabia què decidia la partida —perquè el que la decideix
és una sola cosa, **la càrrega contra la capacitat**, i en una frase no es veu.
Tocant-la s'entén al segon toc.

Ara la introducció són set passos i el tercer és un laboratori: quatre xifres,
una barra i tres botons —«+ una persona», «forma'n una», «+ un projecte»—. Es va
de verd a cremat en tres tocs i es torna a apagar el foc formant algú. Això no és
una animació que ho representi: **crida `capacitatDe`, `carregaDe` i `tensioDe`,
les mateixes funcions que decideixen la partida de debò**.

Aquesta és la part que val la pena deixar escrita. Perquè el laboratori pogués
fer-ho, es van partir les tres funcions en dues meitats: la que treballa sobre un
node solt i la que hi porta el node de la partida. La temptació era l'altra —una
còpia petita dins de la introducció, quatre línies i llest— i el cost hauria
arribat mesos després, el dia que el model canviés i **el tutorial seguís
ensenyant les regles velles sense que ho notés ningú**. És la veda 109 aplicada a
un altre parell de llistes: dos models del mateix diuen dues coses diferents, i
el que la gent recorda és el que ha tocat.

De la mateixa peça:

- **El laboratori comença en verd.** Si comencés cremat, el primer que veuria qui
  entra seria un error seu. I l'ordre dels projectes és fix perquè la pujada de
  càrrega sigui gradual: amb l'ordre del catàleg, el primer toc et passava de
  sobrat a cremat i no es veia el pas del mig.
- **Cap xifra escrita a mà.** Les accions inicials surten de l'estat, els vilans
  de `VILANS`, els nivells de `NIVELLS` amb el compte real de mòduls. La prova
  ho comprova buscant aquests noms al text que es pinta.
- **S'obre sola una vegada i després viu al botó «?».** Obligar-la cada cop és un
  peatge; no tenir-la enlloc deixa la partida sense explicar.

## Veda 116 — Un graf bonic no és una anàlisi, i cinc portes iguals no són cap porta

Dues coses d'aquesta tanda i la mateixa idea a sota: **ensenyar una cosa no és
explicar-la**.

### El mapa de valor

La portada tenia des de feia temps la colla castellera amb els dotze rols i el
que aporta cadascun, tangible i intangible. Bonic, i mut: un diagrama amb
etiquetes no diu què se'n fa. `SOS/vna.html` ho fa en vuit passos —els cossos es
tornen rols, apareix el que es veu, després el que no, es compten, i es fan les
tres preguntes de Verna Allee— i acaba on ha d'acabar: **el mateix graf amb els
noms d'un poble**.

Tres regles que el separen d'un pòster:

- **Qui només dona es calcula, no s'assenyala.** El pas de l'anàlisi d'intercanvi
  marca els rols amb fletxes de sortida i cap d'entrada llegint el graf. Una
  llista escrita a mà seguiria assenyalant els d'abans el dia que les fletxes
  canviïn, i ningú ho notaria. La prova ho comprova afegint un lliurament i
  mirant que el resultat canviï.
- **Treure un node té un cost comptat.** «Traieu els Músics» només ensenya alguna
  cosa si el número de lliuraments perduts surt del graf.
- **Cap fletxa inventada.** Cadascuna porta escrit de quina frase de quina fitxa
  surt. Que els Músics enviïn als Baixos no és una idea meva: ho diu la seva
  fitxa —«la melodia assenyala la fase exacta de l'Enxaneta als Baixos».

I la còpia: els dotze rols viuen a la portada **i** a la pàgina del mapa, perquè
cada pàgina ha de funcionar sola. Dues còpies deliberades divergeixen en silenci
—és el que va costar la veda 109— així que `tools/check-vna.js` les compara
paraula per paraula.

### Cinc portes iguals

`/sos/comando` tenia cinc crides a l'acció al capdamunt, totes amb la mateixa
forma i cap dient què passava en clicar-les. **Cinc portes iguals és cap porta**:
es tria la que sona millor, i la meitat de la gent no troba el que buscava.

Ara el hero en té dues i just a sota hi ha una secció on cada porta diu **què és,
quant dura i què te'n treuràs**, en l'ordre en què tenen sentit —la intro de 90
segons destacada, i després el joc, el mapa de valor, el cromo, l'aula i el
directori. La durada hi és perquè és la primera pregunta que es fa qui hi
arriba, i no la responia cap.

## Veda 115 — Dos vídeos són dues promeses; un vídeo amb dues pells n'és una

La intro del Comando i el SOS podia ser dues peces: una de seriosa per a
l'administració i una de divertida per a les xarxes. És el que fa tothom, i és
el que hauria trencat la idea sencera: **qui veiés les dues no sabria quina és
la bona**, i el Comando passaria a ser el disfraç d'una altra cosa.

`SOS/intro.html` és **una sola pel·lícula muntada dues vegades**. Setze plans,
les mateixes durades, els mateixos rètols al mateix fotograma, i dues pells: la
vista de la gent i els pobles, i la del Comando. Es pot canviar de pell **a
mitja reproducció** i no es nota el salt —i aquest botó no és un truc de
programació, és l'argument fet a mà: si les dues vistes comparteixen el tall, el
Comando es llegeix com el que és, la cara fantàstica del SOS.

D'aquí surten tres regles que no es poden relaxar:

- **Només es munta el pla actual, però amb les dues pells alhora.** Si només
  s'animés la visible, canviar de vista ensenyaria l'altra congelada, i el salt
  delataria que són dos dibuixos i no un pla. Ho comprova `test-intro.mjs`
  mirant que la crida d'animació mogui les dues.
- **La geometria és compartida i només canvia el color i el mobiliari.** Les
  quatre persones que aguanten són a les mateixes coordenades a la sala de plens
  i al páramo. El dia que una pell tingui una posició pròpia, ja seran dos
  vídeos encara que comparteixin fitxer.
- **El final ha d'aguantar.** L'S4 cau amb quatre a la pinya i l'S14 aguanta amb
  catorze. Si el final caigués o si aguantés sense haver canviat res, la peça
  ensenyaria el contrari del que fa la casa (veda 110), i ho recordaria més gent
  que el text del costat.

I una que va sortir mirant-ho: **la primera versió tenia l'acció al terç de
baix** i dos terços de rectangle pla a sobre. No era buit a posta, era un pla
inacabat. Es va arreglar posant una escenografia comuna —una línia de terra i
una escala de figura iguals a tots els plans— en comptes de compondre cada pla
pel seu compte: si cada pla es composa sol, canviar de pla sembla canviar de
pel·lícula.

### El tema, i què vol dir muntar-hi a sobre

Amb «Horacio Motomachi» a la mà, la integració no és posar-lo de fons. El tema
va a **80,2 pulsacions per minut**, o sigui **un compàs cada 2,993 segons**, i
totes les durades dels setze plans es van refer perquè fossin múltiples
d'aquest compàs. Un tall que cau entremig sona a presentació amb música al
darrere; el mateix tall al compàs sona muntat, i és l'única diferència.

El desplaçament tampoc és arbitrari, i és **un temps fort**: el segon 55,054.
Mesurada l'energia del tema segon a segon hi ha tres buits clars, i amb aquesta
entrada **la caiguda del castell cau dins del primer**, els tres vilans hi
passen a través, i **el gir —quan s'encenen els que ja hi eren— entra just quan
torna la música**. La pinya va sobre el tram més fort i el rètol final es queda
al segon buit. El tall de 30 s entra pel segon 87,98, que és la finestra de 33
segons amb més energia i sense cap buit de tot el tema: és la que ha d'aguantar
sola en una xarxa.

Els dos punts d'entrada també es proven. Un desplaçament a ull desfaria tota la
feina de posar els talls al compàs, i no ho notaria cap prova que només mirés
les durades.

Dues regles que en surten:

- **Mana el rellotge del tema, no el del navegador.** Amb dos rellotges corrent
  sols, al minut ja no van junts, i el primer que es perd és justament el tall
  al compàs. Quan hi ha àudio, `S.t` surt de `currentTime`.
- **Sense el fitxer, la peça funciona igual.** La música és l'única part
  opcional, i es comprova bloquejant la petició i mirant que tot vagi —no
  esborrant-la.

Al repositori hi ha **el tema sencer** (3:55), i la peça hi entra pel punt que
li toca. La primera versió en portava només els 93 segons que fa servir,
retallats per fotograma; puja sencer per decisió de l'autor, i així es pot
escoltar des de la pàgina i des del Comando.

I una que s'ha de deixar escrita perquè és un error meu del mateix tipus que la
veda 109, però al revés: **«Horacio Motomachi» era a la llista negra de noms
vells** i no hi havia estat mai a cap pàgina —la hi vaig posar jo per si de cas.
El dia que va arribar el tema que porta aquest títol, la guarda va prohibir una
cosa certa. Una llista negra inventada fa exactament el contrari del que ha de
fer.

L'autor ho va resoldre després: **el nom del roster és «Horacio Motomachi»**, el
llarg. O sigui que el que jo havia marcat com a error era el nom bo, i el que
tenia per bo era la forma curta. Una llista negra només pot contenir el que
algú ha vist escrit malament; el que hi poso «per si de cas» és una endevinalla,
i les endevinalles al CI acaben prohibint la veritat.

## Veda 114 — Un programa per a criatures no pot ensenyar el contrari del que fem

La Fàbrica de Superherois porta el Comando a l'aula, de 6 a 13 anys, en dues
accions: a la primera cada infant **fabrica** el seu cromo; a la segona **se'n
guanya** els superpoders. La temptació era fer-ho al revés i més fàcil: un
generador de cromos bonic, tothom content, i prou.

Un programa que s'acaba amb el dibuix és una manualitat amb el nostre logotip a
sobre, i això és pitjor que no tenir-ne cap: ven el mètode en un lloc on el
mètode no hi és.

**La regla dura és la del cromo dels adults, sense rebaixa.** El cromo (V78) no
es pot aconseguir de cap altra manera que aportant, ni regalat ni bescanviat. A
l'aula, doncs: el color del vestit, els cabells, l'emblema i el nom d'heroi els
tria qui el fa i ningú els discuteix —són identitat, no s'ha guanyat res. Una
**estrella** només apareix quan una altra persona confirma que l'has ajudada. Ni
el mestre la pot posar, ni es bescanvia, ni la dona el bon comportament. Si a
l'aula ho féssim d'una altra manera —una estrella per esforç, repartida per qui
mana— ensenyaríem exactament el contrari del que aquesta casa fa als pobles.

D'aquí surten tres coses més, i totes són decisions:

- **Els superpoders són categories del banc de temps i les superarmes són tipus
  de la biblioteca de les coses.** No és decoració: és el que fa que el mapa de
  recursos d'una classe assagi el mapa d'un poble. Si un dia hi hagués un poder
  inventat, el programa deixaria de ser el SOS i no ho diria ningú, així que ho
  comprova `tools/check-escola.js` contra les llistes de l'app.
- **Ningú es pot posar una estrella a si mateix.** Sembla obvi i és la meitat del
  disseny: qui confirma és qui ha rebut, i el botó és seu.
- **Un poder que no té ningú també surt al mapa.** És la pregunta de la sessió 3
  —«i si l'única persona que sap fer això falta un dia?»— que és literalment la
  pregunta que fem als ajuntaments.

### I la part que no és negociable: són menors

- **No hi ha camp per al nom real.** Ni a la Fàbrica ni a la taula de la classe.
  El que evita que el nom d'una criatura viatgi no és una casella que es pugui
  desmarcar: és **que el camp no existeixi**. Hi va el nom d'heroi, que és el que
  es projecta a la paret.
- **La taula de la classe viu al navegador d'aquell dispositiu** i enlloc més.
  Sense servidor, sense compte, sense còpia nostra, i amb un botó per esborrar-ho
  tot al final de curs.
- **A la IA hi va una llista tancada de camps** (`CAMPS_IA`), i la guarda falla si
  la funció que la construeix produeix un camp que la llista no declara —avui no
  sortiria, i el dia que algú l'afegís a la llista sortiria sense que ho hagués
  mirat ningú. La IA és, a més, l'única part opcional de tot el programa: sense
  clau, les vuit sessions funcionen igual.

L'avaluació tanca la mateixa idea dient **què no es mira**: no es mira qui té més
estrelles. Un rànquing d'estrelles converteix ajudar en competir, i llavors
s'ajuda per l'estrella. El que es mira és quants poders diferents hi ha a la
classe, quanta gent ha **rebut** ajuda —demanar és la meitat difícil— i si la
càrrega es reparteix o cau sobre tres, que és el mateix que mesurem als projectes
de debò.

## Veda 113 — Si la metàfora que ho explica tot és al nom de la casa, no pot sortir a la vuitena pantalla

La primera pantalla de `teamtowershuma.com` ensenyava un graf de nodes: sis
cercles etiquetats AJUNTAMENT, ENTITATS, VEÏNS…, línies contínues i puntejades,
una llegenda «Tangible / Intangible» i, al mig, **la paraula VNA**. Bonic i
inútil: el que diu és que tot està connectat, que no és cap notícia, i ho diu
amb una sigla que fora d'aquesta casa no vol dir res —el gergó que la veda 107
prohibeix precisament a la cara de qui acaba d'arribar.

Mentrestant, la metàfora que sí que ho explica ja hi era **dues vegades**: al
nom de la casa —*TeamTowers Humà*— i a una secció sencera amb el diagrama d'una
colla castellera. **A la vuitena pantalla.** Qui no arribava tan avall no la
veia mai, i la majoria no hi arriba.

D'aquí la regla: **la metàfora va a dalt de tot, i ha de fer una feina.** No
il·lustrar: demostrar. Ara hi ha dos castells amb **el mateix tronc** i dues
bases —quatre persones i catorze—, i un sol botó: *en marxa una*. El mateix clic
en treu una de cada costat. L'un cau i l'altre no. Aquesta és la tesi sencera del
negoci, sense un adjectiu i sense haver de llegir res.

Tres coses que ho fan honest i no un truc:

- **El mateix clic als dos costats.** Si a l'esquerra hi caigués un llamp i a la
  dreta no, no s'estaria comparant res. La diferència ha de ser només quanta
  base tenia cadascun.
- **El dibuix i el número diuen el mateix.** L'etiqueta diu 4 i n'hi ha 4
  pintats; diu 14 i n'hi ha 14. Ho compta `tests/test-portada.mjs` des del DOM,
  no d'una constant: una xifra escrita a mà al costat d'un dibuix acaba mentint
  sempre, i és el mateix error que el comptador d'herois de la veda 109.
- **Es veu sense fer scroll.** Una demostració per sota del plec no demostra
  res. Es mesura a 1280, 1440 i 390 px, i el botó de diagnòstic hi ha de cabre
  també.

I una que va sortir mesurant: la barra de dalt necessita 1340 px per cabre en
una fila i les reixes de contingut no, però anaven **al mateix media query**. A
qualsevol portàtil de 1280 el hero es partia en una sola columna, la imatge queia
a la segona pantalla i la primera es feia el doble de llarga. Dos problemes
diferents no poden compartir llindar: quan es toca l'un, es trenca l'altre sense
que ho vegi ningú.

## Veda 112 — La guarda que mira les pàgines i no es mira el codex deixa fora la font

La veda 109 va posar la regla —una sola llista mana— i una guarda que l'aplica a
les pàgines: `comando.html`, `blog.html`, `uneix-te.html`, `online.html`,
`crm.html` i, després, `joc.html`. Va donar verd durant mesos.

Mentrestant, **la llista del codex mateix seguia sent la vella**: vuit herois
quan ja n'hi ha catorze, `Guiriguai` i `Ectoplasman` amb la grafia antiga, i
poders que no són els del còmic —«Purpleman · persuasió i visualització»— que
són exactament els que la veda 109 cita com a error. La guarda no ho va veure
mai perquè el codex no era a la llista de fitxers a escombrar.

És el mateix error de la 109 un pis més amunt: **el document que declara que hi
ha una font única no s'havia sotmès a la seva pròpia regla**. I fa més mal aquí
que en una pàgina, perquè el codex és el que llegeix qui vol saber què és cert.

Dues coses, doncs:

- **El codex, `vedes.html` i `index.html` entren a l'escombrada.** Si un nom
  vell hi apareix, falla igual que a qualsevol pàgina. L'app hi entra pel mateix
  motiu que el codex: era la font i per això no se la mirava ningú. Hi vivien
  encara **«Corporació Món Mort» a la missió del mòdul Comando i a la sinopsi de
  la vista** —dos textos que llegeix tothom— i **«Local-first» i «Zero servidor»
  a la descripció de Google, al peu de l'onboarding i al registre**, que és
  exactament el que prohibeix la veda 107.
- **Anomenar no és utilitzar.** Els noms antics que la veda 109 cita com a
  exemple van entre cometes simples o baixes, i la guarda els buida abans de
  mirar: explicar un error no és cometre'l, i una guarda que no ho sap distingir
  prohibeix parlar del passat. Pel mateix motiu **els comentaris de codi queden
  fora**: un comentari és el gremi parlant amb ell mateix, i el problema de la
  107 és el mot a la cara de qui no és del gremi.
- **La taula del codex diu on està documentat cadascú.** Còmic, vídeo o tema
  propi: el camp `on`. Que un personatge visqui en un vídeo no el fa menys real
  (veda 109), però barrejar-ho tampoc.

I la correcció que ho va destapar va anar i va tornar, que és el que la fa
valer la pena escriure. El roster deia **Afrodito**; l'autor va demanar
**Afrodita** i es va canviar a tot arreu i el nom vell va anar a la llista
negra; després l'autor va tornar a **Afrodito**, i s'ha desfet.

No és un anar i venir inútil. La passa intermèdia va deixar l'heroi i la deessa
grega del panteó de 12 **amb el mateix nom**, i el codi els tenia com a dues
llistes diferents. La «-o» final no és una grafia: és el que impedeix
confondre'ls. I la conseqüència pràctica: **«Afrodita» no pot anar a la llista
negra general**, perquè a l'app la deessa hi és amb tot el dret. Va a una llista
a part, que només s'aplica a les pàgines públiques, on la deessa no hi pinta res.

El que queda per damunt de tot és el de sempre: cap guarda pot dir si un nom és
el bo. La consistència es pot automatitzar, la veritat no (veda 109). El que sí
que es pot automatitzar és que, un cop l'autor ho diu, **no torni** —i que si un
dia ho torna a canviar, canviar-ho sigui una línia i no una recerca.

## Veda 111 — Plantar a la plaça i obrir al node han de ser el mateix acte

La segona pantalla del joc és una plaça on, amb el dit gros, plantes projectes i
els defenses de la por, del rumor i de l'extracció. És el tros que enganxa. I
per això és el tros on és més fàcil trair-ho tot.

La temptació era òbvia: fer la plaça com un joc de torretes i deixar el SOS a la
pantalla del mapa, «a sota». Hauria funcionat com a joc i no hauria explicat
res. Un minijoc que dona punts al costat d'un model que dona hores són dues
coses; i quan són dues coses, la que la gent recorda és la que es toca.

D'aquí la regla: **plantar a la plaça és obrir una dinàmica al node.**
`planta()` posa la peça a la quadrícula **i** fa `n.dins.push(d)`, i el que
comprova `potEngegar()` abans de deixar-t'ho fer és el mateix que decideix una
partida sencera: capacitat, càrrega i tensió. No hi ha un recompte de la plaça i
un altre del node. N'hi ha un.

Del mateix ordre, la resta de la capa:

- **Els minijocs paguen en la moneda del model.** Aparellar dona hores,
  encertar el ritme porta gent, repartir la càrrega forma algú o fa avançar el
  Mundo Muerto. Cap dona «punts»: si en donessin, hi hauria una segona economia i
  el joc ensenyaria a optimitzar-la.
- **Els que ataquen tenen el poder que tenen al còmic.** La por paralitza, el
  rumor s'escampa per la seva filera, l'extracció et roba hores i la biblioteca
  la frena. L'antídot de cada un és el que ho és de debò.
- **Els nivells i els rols són els del SOS**, i els mòduls enllacen la formació
  de veritat. El joc no té un arbre d'habilitats propi.

I una que sembla cosmètica i no ho és: **la plaça es juga dreta i amb una mà**,
i tot el que la capçalera es menja el perd la plaça. El títol es va quedar dues
vegades en «El joc del…» i el subtítol tallat a mitja paraula —«Practi»—, que
en una pantalla petita no es llegeix com una decisió de disseny sinó com una
pàgina trencada. Es va arreglar repartint la capçalera en dues files i mesurant
a 320, 360, 390 i 430 px amb el nom de comarca posat. Ho comprova la secció 20
de `tests/test-joc.mjs`, perquè aquesta mena de coses tornen sempre: el proper
nom llarg que hi entri les tornaria a trencar sense que ho vegi ningú.

## Veda 110 — Si el joc guanya amb una jugada que a la vida no funciona, ensenya el contrari

El joc del Comando existeix per una raó concreta: **explicar el SOS costa i
jugar-hi no**. Però un joc que decora el producte és pitjor que no tenir-ne,
perquè el que la gent recorda són les seves regles, no el text del costat.

D'aquí la regla dura: **les regles del joc són les regles de veritat**.

- **L'única manera de perdre és la cremada.** No hi ha enemic que ataqui. Un
  node cau quan la càrrega que hi has obert passa la gent que la pot sostenir,
  que és exactament com cauen els projectes de debò. Si el joc es pogués perdre
  per una altra cosa, ensenyaria que el perill és una altra cosa.
- **Formar algú compta el doble.** Una persona formada val per dues perquè sap
  fer-ho i sap ensenyar-ho. És la traducció del quart pas del mètode —formar
  gent i marxar— a una xifra que decideix partides. El consell guanyador del
  joc és el mateix que el de la feina, i és igual d'avorrit: forma gent abans
  d'obrir res més.
- **El coneixement no es compra: s'obre ensenyant.** No hi ha botó. Cada tram
  s'obre sol quan hi ha prou gent formada, perquè en aquesta casa el
  coneixement viu a la gent i no a un servidor. És el que el Molekulon passa a
  Mazinguer i Horacio, i el que ells passen a qui juga.
- **McGragor no ataca: ofereix.** «No cal que ho aprengueu, ja ho fem
  nosaltres.» Acceptar-ho **ha de ser jugable i ha de sortir a compte avui**:
  dona estalvi immediat i desforma tot el poble. Si l'oferta fos òbviament
  dolenta no seria la trampa del còmic 2, seria un espantall.
- **Molekulàndia no és conquerir el mapa.** És l'estat líquid: nodes lligats
  que s'aguanten entre ells, cap tensionat, i amb la trobada feta. Guanyar
  ocupant les 42 comarques ensenyaria expansió; guanyar així ensenya
  interdependència. I la trobada presencial hi és perquè Molekulàndia és
  descentralitzada quan és xarxa i **és un lloc** quan els molekulandesos es
  troben.

I una que va sortir provant-ho: **la prova esperava que formar una persona ho
arreglés del tot**, i el joc deixa el node «just» al límit. El joc tenia raó i
la prova no. Dir que formar algú ho resol del tot seria vendre el mètode més
barat del que és.

Corol·lari per al dia que el SOS canviï: si una regla d'aquí deixa de ser certa
a l'eina, **s'ha de canviar al joc també**. Un joc que ensenya una cosa que
l'eina no fa, ensenya una mentida — i la recorda més gent que el text.

## Veda 109 — Un relat que s'inventa el seu propi contingut deixa de ser una capa

El Comando és opcional (V77: s'apaga i no es perd res). Precisament per això
ningú el mirava, i havia anat derivant: el mateix personatge tenia **quatre
grafies** repartides per l'app —`Guiriguay`, `Guiriguai`, `GuiriGuay`— i la
pàgina pública ensenyava vuit herois amb poders que no són els del còmic
(«Purpleman · persuasió i visualització» quan el que fa és travessar núvols
tòxics i tornar les males olors flors), mentre en faltaven quatre que sí que hi
surten: El Aviador, Pigmentón, La Medusa Andaluza i El Anguila.

Res d'això peta mai. Simplement, qui llegeix una pantalla i després una altra
creu que hi ha dos personatges, i el relat deixa de sostenir-se sol.

**Que una cosa sigui opcional no vol dir que pugui ser falsa.** Mentre hi sigui,
ha de dir el que passa a l'obra. Un relat inventat a trossos no és una capa
narrativa: és soroll amb pretensions.

D'aquí surten dues regles:

- **Una sola llista mana.** `CANONICAL_HEROES` és d'on surten els noms, i
  qualsevol altra llista que n'anomeni un hi ha de coincidir. Ho comprova
  `tools/check-comando.js`, que també mira el comptador escrit a mà de la pàgina
  —deia vuit quan ja n'hi havia nou.
- **El que encara no està confirmat es marca, no s'amaga.** Porta `previ:true`.
  Tenir-lo està bé; fer-lo passar per llegit, no.

I aquí hi va la part que va costar dues correccions seguides de l'autor, perquè
la primera versió d'aquesta veda tenia la idea equivocada.

**«No surt al còmic 1 o 2» no vol dir «no confirmat».** Es van marcar com a
provisionals quatre personatges de veritat: El Anguila —que sí que surt al
còmic 1, és la bateria i s'escapoleix de qualsevol lloc—, Barbamuda, Reciclator,
que viu en un vídeo, i Fraktalman, que té tema propi. Un personatge que viu en
una cançó o en un vídeo **és igual de real que un del còmic**: el que canvia és
on està documentat, i això és un altre camp (`on`), no un dubte.

I el que es queda escrit per damunt de tot: una guarda comprova que les llistes
**coincideixin entre elles**. Si el que diuen és cert no ho pot comprovar cap
programa. Cap de les meves comprovacions va detectar res aquí —les quatre
llistes coincidien perfectament a equivocar-se—; ho va corregir qui ha escrit
l'obra. **La consistència es pot automatitzar; la veritat no.**

### El que fa que aquest relat visqui dins d'un programa de gestió

Cada personatge porta cinc coses i cap és decorativa: què fa (`power`), la seva
**superarma** (`arma`), el vers literal (`lletra`), on està documentat (`on`) i
—la que ho lliga tot— **què vol dir aquest personatge en un equip** (`vna`).

Aquesta última és la raó de ser de tot plegat. La Medusa Andaluza no és una
musa simpàtica: és el node que creua informació entre parts que no es parlaven.
El Aviador «no tiene mojo, no tiene duende, no tiene don» i és el tècnic que
desencalla el projecte. Purpleman absorbeix la toxicitat de l'ambient, i si
aquest paper no té nom no el fa ningú.

**Un heroi sense `vna` és decoració**, i la guarda el rebutja: aleshores el
relat deixa de ser un pont amb la resta de l'eina i passa a ser un fullet
enganxat al costat.

I una regla petita amb conseqüències: **la `lletra` va literal i en castellà**,
entre cometes baixes. La guarda comprova les cometes perquè són el senyal que
allò és una cita. Traduir un vers o polir-lo el converteix en un resum, i llavors
ja no és l'obra: és el que nosaltres hem entès de l'obra.

### Comparar conjunts no és comparar llistes

Un últim error, comès per aquesta mateixa guarda i que val la pena deixar
escrit. En regenerar les fitxes de la pàgina, les velles no es van esborrar i va
quedar cada heroi pintat **dues vegades**: 26 fitxes per a 13 personatges. La
guarda ho va aprovar.

El motiu és que comprovava dues coses —quins noms sobren i quins falten— i cap
de les dues falla amb un duplicat: tots els noms repetits eren noms bons. Havia
convertit dues llistes en dos conjunts abans de comparar-les, i **un conjunt no
sap comptar**.

La comprovació que faltava són dues línies: que no hi hagi repetits, i que el
nombre de fitxes sigui el nombre de personatges. Va tardar exactament una tanda
a fer falta.

I una tercera que és de producte i val la pena escriure: **la metàfora sola és
un conte i la lectura sola és una consultora més**. A la pàgina van de costat,
en dues columnes, perquè es llegeixin alhora. El paper higiènic de McGragor no
és un acudit: és literalment el model contra el qual està feta aquesta eina —et
creen la necessitat, te la cobren, i el teu temps passa a ser matèria primera.

## Veda 108 — El que legitima publicar un nom és qui prem el botó

El SOS publica **agregat i sense noms** (veda 47) i això no era timidesa: quan un
node publica la seva oferta, publica dades de persones que mai van decidir res.
El directori de `/SOS/online` sí que porta nom i municipi, i la diferència no és
tècnica —**és de consentiment**. Qui hi surt és qui ho ha escrit i ho ha firmat.

Per això les dues coses viuen en llocs separats i no es barregen mai. Barrejar-les
seria fer passar el consentiment d'una persona pel de tot un node.

De construir-lo en surten tres regles:

**La firma mana, no el permís.** La taula és oberta a escriure —qualsevol pot
inserir-hi una fila— i això no és un descuit: tancar l'escriptura tornaria a posar
el control a mans de qui allotja. El que defensa el directori és que una fitxa
falsificada **no verifica i no es pinta**. Es confia en el que es pot comprovar,
no en qui guarda.

I dins d'això, el detall que ho aguanta tot: **verificar la firma no és prou**.
Qui vulgui suplantar pot firmar de debò amb una clau seva, perfectament vàlida, i
posar-hi el `did` d'un altre a tot arreu. La firma quadra. El que ho tomba és
comprovar que **el `did` sigui el hash d'aquella clau**. Sense aquesta segona
comprovació, la primera només serveix per sentir-se segur.

**Un motiu equivocat porta a arreglar el que no és.** Comprovar el `did` abans que
la firma feia que una fitxa sense firmar es rebutgés dient «el did no és el de qui
firma». Rebutjava bé i mentia sobre per què. L'ordre de les comprovacions és part
del missatge.

**Retirar-se ha de ser una publicació, no un esborrat.** No hi ha `delete`: donar-se
de baixa és publicar una fitxa amb `retirada: true`, firmada. Així només se'n pot
donar de baixa un mateix —si l'esborrat fos possible, qualsevol podria fer-lo—, i
en queda rastre del que va passar i quan.

Una cosa que sí que queda oberta i s'escriu perquè no se'ns oblidi: una taula
oberta a escriure **es pot inundar**. Les restriccions de mida i forma aturen
l'accident i el bot ximple, no algú decidit. Quan calgui, el següent pas és un
límit per IP, no tancar l'escriptura.

## Veda 107 — Un mètode que només s'entén de dins no és un mètode: és un gremi

La portada explicava el que fem amb el vocabulari amb què ho pensem: «Value
Network Analysis», «local-first», «Slicing Pie», «tauler àgils», «capacitat
instal·lada», «Social Operating System». Cap d'aquestes paraules és falsa. Totes
són il·legibles per a qui les ha de llegir —una regidora, un tècnic de promoció
econòmica, la junta d'un ateneu—, i el titular en deia «comunitats antifràgils,
comptables i verificables», que són tres adjectius abstractes seguits.

La regla que en surt, i que val per a tota pantalla d'aquesta casa:

**Primer el que és, després com es diu.** La descripció plana encapçala; el nom
tècnic va una sola vegada, entre parèntesis, i només allà on afegeix crèdit a qui
sí que el reconeixerà. «El mapa de qui es passa què amb qui» primer; «el mètode
que en diuen VNA» després. Al revés, la persona ha d'aprendre el nom abans de
saber per a què serveix, i abandona pel camí.

I el corol·lari, que és el que fa que no torni: **si una paraula cal, s'explica a
la mateixa pàgina i abans de fer-la servir.** El glossari va davant de la secció
que la introdueix, no al peu —un glossari que arriba després del text que
l'exigia arriba quan ja s'ha decidit que allò no s'entén.

Tres coses més que la revisió va deixar escrites:

- **La guia d'estil ja ho deia i no ho comprovava ningú.** L'estructura d'una
  pàgina de venda hi és des del principi —dolor, promesa, com, prova, oferta,
  crida, objeccions— i en faltaven dos blocs sencers: el **com** i les
  **objeccions**. El preu és que les cinc preguntes que decideixen si algú truca
  es quedaven per a la primera reunió, que és tard.
- **Una cita inventada, retolada com a inventada, resta.** Al lloc de més
  conversió hi havia una frase entre cometes amb el peu «el que un tècnic *pot*
  dir». Dir el que no tenim —«aquest servei és nou i encara no en tenim
  testimonis»— genera més confiança que una prova que reconeix ser hipotètica.
- **El que no fem s'escriu.** No garantim participació, no gestionem el projecte
  per ningú i no dinamitzem res sense tres persones que ho sostinguin. Això no
  espanta clients: filtra els que haurien acabat malament.

## Veda 106 — Un test que deixa un camp buit no passa mai per la branca que el llegeix

El taulell petava per a qui hagués declarat arquetips: `(ARCHETYPES||[]).find(...)`
sobre una taula que és un **objecte indexat per clau**, no una llista. El `||[]`
feia bona cara —semblava una precaució— i era el contrari: amagava que allò mai
havia estat un array. Les taules d'arquetips no tenen ni camp `id`; la clau *és*
la identitat, i buscar-hi `x.id===a` no hauria trobat res ni sent una llista.

El que val la pena no és l'errata, és **per què va passar el test**. La prova
guardava `declared: []` i comprovava la frontera entre declarat i evidenciat amb
les habilitats escrites a mà. Amb la llista buida, el `forEach` no s'executa mai i
la línia que peta **no s'arriba a llegir**. El test verd no deia «això funciona»:
deia «això no s'ha provat». La regla que en surt:

**Un camp posat a buit en una prova no és un cas límit provat: és una branca no
executada.** Si un test toca un camp de llista, n'ha de tenir una versió amb
elements a dins, i no només perquè el buit també importa.

I dues conseqüències més, que són les que fan que això no torni:

- **Un `||[]` sobre alguna cosa que no és una llista és pitjor que res.** No
  protegeix de res i fa que qui llegeixi el codi doni per fet un tipus fals. La
  guarda que ho troba no és una asserció, és una lectura: cap constant declarada
  com a objecte pot rebre un mètode d'array.
- **Un arquetip declarat amb un set simbòlic no pot desaparèixer llegit amb un
  altre.** Es resol per clau i, si no, per nom visible, a tots els sets; i el que
  no és de cap set **es mostra tal com la persona el va escriure**. Ensenyar el
  que algú va triar val més que un buit net.

El que sí que va funcionar: la veda 105. La pantalla no es va quedar muda —va dir
què havia fallat i on, i d'aquí va sortir un informe d'incidència amb el navegador,
el rol i la pestanya. La xarxa de seguretat va fer exactament la seva feina, que és
convertir una caiguda en una frase.

## Veda 105 — Una pantalla que peta a mig pintar es queda muda, i el silenci menteix

Restaurar una còpia deixava el tauler en blanc. Dues causes, i la segona val més
que la primera.

**La causa directa**: una còpia antiga porta nodes sense els camps que s'han anat
afegint —`vna`, `kanban`, `ledger` a `null`— i el codi que els llegeix dona per
fet que hi són. Es normalitzen **en llegir-los, no en desar-los**: el fitxer de la
còpia és el que és i no s'ha de tocar; qui ha de ser tolerant és qui el llegeix. I
es normalitzen **buits**: assegurar la forma no és inventar contingut.

**La causa de fons, que és la que estabilitza**: `renderWorkspace` buida la
pantalla i **després** pinta. Si el pintat peta, queda un blanc sense una sola
paraula. I vist des de fora, tres coses molt diferents s'assemblen exactament:

- l'app s'ha trencat,
- he perdut les dades,
- no hi ha res a ensenyar.

Només una és certa, i el silenci deixa que la persona es cregui la pitjor. Per
això ara una vista que peta pinta l'error: **què** ha fallat, **on**, i el que sí
que se sap del cert —que això és un error dibuixant i que el que hi ha desat
segueix sencer— amb tres sortides que funcionen de debò: tornar al tauler, fer
una còpia ara mateix, i dir què s'ha trencat.

Dues coses que això ensenya i que no s'endevinaven:

- **La protecció ha d'anar al voltant de tot el pintat, no del tros que sospites.**
  El primer intent la va posar al voltant de les vistes, i la petada passava
  construint la barra de pestanyes —abans d'arribar a cap vista. Un `try` mal
  col·locat dona la mateixa falsa seguretat que no tenir-ne cap.
- **Pintar l'error no és lleig; el lleig és el blanc.** La temptació d'amagar les
  fallades perquè «queda millor» és la que fa que la gent no sàpiga mai si pot
  confiar en el que veu.

### I una guarda que va deixar de comptar bé, dues vegades

La guarda de KISS comptava les portades llegint `state.homeView==='x'` pel codi.
Això la lligava a **com estigués escrit el `switch`**, i va fallar dues vegades
seguides: primer va comptar «tauler» dues vegades (hi sumava 1 a cegues donant
per fet que la portada per omissió mai es compararia explícitament), i després va
perdre de vista «mapa» el dia que en va sortir una variable local.

Les dues xifres eren falses, però **no són igual de greus**: comptar de més fa
soroll i es corregeix; **comptar de menys deixa de protegir sense dir-ho**. Ara
llegeix una llista declarada —`HOME_VIEWS`— i, si no la troba, **crida en comptes
d'aprovar**: una guarda que no troba el que mesura mai ha de dir que tot va bé.

## Veda 104 — Quan una cosa deixa de ser omnipresent, ha de quedar-ne un rastre

El taulell d'operacions vivia al lateral i **es veia des de qualsevol pantalla**.
Passar-lo al tauler (veda 101) va guanyar un marc i va perdre exactament això:
mirant un node, el que t'esperava no era enlloc. I com que la ruta desada és la
de l'últim node que miraves, qui torna a l'app hi aterra i **no veu mai el
tauler**. Vist des de fora: «el tauler surt buit».

Era un defecte meu i el va trobar qui fa servir l'app, no els tests. Els meus
provaven que el taulell fos al tauler —hi era— i cap provava què passa quan **no
hi ets**.

La correcció que NO es fa: tornar-lo a posar també al lateral. Tenir la mateixa
cosa a dos llocs és pitjor que no tenir-la —cada còpia és una que es pot quedar
enrere, i llavors quina mana? El que queda és **un rastre que hi porta**: un botó
permanent amb el compte del que t'espera, que s'encén quan hi ha alguna cosa i
s'amaga quan ja ets al tauler, perquè un botó cap a on ja ets és soroll.

D'aquí la regla general: **moure una cosa de lloc no és gratuït encara que la
cosa segueixi existint**. Si abans es veia sempre i ara no, la pregunta que s'ha
de contestar no és «on és» sinó «com sap algú que hi és».

### I el progrés, que existia i no es veia

`levelOfPerson` calculava els nivells des del primer dia i **no sortien enlloc del
tauler**: la persona pujava de N1 a N2 sense assabentar-se'n. El que fa que això
sigui útil en comptes de decoratiu és una sola cosa: **es diu exactament què
falta, amb el número**. «Et falten 12 h i dues comunitats» és un pas. «Segueix
així» no ho és. I quan el que falta no es pot dir amb un número —liderar una
iniciativa— es diu amb paraules i no s'inventa una barra de progrés.

El que no fa, i és deliberat: **no compara amb ningú**. Un nivell és contra tu
mateix. Comparar ja ho fa el rànquing, amb les seves proteccions (veda 103), i
barrejar les dues coses convertiria el progrés personal en una classificació
encoberta.

## Veda 103 — Un rànquing necessita gent per ser segur

`activityRanking({scopeId})` sabia limitar-se a un subarbre des del primer dia i
ningú hi podia arribar. Té sentit que s'hi pugui: veure't a la xarxa sencera diu
poc —al costat de 500 persones, ser el 340è no vol dir res— i al teu banc de
temps sí. «Fill o pare» tampoc és una preferència d'interfície: al node veus qui
mou el que fas tu, i al que el conté veus si el teu node aporta o només rep.

El que no és obvi és que **reduir l'àmbit empitjora el problema que la veda 56 ja
avisava**, en comptes de deixar-lo igual. Un rànquing en una eina de suport mutu
es pot girar en contra, i com més petit és el grup, més. Entre 500 persones,
l'última posició no la mira ningú. Entre cinc, **l'últim lloc assenyala algú
concret** —i sovint qui aporta menys és qui té menys temps o menys salut, no qui
té menys ganes.

D'aquí la regla: **per sota de cinc persones no hi ha ordre.** Es veu què ha
aportat cadascú, sense número, sense podi i sense cua. I es diu a la pantalla,
perquè una regla que actua sense dir-se sembla un error de l'app: qui no entén
per què no hi ha números pensa que s'ha trencat alguna cosa.

La distinció que sosté la decisió: **no ordenar no és amagar**. Les aportacions
segueixen sortint totes; el que desapareix és la comparació, que és l'única part
que pot fer mal. Si haguéssim tret les files, hauríem tapat feina de gent real
per protegir-la, que és una manera cara de no protegir ningú.

## Veda 102 — El que es declara i el que es demostra no es poden pintar igual

L'ikigai eren quatre cercles i la manera òbvia de fer-los era un formulari de
quatre camps. Hauria estat un test de personalitat: quatre caselles que la
persona omple imaginant-se, i una pantalla bonica que no sap res.

Tres dels quatre **ja els sabia el sistema**. «Se't dona bé» surt dels cromos
verificats, que surten d'aportacions signades. «Fa falta» surt de les demandes
obertes d'altres persones, ordenades per proximitat. «Et valoren per» surt del
que t'han confirmat i del moneder. Cap dels tres s'ha de preguntar.

El quart —**què t'agrada**— no es pot deduir de res, i aquí és on hi ha la
regla: **un quadrant declarat presentat com a evidenciat converteix una intenció
en un fet**. Es distingeixen a la pantalla sense haver-hi de passar el ratolí: la
vora del que està demostrat és sòlida i verda, la del que has dit tu és
discontínua, i cadascun porta escrit d'on surt —«de l'evidència» o «ho dius tu».
Declarar que cuines no t'omple el quadrant de cuinera: això només ho fa el
ledger.

Dues conseqüències que en surten:

- **Un quadrant buit és un fet, no un fracàs.** No s'omple amb ànims. I la
  redacció importa: «encara no hi ha cap aportació verificada» no vol dir el
  mateix que «no se't dona bé res» —diu que **encara no consta**, que és tot el
  que el sistema pot saber.
- **El centre és una intersecció, no una metàfora.** Quan el que se't dona bé es
  creua amb el que fa falta a prop, es diu quants creuaments hi ha; quan no n'hi
  ha cap, es diu això, i no es fabrica una suggerència perquè el cercle del mig
  quedi ple.

### I una precisió que no es pot inventar

`proximity()` torna `km:null` quan els nodes no tenen coordenades: el que se sap
és la **jerarquia territorial** —mateix municipi, mateixa comarca— i això **no és
una distància**. Dir «a 3 km» quan només saps que sou de la mateixa comarca és
inventar-se una precisió que ningú ha mesurat. Les lents de les missions ordenen
per rang i diuen «al barri del costat», no un número.

I la que ve de la veda 51: canviar de lent —urgència, proximitat, afinitat—
**reordena, mai filtra**. Cap missió desapareix perquè hagis triat mirar-les
d'una altra manera, i qui t'espera segueix sortint primer passi el que passi.

## Veda 101 — Una eina de navegació posada de marc obliga tothom a navegar

L'app va néixer com un explorador de territoris: una columna fixa de 280 px amb
l'arbre, i tota la resta a dins. L'arbre **no estava mal fet** —fa bé el que fa—
però estava mal col·locat: posat de marc, convertia «anar a un lloc» en el pas
previ obligatori de qualsevol feina, també per a qui cada dia fa la mateixa cosa
al mateix lloc.

El canvi és de jerarquia, no de funció: el tauler passa a ser l'app i l'arbre
passa a ser una eina que s'obre quan vols navegar. La condició que fa que això
sigui legítim i no una amputació és la veda 62: **treure l'arbre del marc no pot
deixar cap node inaccessible**. Ja no ho deixa —la cerca global hi arriba— i
això és exactament el que ha de comprovar el test, no que el calaix s'obri bé.

Dues coses que aquesta fase ha ensenyat i que no s'endevinaven des del disseny:

- **«Obert» ha de voler dir coses diferents segons l'amplada.** A pantalla ampla,
  obert vol dir que empeny el contingut; si es limita a tapar-lo, clavar-lo obert
  no serveix de res i la preferència que es desa és mentida. A pantalla estreta no
  hi cap: se superposa, i **es tanca sol en triar** —l'havies obert per anar a un
  lloc i ja hi has anat. Tancar-lo llavors no és desar cap preferència.
- **Plegar una explicació no és amagar-la; plegar una acció, sí.** El mode flux fa
  que les guies no s'obrin soles, i el resum es queda sencer: el «et toca: X»
  segueix llegint-se sense desplegar res. La regla és que el mode toca la *prosa*
  i no toca mai cap botó.

### El bug que va sortir provant això

El `toggle` d'un `<details>` és **asíncron**. Obrir-lo nosaltres també el dispara,
i s'apuntava a la memòria per pestanya com si l'hagués obert la persona. La
conseqüència era doble i cap de les dues es veia: la memòria «recorda què vas fer
tu» no distingia res —cada obertura automàtica hi entrava— i el mode flux no
hauria plegat res mai, perquè sempre hi hauria hagut una «decisió» apuntada al
davant. Ara només es desa quan l'estat que arriba difereix del que hem posat.

I la seva germana: **canviar un mode ha d'esborrar el que el contradiu**. Si
activar el mode flux no netejava el que s'havia obert a mà, el botó semblava no
fer res fins que anessis plegant pestanya per pestanya.

## Veda 100 — Dues fonts que no es contradiuen igual es poden desincronitzar

Anava a ampliar els mòduls formatius perquè el backlog deia que «`FORMACIO_MODULES`
diu què és cada mòdul i prou; qui l'obre no hi troba res per llegir». Era fals, i
val la pena dir per què m'ho vaig creure: **ho havia escrit jo mateix mirant només
un dels dos costats**.

`formacio.html` tenia el temari sencer —objectius, skills, aptituds, eines,
metodologia i exercici per mòdul— i l'app ja hi enllaçava amb l'àncora correcta.
L'arquitectura era bona i deliberada: la pàgina és la **font única de la docència**
i `FORMACIO_MODULES` només n'és **l'esquelet referenciable**. Escriure contingut
nou hauria estat duplicar-lo, que és el pitjor que se li pot fer a una cosa que ja
està bé.

El problema real era un altre i no s'assemblava gens: **la pàgina tenia 16 mòduls
i l'app en modelava 8**. Els vuit del Bloc B —facilitació, comunicació, conflictes
i cures, finançament, formes jurídiques, mesura d'impacte, RGPD i formació de
formadors— existien sencers i **cap itinerari de rol els citava mai**. Justament la
meitat que ensenya a sostenir una comunitat, que és el que de debò fa caure els
projectes; la meitat de l'eina, no.

Ningú se n'assabenta perquè **els dos costats funcionen**. La pàgina es llegeix bé.
L'app no dona cap error. No hi ha res trencat: només hi ha una cosa que no existeix
en un dels dos llocs, i el silenci és exactament igual que si hi fos. Aquesta és la
forma que pren aquest error sempre: no una contradicció —que es veuria— sinó una
absència.

La regla que en surt: **quan una cosa viu partida en dues fonts a posta, la
correspondència entre elles ha de ser una guarda, no una intenció**. `check-formacio.js`
falla per dues coses, i totes dues deixen algú a mig camí:

- **Un mòdul de l'app sense àncora a la pàgina**: l'enllaç no va enlloc.
- **Un mòdul de la pàgina que l'app no modela**: ningú l'hi enviarà mai.

I una que la guarda també ha de fer, perquè si no és una guarda cega: si el lector
no entén tants mòduls com n'hi ha escrits, **ha de dir que no els ha entesos** en
comptes de comptar-ne menys i concloure que tot quadra.

## Veda 99 — El primer que veu tothom és l'últim que mira ningú

Revisant l'ajut d'inici van sortir tres defectes, i els tres tenien la mateixa
causa: **és la pantalla per on tothom passa una vegada i on ningú torna**. Es
prova el dia que s'escriu i després es queda sola per sempre, mentre la resta de
l'app té tests que la vigilen.

El pitjor era visible i portava temps allà: el text dels passos porta èmfasi
escrit a mà, i es pintava amb `esc()`. Resultat: la primera frase que llegeix
qualsevol que obre el SOS deia literalment «s'uneixen en una `<strong>`aventura
comuna`</strong>`». No hi ha manera més ràpida de dir «això no està acabat».

La solució no és treure l'escapament —el dia que algú hi posi una variable, això
seria una porta oberta— sinó **escapar-ho tot i tornar a obrir només les dues
etiquetes que aquest text fa servir**. Una llista blanca, com a tot arreu.

Els altres dos són de forma, i tots dos són casos de la veda 62:

- **L'últim pas no tenia manera de dir «ja està»** que no fos «Salta la
  introducció». Quan has arribat al final no queda res a saltar, i oferir-ho és
  demanar a algú que renegui del que acaba de fer.
- **Un cop vista, la introducció era irrecuperable.** S'obria a l'arrencada i
  només el primer cop. Explicar-se una sola vegada —i justament en el moment en
  què encara no saps si t'interessa— és no explicar-se. Ara es torna a obrir des
  de la guia, que és on va qui es perd, i des de la cerca.

I la que ja hi era i s'ha de conservar: **una presentació no interromp una feina
començada**. Si hi ha res obert, el tour espera. `modal()` buida l'arrel, i un
tour que arriba tard es menja el formulari que estiguessis omplint amb el que hi
hagis escrit a dins.

## Veda 98 — Un índex que es manté a mà es desincronitza el segon dia

Publicar ja se sabia fer: el fitxer del paquet sortia bé. El que no se sabia fer
era **l'índex que hi apunta**, que es mantenia a mà —i un índex escrit a mà
acaba anomenant un fitxer que no hi és, o deixant-ne un que ningú anomena. El
primer cas el lector el compta com a «paquet fallat» sense saber per què; el
segon és un fitxer que no llegirà mai ningú. Ara es genera, i abans de baixar-lo
es comprova en totes dues direccions.

Amb això queda tret l'últim lligam: **publicar no demana ni token ni el
repositori de ningú**. Un origen és una carpeta amb dos fitxers estàtics.

I la propietat que sembla un detall i és el que fa que la peça anterior serveixi:
**el hash que s'anuncia ha de ser el de l'índex que es publica**. Si no ho fos, el
`checkAnnounced` de la veda 97 diria «no quadra» del teu propi origen ben
publicat. Una comprovació que crida al llop amb les teves dades correctes
s'aprèn a ignorar, i llavors ja no hi és per al cas de debò. Una alarma que es
desactiva sola per soroll és pitjor que no tenir-ne.

### El que va destapar

Aquesta peça va ser la primera a passar el sedàs de sortida **abans de
descarregar**, i va caçar una fuita que hi era de feia temps: quan una oferta té
una categoria que no és de la llista —o no en té cap— `supplyThing` i
`thingLabel` cauen al **títol lliure**, i el títol sortia de casa com a
`category` i com a `label` del paquet agregat. «Necessito ajuda amb la hipoteca»
convertit en categoria pública.

A dins, aquell recurs està bé: és el que la persona va escriure i l'ha de veure.
A fora no, i el motiu és el de la veda 47: **el paquet és agregat, i una etiqueta
lliure torna a identificar el cas concret que l'agregació havia d'amagar**. El
que no és de la llista surt com «altres».

La lliçó que val més que l'arreglada: la comprovació existia i era correcta —
`verifyNoLeak` ho detectava perfectament— però **cap camí de publicació la
cridava**. Una guarda que no és a la porta per on es passa no guarda res.

## Veda 97 — Trobar una cosa no és fiar-se'n, i la pantalla ho ha de dir

La llista d'orígens (veda 96) resol que un lloc caigui, però no que en
desaparegui un **i ningú sàpiga on és el següent**: la llista viu al teu
navegador, i qui entra de nou no en té cap. Repartir el descobriment sense
repartir el contingut és la peça que fa que això sobrevisqui que un lloc
desaparegui, i la divisió és **l'anunci per Nostr, els fitxers per HTTPS**.

Els relés Nostr són molts, gratis, i el navegador hi parla nativament: serveixen
per dir «sóc aquí». Un relé **no** és un magatzem de fitxers, i fer-l'hi servir
seria fer-lo caure —que és la temptació òbvia i l'error que hauria fet inútil
tota la peça.

Ara la frontera, que és la mateixa de la veda 61 aplicada a un cas nou: **la
firma Nostr no es verifica al navegador**. És Schnorr sobre secp256k1 i
SubtleCrypto no en sap; caldria una biblioteca i el SOS és un sol fitxer. Que un
anunci arribi d'un relé prova que **un relé l'ha acceptat**, no qui l'ha escrit.
Dues conseqüències que no són negociables:

- **Trobar no és afegir.** Els orígens descoberts són *propostes*, i les afegeix
  la persona. Afegir-los sols voldria dir que qualsevol que publiqui a un relé
  públic decideix d'on llegeixes. Aquesta és tota la veda: la comoditat d'un pas
  menys costaria el control de la font.
- **El hash anunciat detecta un mirall que no quadra, no un atac.** Comparar el
  que un origen serveix ara amb el que va anunciar veu que una còpia s'ha quedat
  enrere o s'ha tocat. No diu qui l'ha tocat, i la pantalla ho diu amb aquestes
  paraules en comptes de deixar-ho entendre.

I el mateix criteri que a mà: una proposta que no sigui `https` cau, i un anunci
que no es pot llegir no atura la cerca —només no compta. Quan no n'apareix cap es
diu que **ningú n'ha publicat cap**, que no és el mateix que dir que no n'hi ha.

## Veda 96 — Un origen que cau en silenci es confon amb una xarxa buida

Llegir el que altres han publicat ja funcionava, però sortia **d'un sol lloc
escrit dins del codi**. Mentre aquell lloc respon no es nota res; el dia que no
respon, la xarxa deixa d'existir per a tothom alhora i ningú té manera d'apuntar
a un altre costat. Ara els orígens són una llista que es prova en ordre, i el
primer és sempre aquest mateix lloc i **no es pot treure** —treure'l deixaria algú
sense cap manera de llegir res.

La decisió de fons, que va costar més de prendre que d'escriure: **el camí de
lectura es queda a HTTPS estàtic**, no a IPFS ni a WebTorrent. Zero instal·lació,
va amb dades mòbils i darrere d'un proxy, i el cacheja qualsevol CDN. El que fa
acceptable que ho allotgi algú no és el transport sinó que el contingut és
**agregat i signat** i passa pel sedàs d'entrada. El P2P de debò —WebRTC, V80 i
V82— ja cobreix el que ha de cobrir: la sincronització en viu entre qui es coneix.
Fer-lo servir també per «baixar el que ha publicat la xarxa» faria que la xarxa
fos invisible quan ningú està connectat, que és el contrari d'accessible.

I el que dona nom a la veda, que és una qüestió de què es diu i no de què es fa:
quan cap origen respon, **no es diu «encara no hi ha res publicat»**. És la
mentida més fàcil d'aquesta pantalla i la que fa que ningú sàpiga mai si la xarxa
és buida o si el seu origen és mort. Es diu quants s'han provat i amb quin error
va fallar cadascun. Del que sí que arriba es diu **qui ho ha servit** —sense això,
«per què no hi surt tal cosa» no té resposta possible— i **de quan és**; i si
l'índex no porta data, es diu que no en porta, perquè un mirall que s'ha quedat
enrere i no ho confessa et fa llegir el passat creient que és el present.

Dues regles més que eviten construir una cosa que no existeix enlloc:

- **L'índex i els seus paquets, del mateix origen.** Barrejar l'índex d'un amb
  els fitxers d'un altre fa una quimera.
- **El primer que respon mana; no es fusionen.** Són miralls, és a dir còpies:
  sumar-ne dos comptaria dues vegades el mateix.

Afegir un origen **no és fiar-se'n**, i la pantalla ho diu: el que en vingui passa
pel mateix sedàs que tota la resta. Per això la llista blanca de camps i el filtre
de text són dues xarxes diferents i totes dues calen —la primera atura un camp que
ningú ha declarat, la segona atura el correu que s'amaga dins d'un camp legítim.

## Veda 95 — Un camp buit llegit com «sense límit» és com es buiden les caixes

La veda 92 diu que el navegador no pot confirmar un cobrament. Aquesta és la
porta contrària, i és la que fa mal de debò: **què impedeix que el que s'ha
carregat se'n vagi**. Que algú de la casa pagui els orígens no és un model de
finançament, és un favor que dura fins que la factura sorprèn.

El defecte que això evita és de configuració, no de codi, i és el més car que hi
ha: un sostre que no s'ha posat val `0`, i `0` es llegeix com «cap límit». Aquí
**zero vol dir zero**: sense sostre no surt res. És incòmode el primer dia —cal
posar un número abans de poder gastar— i és exactament el que ha de passar, perquè
l'alternativa és que la primera despesa la faci un valor per omissió que ningú ha
decidit.

Tres regles més, i les tres són l'única cosa que separa un sostre d'un registre:

- **El límit es comprova abans de gastar.** `canSpend` decideix i `daoSpend` no
  escriu res si diu que no. Un sostre que avisa quan ja s'ha passat és un
  historial de danys.
- **Pujar un sostre és una decisió, no editar un camp.** Es firma, i queda escrit
  qui la pren, quan, i què hi havia abans. Si canviar el límit fos tan barat com
  gastar, el límit no protegiria de res —qui topa amb ell l'apuja i segueix.
- **Tres límits que no es substitueixen.** El sostre mensual marca el ritme, el
  diari evita que un error buidi el mes en una tarda, i la caixa marca el total.
  El primer que digui que no, mana. I l'aturada per damunt de tots: quan està
  aturada no surt res, ni tan sols el que hi cabria.

I una que és de govern abans que de codi: **la caixa té un operador amb nom** —la
cooperativa de segon grau o la Fundació SOS MATRIU— i mentre no n'hi hagi cap, no
en surt res. Un «nosaltres» difús operant una caixa és la manera educada de dir
que no en respon ningú.

**El que hi ha a la caixa no és el que es pot gastar.** Aquesta era la trampa que
tenia la primera versió d'això, i és la que fa fallida a les cooperatives de
debò: el crèdit que una sòcia ha carregat i encara no ha gastat **és seu**, i
gastar-lo per pagar servidors és gastar diner que es deu. Per això la caixa té
tres xifres i no una: el que hi ha, el que es deu, i el que és lliure. Els
sostres es comproven contra el lliure. La conseqüència pràctica és que **sostenir
les operacions necessita una aportació al fons** (`newFunding`) i no serveix
esperar que les càrregues de les sòcies ho paguin: entren pel mateix camí i amb
el mateix rebut, però no són la mateixa cosa i no es poden sumar.

Conseqüència de fusió que no és òbvia: `carregues` i `daoDecisions` passen a
`APPEND_ONLY`, i una càrrega confirmada porta `updatedAt`. Sense això,
sincronitzar dos dispositius podia **despagar** una càrrega ja cobrada, perquè
guanyava l'última versió escrita i no la més rica.

## Veda 94 — Una porta que existeix i no es pot obrir compta com si no hi fos

Publicar una oferta ja es podia fer d'una tirada, i tot i així gairebé ningú hi
arribava. No era un problema de funcionalitat sinó de **les tres maneres en què
una acció es pot fer inaccessible sense deixar de funcionar**, i les tres hi eren
alhora:

- **Viure en un sol lloc.** L'acció només estava al lateral. Qui feia servir el
  menú d'accions o la cerca global no la trobava mai, per molt que la fes servir
  cada dia. Una acció central ha de tenir més d'una entrada; no per redundància
  sinó perquè **no hi ha un únic camí pel qual la gent hi va**.
- **Ser un `div` amb `onclick`.** Les files del taulell es podien clicar i prou.
  Sense `role`, sense `tabindex` i sense Enter, qui navega amb teclat o amb lector
  de pantalla llegia el número —«ofertes: 1»— i no arribava mai a l'acció. La
  informació hi era; la porta, no. Una fila que fa una cosa **és un botó**, i s'ha
  d'escriure com un botó encara que es pinti com una fila.
- **Acabar en un cul-de-sac.** Qui encara no era a cap banc de temps rebia
  «entra a un node o crea'n un, i torna aquí»: una pantalla que t'explica el que
  et falta i et deixa amb el problema a les mans. És exactament el que prohibeix
  la veda 62, i costava d'endevinar perquè per a qui ja hi era, la pantalla
  funcionava perfectament.

La sortida del tercer cas és la que dona la regla: **crear el que falta és part
de l'acció, no un requisit previ**. Obrir el banc de temps al municipi, entrar-hi
com a soci i publicar l'oferta és la mateixa feina que ja fa l'alta de perfil;
l'única cosa que faltava era poder-la fer des d'aquí. Un formulari, un botó, i el
mateix resultat tant si el lloc existia com si no.

I la seva germana, que és la que evita substituir un cul-de-sac per un altre:
quan encara no se sap **qui** publica, no es diu «no pots». Es diu què falta —
saber qui ets— i s'hi porta amb el botó al costat.

## Veda 93 — Una app que s'explica bé i no deixa operar només serveix per aprendre-la

El lateral era un explorador de territoris: bo per entendre l'estructura, inútil
per fer-hi res. I tot el que et fa falta cada dia —què t'espera, què tens
publicat, què et queda al moneder— vivia darrere d'un modal diferent.

El defecte no era que faltés informació. `dashboardAttention`, `pendingInbox`,
`communityStatus` i `walletBalance` ja existien i cadascun calculava bé la seva
part. El que faltava era **un lloc on la teva operació es veiés sencera**, i per
això l'app només servia per aprendre-la.

La distinció que dona sentit al taulell, i que abans no es veia enlloc: **tenir
una oferta no és que se't pugui trobar.** Són dues coses i s'han de comptar per
separat —«0/1», i escrit amb lletres: *encara no et troben*. Un número sol
hauria deixat la persona convençuda que ja ho tenia fet.

D'aquí surten dues coses més:

- **Publicar en un pas.** Existia, però repartit: crear l'oferta en una pantalla,
  obrir l'abast de publicació en una altra, entendre a qui arriba en una tercera.
  Qui només vol dir «sé arreglar bicicletes» no ha de saber res d'això. Ara és un
  formulari de quatre camps que fa **les dues coses alhora** —crear i publicar—,
  perquè el pas que ningú feia era el segon.
- **El cost de publicar és zero mentre la caixa no pugui cobrar.** Es pot
  configurar un preu, i si n'hi ha i tens saldo, es descompta com un apunt més.
  Però mentre no hi hagi manera de carregar crèdit (veda 92), **el preu no barra
  el pas**: cobrar per travessar una porta que encara no té pany és posar-hi un
  peatge, no un preu. Es diu, i es deixa passar.

I una cosa que va sortir provant-ho: `renderOps` penjava de `renderTree`, i per
tant el taulell desapareixia quan no hi havia arbre. **El que et diu què fer no
pot dependre de tenir ja alguna cosa feta.**

## Veda 92 — El navegador no pot confirmar un cobrament, i cap configuració ho canvia

SOS Coop necessita poder carregar crèdit, i carregar crèdit vol dir cobrar. És la
primera vegada que aquest projecte toca diner de debò, i porta una frontera dura
que val la pena escriure abans que la pressió de la demo la faci semblar
negociable.

**Confirmar un cobrament vol dir comprovar la firma del banc, i comprovar-la vol
dir tenir la clau del comerç.** Una clau de comerç dins d'un HTML que qualsevol
es descarrega no és una clau: és un regal. Per tant el SOS **inicia** pagaments i
**no en confirma cap**, i això no és un estat provisional que es resolgui
configurant bé: `potCobrar` és una constant `false`, no un càlcul. Amb Redsys
configurat del tot segueix sent `false`, i el test ho comprova.

D'aquí surt tota la resta:

- **Mentre no hi ha rebut verificat, el crèdit no existeix.** Ni es mostra com a
  saldo, ni es pot gastar. El pendent es diu a part i no se suma mai. Un saldo
  que inclou diner que potser no ha arribat és la manera més ràpida de deixar
  algú a deure sense saber-ho.
- **Confirmar demana un rebut que verifiqui contra una clau que no és la
  nostra**, i que a més quadri de comanda i d'import. Els quatre camins per
  fer-lo colar —sense rebut, sense firma, d'una altra comanda, per un altre
  import— són quatre assercions.
- **Cap botó fa veure que cobra.** La veda 80 ja ho deia per a qualsevol funció;
  amb diner pel mig és pitjor, perquè la persona es queda esperant una cosa que
  no passarà. La pantalla diu què falta per cobrar de debò.
- **El SOS no demana mai una targeta.** Cap camp, cap número. El test comprova
  que al moneder no hi ha **cap** camp d'entrada, que és una manera de dir-ho que
  no depèn de recordar-ho.
- **Un sol llibre.** El que es gasta surt del ledger del node, no d'una
  comptabilitat pròpia del moneder. Dos llibres acaben dient xifres diferents, i
  llavors cap dels dos mana.
- **El repartiment es veu abans de pagar**, no a la factura. I si els
  percentatges no sumen 100, no s'inventa el que falta: es diu, i no es deixa
  desar.

I una decisió que **no** s'ha pres i queda escrita a la pantalla: si la unitat
són euros, una unitat interna o aportació al capital social. Canvia què és
legalment, i no és cosa del codi decidir-ho per omissió. Fins llavors la unitat
és un paràmetre i la pantalla diu que encara no està decidit —que és més honest
que triar-ho en silenci i que algú s'ho trobi decidit.

## Veda 91 — Una plantilla diu de quina mena és una cosa, no com es diu

A la MATRIU, clicar una targeta del catàleg creava el projecte a l'instant i li
posava **el nom de la plantilla**. Cinc comunitats energètiques a cinc pobles es
deien totes «Energia», i la persona que l'havia engegat no reconeixia enlloc la
cosa que havia fet.

El nom d'un projecte és la primera cosa que la gent hi reconeix, i **no pot
sortir d'un catàleg**. Una plantilla serveix per dir *de quina mena* és allò
—i per portar-hi el mapa de valor i el tauler—, no per batejar-ho.

Tres conseqüències, i la segona és la que no es veu venir:

- **La targeta tria, no crea.** Perquè hi hagi un nom, hi ha d'haver un moment
  abans de crear. És un clic més, i és el clic que converteix una tria de
  catàleg en un projecte que és d'algú.
- **Si el nom desapareix del nom, ha d'aparèixer en algun altre lloc.** Abans, la
  mena del projecte es veia de franc perquè *era* el nom. Dir-li «Comunitat
  Energètica de Vilafranca» l'hauria amagada. Per això la mena passa a ser una
  etiqueta visible a la cartera i a la fitxa: no s'hi ha guanyat informació
  canviant el nom, s'ha de moure a un altre lloc.
- **Qui ja en tenia, els ha de poder reanomenar.** Un canvi que només val per als
  projectes nous deixa la gent que ja hi era amb el problema sencer. La fitxa
  té ara camp de nom; el tipus no s'hi toca, perquè és el que sosté el mapa de
  valor i el que s'haurà graduat.

I un detall petit que val la pena: el suggeriment de nom deia «Energia de MATRIU
de l'Alt Penedès». **Un suggeriment mal escrit convida a acceptar-lo tal com
està**, i el que es queda escrit és culpa nostra, no de qui va clicar.

## Veda 90 — Dues pantalles que diuen coses contràries sobre la mateixa dada: la pitjor manera de tenir raó

Report d'ús real: una MATRIU amb **quatre aportacions al registre** i la pantalla
d'equity dient **«Encara no hi ha aportacions»**. Cap de les dues frases era
falsa, i justament per això el defecte era pitjor que un error: qui ho llegeix
conclou que l'app s'equivoca —o, molt pitjor, que ha perdut la seva feina.

La causa: **dos formularis escriuen al mateix ledger i només un posava
`memberId`**. `openContributionModal` demana el soci; `openLedgerEntryModal` —el
del tauler i el del kanban— demanava «Qui ho ha aportat» com a **caixa de text**.
`computeEquityCore` salta tot apunt sense `memberId`, així que el nom escrit a mà
no arribava mai a la tarta. Dues persones a l'app: el soci amb el seu id, i el
nom escrit en una casella. No s'havien conegut mai.

Arreglat als **tres** llocs, perquè qualsevol d'ells tot sol hauria deixat el
problema a mitges:

- **L'origen.** El formulari tria un soci de la llista. Es pot seguir escrivint
  un nom per a qui no ho és —hi ha aportacions de gent que no és sòcia— però ara
  és una tria visible, amb la conseqüència escrita al costat, en comptes d'un
  descuit.
- **El que ja està escrit.** Aquí hi ha la restricció que mana: **els apunts van
  signats i encadenats**. Afegir-los el `memberId` que els falta trencaria la
  firma i l'app diria que el registre s'ha manipulat —arreglar la comptabilitat
  destruint-ne la prova. Així que s'atribueixen **en llegir**, pel nom, i **només
  quan un sol soci del node el porta**. No toca cap fitxa, no fusiona ningú i no
  es desa enlloc: és llegir una casella que ja hi era. Amb dos socis homònims no
  s'endevina (veda 59), i es diu.
- **La pantalla.** Si hi ha apunts i no compten, es diu **quants** i **per què**,
  amb el motiu concret —no hi ha socis / el nom no és de cap soci. I quan compten
  pel nom, també es diu: una slice atribuïda per una casella de text no és el
  mateix que una registrada a nom del soci, i barrejar-les sense dir-ho seria fer
  passar una per l'altra.

La regla general, que val més que aquest cas: **quan dues pantalles poden dir
coses contràries sobre la mateixa dada, la que ensenya el zero és la que ha
d'explicar-se.** Un buit que contradiu un número que l'usuari ja ha vist no és
un buit: és una acusació contra la seva feina.

## Veda 89 — Una paraula que vol dir dues coses al mateix text no en vol dir cap

El blog feia servir *Shiva* i *Shakti* per a dues coses alhora, i totes dues
estaven ben explicades per separat:

- **L'estructura i l'energia d'una organització.** Shiva era el marc, el procés,
  la pinya; Shakti l'empenta, el moviment, la canalla. La veda 16 ja deia que
  això, aquí, es diu **seny** i **rauxa**.
- **El balanç d'una persona.** Shakti era crear, cuidar i ensenyar; Shiva
  transformar, auditar i reparar. Surt de la categoria del que cadascú fa de
  debò (`SKILL_POLARITY`).

Són dos eixos diferents. Llegits seguits, el segon diu que qui repara bicicletes
és «menys Shiva» que qui coordina un ateneu, cosa que no vol dir res —i pitjor,
convida a llegir un judici sobre persones on només hi ha una categoria de servei.

La sortida fàcil era canviar les paraules per «seny» i «rauxa» als dos llocs, que
és el que semblava demanar-se. Hauria mogut el problema, no resolt: tindríem la
mateixa col·lisió amb vocabulari d'aquí. El primer eix es diu ara **pel seu nom
d'aquí** (seny i rauxa, que és exactament el que descriuen); el segon, **pel que
mesura**: obrir i sembrar contra tallar i renovar.

Tres decisions que van amb això:

- **Els camps de dades segueixen dient-se `shakti` i `shiva`.** Són a SOS ja
  desats i renombrar-los els trencaria. El que canvia és la pantalla, i al costat
  del càlcul hi ha escrit per què les dues coses no coincideixen.
- **Shiva es queda al panteó**, que és una altra cosa: allà és una deïtat d'un
  conjunt d'arquetips vèdics que la persona **tria**, al costat del celta, l'andí
  i el secular. Treure'l d'allà hauria estat confondre un nom mal fet servir amb
  un nom.
- **L'esmena s'escriu al blog, no s'esborra.** L'entrada diu que aquests vectors
  s'havien anomenat així i per què ja no. Reescriure el passat perquè sembli que
  sempre ho vam tenir clar és barat i costa la confiança de qui hi era.

## Veda 88 — El que pesa d'una xarxa no és el que la gent hi ha fet: és el bastiment

`hello` enviava `state.nodes` i `state.entities` sencers a cada aparellament. La
intuïció deia que el problema seria la quantitat de feina registrada. La mesura
diu una altra cosa: a una comarca de debò —27 municipis, 81 barris, 6 projectes
vius amb 150 persones i 720 apunts signats— **la salutació eren 492 KB, i 109
dels 115 nodes no portaven cap contingut humà**. L'esquelet geogràfic, amb el
mapa buit, el kanban buit i el ledger buit.

Amb un company era car. Amb la veda 86 —tres alhora— es multiplica, i cada
reconnexió el torna a pagar sencer.

La correcció és en dos trossos, i cap dels dos canvia què s'acaba compartint:

- **Primer l'índex, després el cos.** La salutació porta id, data i si el node té
  contingut; l'altre costat demana només el que li falta o té més antic. Dos SOS
  ja sincronitzats no s'envien res. Mesurat: **492 KB → 6,7 KB**.
- **L'esquelet viatja com a esquelet.** Un node sense gent, apunts, ofertes,
  objectes ni mapa no envia els seus camps buits: es reconstrueixen a l'altra
  banda amb els mateixos valors per defecte de `newNode`. 293 → 180 bytes, un
  38 % —menys del que semblava a ull, perquè les dues dates ISO són un terç del
  que queda. Ho escric perquè la primera versió d'aquest comentari deia «a ~110
  bytes» sense haver-ho mesurat: **una estimació escrita dins del codi es
  llegeix igual que una mesura.**

I la guarda sense la qual tot això seria un desastre silenciós: **un esquelet no
pot sobreescriure mai un node amb contingut**. Els camps que s'uneixen ja estaven
protegits per la veda 64, però `vna`, `kanban` i `metaskill` no: un node buit amb
`updatedAt` més nou —cosa que passa amb només tocar-lo— hauria esborrat un mapa
de valor sencer. Que el remitent el consideri buit no vol dir que aquí ho sigui.

Hi ha una tercera cosa que **no** s'ha fet, i val la pena dir-la: dues persones
que munten cadascuna el seu esquelet de Catalunya tenen **id diferents per al
mateix poble**, perquè `ensureNode` els genera per dispositiu. Sincronitzar-los
duplica el poble. Això ja passava abans i segueix passant; arreglar-ho és una
altra feina, i callar-ho hauria estat vendre aquesta com més completa del que és.

## Veda 87 — Detectar sense oferir res és fer de termòmetre

El SOS sabia dir que una iniciativa feia seixanta dies que no es movia, i el que
oferia en clicar-hi era **obrir la fitxa de la iniciativa aturada**: tornar a
ensenyar el problema. Dir la temperatura no és baixar-la, i un tauler que t'avisa
cada dia del mateix sense donar-te res a fer s'aprèn a ignorar molt de pressa.
El senyal no es perd de cop: es gasta.

La Bomba Disco no afegeix cap detecció. Afegeix les **tres jugades** que ja es
podien treure del que el SOS sap, i que ningú havia tret:

- **Qui hi era i ja no hi és** — gent que havia aportat i fa temps que no. Es
  mira per persona, no pel node: un node pot estar viu i tenir gent despenjant-se
  a dins, i aquest és justament el cas que no es veu fins que ja no hi ha ningú.
- **La coincidència que ningú ha fet servir** — una oferta i una demanda que
  casen i on no ha passat mai res entre les dues persones. Quan l'intercanvi es
  registra, deixa de sortir: el que ja s'ha fet no es torna a proposar.
- **El veí que té el que aquí falta** — un node del costat que ofereix la
  categoria que aquí es demana i no es cobreix. El veïnatge surt dels temes
  compartits, que és la federació que la gent ja ha declarat, no d'una
  proximitat que ens inventem nosaltres.

I tres regles que decideixen com es fa:

- **Quan no hi ha jugades, no se n'inventa cap.** Es diu el motiu, i el motiu és
  el valor: «encara no hi ha ningú», «no hi ha res ofert», «no hi ha cap
  moviment fàcil pendent». Saber que un node està aturat i que no hi ha res
  barat a fer és una informació diferent de no saber res —i un tauler que sempre
  té alguna cosa a dir acaba dient qualsevol cosa.
- **Cada jugada és una acció, no un consell.** «Reforça la teva comunitat» no és
  una jugada. Obrir el formulari on es registra l'intercanvi, sí. Cap targeta
  sense botó.
- **Qui ha deixat d'aparèixer només ho veu qui sosté el node.** Una llista de qui
  s'ha despenjat és informació delicada sobre persones concretes, no una
  estadística. Qui no pot escriure al node no la veu, i se li diu per què en
  comptes de deixar-li un forat sense explicació.

## Veda 86 — Passar de un a molts no és canviar el singleton: és decidir qui parla amb qui

`_pc` i `_dc` eren singletons i cada aparellament tancava l'anterior: una trobada
de tres persones eren tres torns. La feina òbvia era canviar-los per un mapa de
sessions. La feina de debò era una altra, i s'hauria pogut no fer sense que es
notés al codi.

Amb A↔B i A↔C oberts, **un canvi de la B no arriba mai a la C**. Tres persones
connectades segueixen sent dues converses separades: s'hauria refet la
infraestructura sencera i el problema del backlog —«una trobada de tres són tres
torns»— seguiria intacte, amb el mapa de sessions com a coartada. Per això l'A
**reenvia** el que rep als altres canals oberts.

Reenviar obre dos forats que s'han de tapar **alhora**, i tapar-ne només un és
pitjor que no reenviar:

- **El bucle.** A reenvia a C, C a B, B a A, i així per sempre. Cada patch porta
  un `mid` únic i cada SOS recorda els últims que ha vist: el que torna es
  descarta. I un comptador de salts que baixa, perquè un `mid` perdut per
  qualsevol motiu no pugui fer voltes eternes. La memòria dels vistos té sostre:
  una trobada llarga no pot créixer sense fi.
- **La confiança.** L'A reenvia registres que no ha escrit ell. Pot fer-ho
  perquè el que viatja va **signat i és append-only** (veda 64): la C comprova
  l'origen sense haver de fiar-se de l'A. És el mateix que fa el relé de la V68
  —un intermediari que transporta no és un intermediari que mana—, i és el que
  permet que el reenviament no sigui una porta del darrere.

I una conseqüència que no era al backlog i surt sola: **si se'n poden tenir
diverses, se n'ha de poder acabar una**. «Desconnecta» tancava tot el que hi
hagués, que amb una sessió era correcte i amb tres és fer fora tothom per treure
una persona. També obliga la pantalla a ensenyar-les **totes**: amagar amb qui
estàs compartint el teu SOS és l'última cosa que es pot amagar aquí.

El test són tres SOS de debò parlant per WebRTC, sense mocks. Un company que
desapareix sense avisar no s'hi prova, i és a posta: un canal mort només es
descobreix quan venç el temps de la connexió, i esperar-ho mesuraria WebRTC en
comptes del codi.

## Veda 84 — Un certificat on el rol és un camp de text és criptografia certificant una mentida

La landing del Programa Pioneres promet «un certificat del rol que hagis
exercit» des de fa setmanes, i al codi no hi havia res que n'emetés cap. Un
compromís amb gent que s'hi pot inscriure avui va davant de qualsevol backlog.

La veda 82 ja deia que un certificat que el dona algú val el que valgui aquell
algú. Portar-ho al codi obliga a una cosa que sembla un detall i és tota la
peça: **el rol no s'hi pot escriure**.

Si `rol` fos un camp del paquet, qualsevol podria posar-hi «coordinadora», signar
amb la seva pròpia clau —que és legítimament seva— i el certificat verificaria
perfectament. Firma impecable certificant una cosa que no ha passat. La firma
diu *qui ho ha escrit*, no *si és cert*; confondre les dues coses és l'error que
converteix una eina de verificació en una màquina de fabricar credencials.

Per això el rol **es recalcula en verificar**, des de l'evidència que porta el
mateix paquet, amb la mateixa funció que el va deduir en emetre'l (`certRole`).
El test fa la trampa bona —canviar el rol *i* tornar a signar-ho tot
correctament— i comprova que la firma torni a ser vàlida **i el certificat no**.

La resta surt d'aquí:

- **Ningú l'atorga.** L'autoritat és la clau de la persona. El mentor no hi surt
  com a emissor perquè no ho és; la seva confirmació és un registre a part,
  signat per ell, sobre el hash del certificat. Un certificat sense cap
  confirmació **és vàlid**; una confirmació falsa es marca com a falsa i **no
  tomba el certificat**, perquè qui menteix és el testimoni, no la persona.
- **Els números es poden inflar; els hashes, no.** L'evidència porta el hash de
  cada apunt. Qui tingui el registre els compta un a un; qui no el tingui, sap
  quants n'hi ha sense saber de què parlaven.
- **El text lliure no hi entra mai.** Un apunt pot dir «he acompanyat la Maria al
  metge». Al certificat hi va la categoria, les hores i el hash. I passa pel
  sedàs de sortida amb el nom de qui el signa excusat —veda 83— i el de ningú
  més.
- **Un període més curt que el programa es diu, no es castiga.** El registre
  cobreix els dies que cobreix; el certificat ho escriu a dins i s'emet igual. El
  període és un fet, no un examen.

I un defecte que va sortir al primer intent i val la pena deixar escrit: les
confirmacions **no poden entrar al que es firma**, perquè arriben després. Però
firmar i verificar amb dues idees diferents de què és «el cos» és el mateix
defecte de sempre amb una altra cara —va fallar de seguida, i hauria tornat el
dia que algú tornés a emetre un certificat que ja en tenia. Ara hi ha una sola
funció que diu què es firma (`certBody`), i les dues bandes la criden.

## Veda 85 — Un número que puja sense que hagi passat res és una mètrica de vanitat

`COMANDO_TARGET = 150.000` ja sortia a la pantalla del Comando amb un comptador i
una barra de progrés. Comptava `comandoRoster().length` —**tota fitxa de soci de
qualsevol node**— i ho etiquetava «superherois validats».

Una fitxa no és ningú: la crea qualsevol escrivint un nom en un formulari. El
comptador pujava amb altes, no amb feina, i ho feia al lloc més visible d'una
eina que existeix precisament per distingir el que s'ha fet del que s'ha dit.
No era un error de càlcul: era la contradicció del projecte, en gran, a la
portada del seu propi relat.

Ara compta persones amb **almenys una aportació signada**. Dues coses més, que
són la meitat de la correcció:

- **Les fitxes segueixen sortint al costat.** Amagar-les seria l'error simètric:
  la diferència entre les dues xifres és informació —diu quanta gent hi ha
  apuntada que encara no ha registrat res, que és exactament el que caldria
  mirar.
- **El 150.000 no s'explica.** Hi surt, puja i ningú diu per què és aquest
  número. Una promesa que no es cobra fins al final només funciona si no
  s'espatlla abans explicant-la.

## Veda 83 — Un cromo que es pot regalar deixa sense sentit el registre que el sosté

«Tengo cromos repes… que te lo cambio», canta el Comando Ska. La frase amaga la
mecànica més útil que té un àlbum, i que és exactament la que aquesta app no
sabia provocar: **un repetit no serveix per a res tot sol**. T'obliga a sortir a
buscar qui té el que et falta, i a tenir alguna cosa per oferir-li. No és un
rànquing —és reciprocitat, que és el que el SOS mesura i el que més li costa que
passi.

Portar-ho al codi obligava a decidir tres coses, i les tres es podien equivocar
d'una manera que hauria semblat innòcua:

**D'on surt un cromo.** La temptació era reaprofitar els «superpoders» de
`reputationOf`, que ja hi eren. Però aquells es calculen sobre les **ofertes
publicades**: són una declaració, i publicar-ne deu no costa res. Un cromo surt
d'una aportació al ledger **signada o encadenada** —el mateix llistó amb què la
reputació separa els apunts firmats dels legacy. Si aquí el llistó fos un altre,
la mateixa persona tindria dues veritats sobre el mateix apunt. El que has fet i
ningú ha verificat no desapareix: es compta a part i es diu on falta, perquè
saber què has de firmar és una acció; que s'esfumi, no.

**Què fa el botó de bescanvi.** No mou cap cromo. Et diu amb qui val la pena
parlar, i prou. **El que es bescanvia és l'hora**; el cromo apareix sol quan
registreu l'intercanvi. Aquí hi ha la línia que no es pot creuar mai: el dia que
un cromo es pugui aconseguir sense aportar —regalat, comprat, transferit— el
registre deixa de voler dir res i tota la resta cau amb ell. Per això `cromoTransfer`
**no existeix**, i el test comprova que no existeixi: una funció que no s'ha
escrit és més difícil de cridar per error que una de protegida.

**Què és la imatge.** El cartell compartible porta escrit a dins «una imatge no
prova res; el registre signat, sí». Sembla autosabotatge i és el contrari: el
cartell viatja sol per llocs on ningú tindrà context, i sense aquesta línia
estaríem fabricant credencials de mentida amb la nostra pròpia cara. El que prova
és `proveInclusion`, no un PNG.

I un afinat del sedàs que valia la pena fer bé. `verifyNoLeak` cridava pel nom
que hi ha al cartell —correctament: està escrit per no deixar sortir noms de
persona. Però **hi ha un cas on un nom no és una fuita: el teu, al teu cromo, que
hi poses tu**. La sortida barata era no passar el cartell pel sedàs. La bona és
excusar-lo **nom a nom i explícitament** (`verifyNoLeak(pack,{allow:[…]})`): el
d'una altra persona no s'excusa mai, els contactes tampoc, i sense l'excusa el
sedàs segueix cridant. Un test ho comprova en totes dues direccions, perquè
apagar un sedàs i afinar-lo s'assemblen molt fins que algú se'n fia.

## Veda 81 — Un relat que no es pot apagar ha deixat de ser una capa

Cada pantalla del SOS té ara el seu superheroi del Comando. **Zero funcions
noves**: els personatges ja hi eren i les pantalles també; només calia dir quin
va amb quina.

El risc d'afegir relat a una eina és que el relat es posi al davant. Dues regles
l'eviten, i totes dues es poden comprovar:

- **El personatge explica la pantalla, no la substitueix.** La línia va a sota i
  és una frase. La prova no és una intenció: el test **compara la guia amb la
  lent encesa i apagada** i comprova que sense el personatge la guia segueix
  dient exactament el mateix. Si algun dia apagar-ho trenqués res, voldria dir
  que el relat ha deixat de ser una capa — i el test ho diria.
- **El relat es guanya.** No surt fins que hi ha una aportació registrada. Qui
  acaba d'arribar té feina a fer; qui ja ha aportat, s'ha guanyat la broma.
  Posar la mitologia davant de la primera hora de ningú és la manera més segura
  de fer fugir precisament qui més falta.

## Veda 82 — Un certificat que el dona algú val el que valgui aquell algú

El Programa Pioneres ofereix un certificat després de tres setmanes de feina. La
temptació era un diploma d'assistència, que és el que fa tothom i no costa res
de defensar perquè no afirma res.

El que s'ofereix, en canvi, s'aguanta sol:

- **No certifica que hagis vingut: certifica el que has fet**, i es construeix
  des del teu registre signat.
- **No el dona qui l'acompanya.** El registre és de la persona i porta la seva
  firma; qui acompanya **confirma el que ha vist**, i aquella confirmació també
  queda signada. Qualsevol ho pot comprovar sense preguntar a cap dels dos —que
  és exactament la triple entrada de la veda 64 aplicada a una altra cosa.
- **I el rol no es tria en un formulari: es dedueix del que has fet** (veda 46).
  Sense això, el programa seria un curset amb diploma i el rol una casella.

I es diu el que no és: **no té reconeixement oficial**. Dir-ho no li treu valor;
li'n dona, perquè el que sí que és —verificable— és més del que pot dir la
majoria de certificats que sí que són oficials.

## Veda 80 — Val més dir «això no ho faig jo» que un botó que ho sembla

Al registre públic li faltava permanència: el repositori es pot esborrar i els
relés de Nostr no guarden res per sempre. Això es paga un cop i es fa a fora.

La temptació era un botó que digués «Puja a Arweave» i que en realitat obrís una
pestanya. Ho hauria fet servir tothom i ningú hauria sabut que **el que ha
quedat pujat és el que hi hagi pujat ell**, no el SOS.

Per això el botó diu **«fes-lo permanent»** i la pantalla diu, sense endolcir-ho,
que el SOS no puja res. El projecte porta massa vedes dient «no es diu verificat
del que no s'ha verificat» com per fallar aquí.

I la peça que de debò fa la feina no és el fitxer ni el CID: és **quedar-se
l'adreça on has dit que l'has posat**. Un ancoratge del qual no saps tornar no
és un ancoratge — i per això, **sense adreça no es desa res**. Deixar-ho desar
buit hauria estat pitjor que no oferir-ho: tindries una llista d'ancoratges que
et faria creure que estàs cobert.

Es guarda **dins de l'ancoratge que ja existia**, no en una llista nova. Dos
llocs on mirar el mateix acaben sempre igual: un dels dos menteix.

## Veda 79 — Ampliar el que es pot connectar obliga a revisar el que se suma

`linkResource` només oferia **germans** —`children(node.parentId)`— i els fills
del propi node no hi sortien mai. El cas natural és justament aquell: una MATRIU
comarcal amb bancs de temps municipals a sota.

Ampliar la llista era mitja hora. **Fer-ho sense mirar res més hauria estat pitjor
que deixar-ho com estava**, i val la pena entendre per què:

`rollup()` **ja agrega els descendents** cap amunt, i `ecosystemResources`
**suma** el que aporten els enllaços. Enllaçar un fill hauria comptat el mateix
dues vegades. I com que el fons distingeix «verificat» d'«estimat», el resultat
no hauria estat un número una mica alt: hauria estat **un número inflat amb
aparença de verificat** — el pitjor que li pot passar a un projecte que promet
exactament el contrari.

La regla, que ja existia per a la consolidació entre nivells i que aquí es torna
a aplicar: **propi i agregat no se sumen a mà**. Els enllaços es parteixen en
dos —el que penja de tu, que ja entra per l'agregat, i el que ve de fora, que no
entra per cap altra banda— i només els segons sumen. I es diu a la pantalla, que
és el que fa que la xifra sigui defensable davant de qui la miri amb dubtes.

**La lliçó general:** quan s'amplia el que un sistema pot relacionar, s'ha de
tornar a mirar tot el que aquell sistema **suma**. Les vies noves no porten
dades noves: porten **les mateixes dades per un camí que abans no existia**.

## Veda 77 — El SOS no recluta: reconeix

Ve del cànon del Comando, i corregeix com s'havia explicat el projecte fins ara.

> Els 150.000 **ja han estat enviats** a la Terra pel Gran Molekulón. Els
> iniciadors són els qui **els busquen**, amb la banda, per anar arreu i
> trobar-los.

Ho explicàvem al revés. Si els 150.000 s'han de reclutar, l'app és una eina de
captació, l'èxit és convèncer i qui no s'apunta no compta. Si **ja hi són**,
l'app és una eina de **reconeixement**, l'èxit és fer visible, i qui no s'ha
apuntat **ja hi era** — només no l'hem trobat encara.

I la versió bona descriu millor el que el codi fa de debò: **el SOS no crea
valor, fa visible el que ja existeix.** Una hora que un veí ja va donar. Un
saber que algú ja té. Una biblioteca que ja és al menjador d'algú. `findMatches`
no fabrica coincidències: en troba de latents.

D'aquí surt una regla de llenguatge que val per a tota la interfície: **no es diu
«apunta't» quan el que fem és trobar-te.** El primer demana que canviïs; el segon
reconeix el que ja fas.

## Veda 78 — Un enemic endèmic demana pràctica, no èpica

També del cànon: **Mundo Muerto és una corporació que funciona com un virus a la
ment de les persones.** És endèmic —la part perversa de la ment humana—, sempre
hi és, i **no es derrota: es controla**, amb tècniques de purificació.

Un enemic que es derrota demana una èpica amb final. Un enemic que sempre hi és
demana una **pràctica que es fa cada dia**. I això explica el projecte millor que
cap argument tècnic:

- El SOS no promet guanyar. Promet una pràctica setmanal: apuntar el que has
  donat, confirmar el que has rebut, i que quedi escrit de manera que ningú ho
  pugui negar.
- **Cada veda d'aquest codex és una tècnica de purificació** contra una forma
  concreta de Mundo Muerto. I la forma que pren més sovint aquí dins no és una
  empresa de fora: és **la temptació d'inflar el número**.

Per això les guardes no es poden treure mai, i per això el guió ja ho havia
escrit sense que ningú ho llegís així:

> «També us mantindrà el nivell d'alarma, l'estat d'alerta… Us mantindrà a
> ratlla. Perquè no baixeu la guàrdia.»

**L'enemic és el que et manté en forma.** Una guarda que no molesta mai ja no
està guardant res.

## Veda 76 — Un registre públic de coses privades es publica en hashes

`buildRegisterPack` feia tota la feina difícil —arrel, CID, firma, totals— i el
paquet es quedava **al teu disc**. El mateix forat que tenia `supply/` abans de
la veda 60: publicar sense descobriment no és publicar.

Però abans de publicar-lo calia contestar una pregunta que sembla de tecnologia i
és de gent: **què vol dir «registre públic» quan el que hi ha dins són hores que
uns veïns es van fer els uns als altres?** Publicar qui va donar hores a qui és
publicar dades de gent que no ho ha demanat, i el SOS existeix precisament perquè
aquella gent s'hi pugui refiar.

La sortida: **el que surt són hashes i totals, mai files**. I d'aquí la propietat
que fa que això valgui la pena:

> verificable per tothom, llegible només per qui té el rebut.

Amb el teu rebut a la mà comproves que el seu hash hi és, i per tant que aquella
hora ja existia en aquella data. Qui no el té veu una llista de hashes que no li
diu res de ningú. **La prova d'inclusió és el que converteix un tauler d'anuncis
en un registre**: un registre on no pots assenyalar el teu apunt no és teu.

I «actualitzable sense amo» té una forma concreta: **versions immutables i un
punter que es mou**. Cada versió porta el CID de la seva mare, així que qui no es
refiï del punter recorre la cadena des de qualsevol versió que ja tingués.

Tres decisions d'ordre que semblen detalls i no ho són:

- **El punter s'actualitza després de la versió.** Si falla pel mig queda una
  versió publicada que el punter encara no anomena —no s'ha perdut res— i mai al
  revés, que seria un punter assenyalant un fitxer que no existeix.
- **El que va dins del paquet ha d'entrar abans de signar.** El CID es calcula
  sobre tot el paquet menys el propi CID; afegir-hi un camp després invalida
  alhora la firma i el CID, i el paquet deixa de verificar-se sense dir per què.
  És l'error que va cometre qui ho va escriure, i el va trobar el test.
- **Una versió que no verifica no prova res**, encara que el hash hi sigui. Si
  s'acceptés, publicar una versió manipulada seria una manera de «demostrar»
  qualsevol cosa.

I el sedàs de sortida, com a tot el que surt d'aquí: si algun dia un camp nou
arrossegués text lliure cap a les fulles, `verifyNoLeak` ho atura **abans**.

## Veda 75 — Un sostre no és una veritat: és una conversa ajornada

El pes va arribar al 94 % del sostre de 400 KB i tocava fer alguna cosa. En
mesurar d'on venia, la resposta no era on l'esperàvem: **no és a les dades** —cap
bloc en passa de 5 KB gzip— **sinó als comentaris**. 170 KB en cru, 72 KB gzip,
el 20 % del fitxer. És a dir: aquestes vedes, escrites dins del codi.

Pel camí, dues coses van corregir a la baixa el guany que s'esperava, i totes
dues valen com a lliçó de mesura:

- **El gzip ja desduplica la prosa.** Vuit quilobytes de text en cru en van
  donar 3,45 de comprimits. Comptar en cru per prometre un estalvi en comprimit
  és comptar el que no es paga.
- **Dos dels «blocs grans» no eren comentaris.** La regex creuava cadenes que
  contenen `/*` i `*/` a dins. Entraven a l'estimació, i tallar-los hauria
  trencat l'app. Una mesura que no s'ha comprovat contra el que mesura és una
  opinió amb decimals.

Amb els números de debò: buidar els 32 blocs restants val **3 punts percentuals
a canvi de 32 explicacions**. I 16 KB en un fitxer que es cacheja no els nota
ningú, ni amb dades mòbils d'un poble.

Així que es puja el sostre i s'escriu per què. Això **no és rendir-se davant del
límit**: és que el límit ha fet exactament la seva feina. No existia per prohibir
créixer sinó per obligar que créixer fos una decisió presa i escrita, i aquí n'hi
ha una. El dia que el número no es pugui justificar, el que caldrà canviar serà
el codi, no el número.

I la que val per a qualsevol guarda que es posi a partir d'ara: **una guarda que
mai es discuteix no està servint de res, i una que se salta sense escriure per
què ja no és una guarda**. La fricció és tota la seva utilitat.

## Veda 73 — Dos primaris són cap primari

La veda 66 va fer que les pestanyes del node les manés el full de ruta del rol.
La home es va quedar igual per a tothom, i mesurada donava això: **1.876 px, 6
seccions i 25 botons**, idèntics per a qui ve a apuntar tres hores al mes i per
a qui sosté el node.

El defecte més barat de veure i el més fàcil de repetir: **dos botons primaris
competint** a la mateixa targeta. Quan tot destaca, no destaca res, i el que
hauria de manar —el pas següent del teu camí— quedava a la segona fila darrere
de sis botons fantasma. Ara n'hi ha **un**, va primer, i és sempre el pas
següent.

I la targeta va passar de set botons a tres. Els quatre que en van sortir **no
s'han tret d'enlloc**: són al llançador, agrupats des de la veda 63. Repetir una
acció a la home no és fer-la més accessible; és competir amb el que aquella
pantalla havia de dir.

## Veda 74 — El proper pas surt del que hi ha, no del que falta per estrenar

Quan no hi havia res que reclamés atenció, «els teus propers passos» eren tres
«Prova: …» — la llista de capacitats que encara no havies tocat. És un ganxo de
completista, i el completista no és qui tenim al davant.

A un banc de temps amb cinc socis i cap apunt, el proper pas no és «Prova:
MATRIU · incubar»: és **registrar les primeres hores**. El buit que es nota és
el que el SOS ja sap veure —socis sense cap apunt, un node sense ningú— i mirava
just per sobre.

L'ordre correcte és: el que reclama atenció, després el buit que es nota, i
només al final provar coses noves. Provar coses noves és l'última prioritat de
qui ha vingut a fer una feina concreta.

El ganxo de completar no s'ha tret —enganxa, i això és cert—: s'ha plegat a una
línia amb la barra. Era **la secció més gran de la pantalla**: deu targetes de
deures a algú que havia vingut a apuntar hores.

I una que val per a qualsevol pantalla: **una secció buida no ocupa lloc**. Un
títol seguit de «res reclama atenció» és una secció sencera per dir que no n'hi
ha cap, i empeny cap avall les que sí que en tenen.

## Veda 72 — La cadena original és la clau

`<html lang="ca">` i 2.400 cadenes catalanes incrustades al codi. Per a una beta
a Catalunya el català no és cap barrera; per a Euskadi ho és tot. I és l'única
feina pendent el **cost de la qual creix cada setmana que no es fa**: cada tanda
hi afegeix text incrustat.

El camí habitual —inventar claus (`btn.save`, `msg.error.2`) i substituir-les a
2.400 llocs— és car, es fa d'una tacada i es fa malament. La decisió que ho
evita: **la cadena catalana és la clau**. `t('Desa')` torna «Desa» en català i
«Guardar» en castellà.

D'aquí surten tres propietats que valen molt més que l'estalvi de feina:

- **Res es pot trencar a mitges.** Una cadena sense traduir surt en català, mai
  una clau crua a la cara de ningú. El pitjor cas d'aquesta capa és exactament
  el que ja tenim avui — i per això es pot començar sense por.
- **Migrar és incremental.** Cada `t()` afegit és una millora independent; no
  cal convertir-ho tot perquè funcioni res.
- **No s'inventen claus.** Una clau inventada és una decisió que s'oblida: al
  cap de sis mesos ningú sap què deia `msg.error.2`.

I la part que fa que això no torni a passar: **el deute es mesura**. Un deute
que no es veu és el que creix, i per això `check-i18n.js` no falla mai per tenir
poca cobertura —seria mentir sobre l'estat real i bloquejar feina honesta— sinó
que posa la xifra davant. Només falla pel que sí que és un error: una traducció
buida, una que tradueix a si mateixa, o una que apunta a text que ja no existeix.

L'últim cas és el traïdor: una traducció òrfena no tradueix res i es queda al
diccionari fent bonic mentre la cadena de debò surt en català. Sense la guarda,
això només es descobreix amb algú davant.

**I es diu la cobertura real a qui tria la llengua.** «Disponible en castellà»
amb 48 textos traduïts seria una decepció programada; dir quants n'hi ha és el
que fa que triar-ho no ho sigui.

## Veda 70 — El relé transporta, no escriu història

El relé ja existia, ja era opcional i el configurava qui volia, i el topic ja era
un hash. Però només portava conversa: per fer arribar els **apunts** calia quedar
cara a cara amb un QR, d'un en un. Amb N nodes això són N trobades, i és el que
impedia que la xarxa convergís sola.

Afegir-hi els apunts semblava tornar a posar un servidor al mig. No ho és,
perquè **el relé no té clau**. El patch va xifrat amb la clau del node i signat
pel `did`, i en arribar es comprova el sobre **i cada apunt per separat**. Qui
allotja el relé veu passar bytes que no pot llegir ni alterar sense que es noti,
i no pot fer aparèixer nodes al SOS de ningú: un patch d'un node que no tens es
descarta.

Aquesta és la diferència entre un transport i un amo, i es pot escriure com una
prova: el test corre contra un servidor de debò i **llegeix el que el servidor
veu**. Si algun dia hi passés res llegible, el test ho diria.

I un detall d'educació amb qui allotja: `persist` es crida a 108 llocs, i una
sola acció en dispara uns quants de seguits. Enviar un patch a cada crida
convertiria el relé en una tempesta contra un servidor que sovint és el de casa
d'algú. S'espera uns segons i se n'envia un de sol amb tot.

## Veda 71 — Tres còpies d'una regla són tres llocs on afluixar-la

El canal (veda 65), la custòdia (veda 69) i el relé (veda 70) fan exactament la
mateixa feina: agafar el que puc demostrar d'un node, xifrar-ho amb la clau del
node, signar-ho; i a l'altra banda comprovar la firma, desxifrar i verificar
apunt per apunt.

Escrit tres vegades, són tres llocs on la regla de «el transport no dona
veritat» es pot afluixar sense que ningú se n'adoni — i el tercer sempre és el
que s'oblida. `sealPack` i `openPack` ho fan un sol cop.

Això no és estalviar línies: és que **hi hagi un sol lloc on sigui difícil
equivocar-se**. Quan una garantia es repeteix, el que es multiplica no és el
codi, és la superfície on pot fallar.

## Veda 67 — Una xifra inflada i incompleta és pitjor que cap xifra

El toast deia «Sincronitzat · N canvis», i aquell N mentia dues vegades:
comptava la mateixa fusió diverses vegades —una pel xat, una per cada
col·lecció, una pel node sencer— i **no comptava el que s'havia sobreescrit**.
Un número així no és una aproximació: és una invitació a refiar-se'n.

Des de la veda 64 els apunts ja no es perden —s'uneixen—, però la resta del node
segueix resolent-se per LWW: el mapa de valor, el tauler, el nom. Això no és cap
defecte a tapar; per a camps que es reescriuen sencers és la decisió correcta.
El que no és correcte és **no dir-ho**. Si en sincronitzar el teu mapa de valor
ha estat substituït pel de l'altre, ho has de saber en aquell moment, no
descobrir-ho un mes després.

D'aquí surt la regla: **el que s'uneix i el que se substitueix no es barregen
mai al mateix comptador**. Un «+3 a ledger» i un «mapa de valor substituït» són
notícies de signe contrari, i sumar-les en un sol número les amaga totes dues.

I el corol·lari de tracte: quan alguna cosa s'ha substituït, no n'hi ha prou amb
un toast. Es diu a la cara i es pot mirar què i on. Sense oferir cap botó de
desfer que no podríem complir.

## Veda 68 — Qui no es queixa, plega

No hi havia cap camí per dir «això s'ha trencat». El senyal del que falla només
arribava si algú et trucava, i en una beta amb gent que no et coneix això vol
dir que **no arriba**. Quan una eina falla dues vegades a algú que no hi té cap
compromís, aquell algú no obre una incidència: deixa d'apuntar hores i no torna.
I nosaltres ho llegim com «no els interessava».

Per això una cosa que costa una tarda anava abans que coses molt més grans: és
la que converteix la beta en **informació** en comptes d'anècdotes.

Dues decisions la fan usable de debò:

- **Els errors ja passats es recullen sols.** Preguntar «i què deia exactament
  l'error?» és demanar-li a la gent que faci de programador. Un anell dels
  últims errors, i ja el porta l'informe.
- **Es veu tot el que s'enviarà, abans d'enviar-ho**, i passa pel mateix sedàs
  que qualsevol altre paquet que surt d'aquí (`verifyNoLeak`). Una eina que
  demana confiança i envia el que no ensenya no la mereix. I si qui escriu hi
  posa un nom sense pensar-hi, s'avisa **abans**, no després.

Context, no contingut: comptadors i identificadors tècnics. El que ajuda a
reproduir un error és saber que hi havia 40 socis, no com es diuen.

## Veda 69 — Designar no és custodiar

Si qui sosté el node perd el telèfon, la història del node se'n va amb ell. No
és un cas rebuscat: és el cas normal al cap de dos anys. Una persona plega,
canvia de mòbil, o simplement se li espatlla — i amb ella marxen les hores que
ha apuntat tothom.

Les peces hi eren: `exportBackup` i els envelopes xifrats per membre de la veda
29. El que faltava era el **rol**: algú, a part de qui el sosté, que en tingui
una còpia.

I no va caldre inventar cap rol nou al sistema de rols. És una
**responsabilitat dins del node**, i viu com una marca al soci. Un rol global
diria que aquella persona custodia «en general», i el que custodia és aquest
node. Quan una responsabilitat és local, fer-la global és perdre informació,
no guanyar-ne.

La regla que evita que això sigui teatre: **designar no és custodiar**. Una
persona marcada que encara no ha rebut cap còpia no compta com a còpia, i es diu
així de clar. Un comptador que digués «2 custodis» amb zero còpies entregades
seria pitjor que no tenir-ne cap: et faria dormir tranquil.

I restaurar és **unir, no substituir**. Qui restaura una còpia sovint ja té
coses del node —ha seguit apuntant mentre l'altre no hi era—, i una restauració
que esborrés allò seria la pèrdua de la veda 64 tornant per la porta del darrere.

## Veda 66 — Simplificar és decidir per on comences, no esborrar el que hi ha

Tothom veia el mateix: fins a 13 pestanyes al node, 32 accions al llançador, 17
rutes. Una persona que ve a apuntar tres hores al mes n'ha de fer servir sis, i
les ha de trobar entre totes les altres. La informació hi era; el que no hi
havia era **una manera de saber quina et toca a tu**.

I les peces per saber-ho ja hi eren, sense connectar: `ROLE_JOURNEYS` sap què fa
cada rol, `activeRoleId` sap quin ets ara, i cada guia contextual porta la seva
`lens`. El que faltava era que allò **decidís**, i no només ressaltés.

La temptació era treure funcions. Seria un error i ja el vam evitar a la veda
63: cadascuna serveix a algú, i esborrar-ne és decidir per aquell algú. El que
sí que es pot decidir és **per on comences**.

Tres regles, perquè simplificar no acabi sent amagar:

- **El que té contingut no s'amaga mai.** Si hi ha apunts, socis o objectes a
  dins, la pestanya hi és encara que el teu rol no la necessiti. Amagar feina
  que algú ja ha fet no és simplificar: és fer-la desaparèixer. El comptador que
  ja es pintava a cada pestanya és exactament el senyal que calia, i no va caldre
  calcular res de nou.
- **La pestanya on ets no desapareix sota els peus.**
- **El que s'amaga es diu i es desamaga des del mateix lloc.** «▸ 3 més», al
  costat de les altres. Una pestanya que marxa en silenci és una decisió que
  l'app t'ha pres a l'esquena, i qui se n'adona deixa de refiar-se de la resta
  de la pantalla.

I una salvaguarda que val per a tot filtre: **si el filtre deixaria la llista
buida, no es filtra**. Val més ensenyar-ho tot que ensenyar el no-res.

## Veda 65 — Un canal que exigeix simultaneïtat és un canal que no s'usa

El relé dona presència en viu, i per això demana que **dues persones hi siguin
alhora**. En un poble això no passa gairebé mai: la gent obre l'app el diumenge
al vespre, i no totes el mateix diumenge. Fèiem descansar la convergència de la
xarxa sobre una coincidència que no es produeix.

El repositori ja feia de bus asíncron dues vegades —l'atles i `supply/`— i ningú
ho havia llegit com el que és: **durable, versionat, amb historial, auditable i
gratis**. Cadascú hi deixa el seu quan pot; qui arriba després se'l troba.

Això **només és possible gràcies a la veda 64**. Amb apunts idempotents que
s'uneixen sense conflicte, un directori al qual tothom afegeix convergeix sol.
Amb la cadena única hauria calgut decidir qui va primer —i tornaríem a necessitar
algú que ho digués. L'ordre de les dues vedes no és casual: la primera és el que
fa possible la segona.

I és la peça antifràgil per excel·lència: cada clon, cada fork i cada CDN que el
serveix és **una còpia més del registre**.

Tres regles que eviten que això sigui una porta oberta:

- **El transport no dona veritat.** En llegir es verifica el sobre **i cada
  apunt per separat**. Un sobre impecable no fa bons els apunts que porta a
  dins, i el que no porta firma vàlida es descarta encara que vingui del
  repositori oficial. És la mateixa regla de la veda 60, pel mateix motiu.
- **Qui no té la clau no llegeix res.** El contingut va xifrat amb la clau del
  node. I a fora del sobre **no hi queda ni el nom del node**: només el tema i
  l'id, que és l'únic que cal per encaminar el fitxer. Deixar-hi el nom seria
  dir a qualsevol que passi que en aquell poble hi ha un banc de temps i com es
  diu — i això ja és informació sobre gent.
- **Publicar dues vegades no fa mal.** La unió és idempotent, i per això es pot
  reintentar sense pensar-hi. Un canal que castiga el reintent és un canal que
  la gent deixa a mitges.

I una que és de tracte: **un paquet que no es pot obrir no és un error**. És
d'un altre node i és el més normal del món. Es compta a part i es diu «xifrat
amb una clau que no és la teva», no «ha fallat».

## Veda 64 — Un ordre global vol dir un amo; la triple entrada no en necessita

El ledger tenia **una sola cadena per node**: cada apunt encadenat amb
l'anterior, fos de qui fos. Semblava més fort i era més fràgil, perquè obliga a
un **ordre global** —i un ordre global entre gent que apunta sense estar
connectada només se sosté si algú diu qui va primer. Aquell algú és un servidor,
i un servidor és un amo.

Sense amo, l'única sortida que quedava era que en sincronitzar guanyés un i es
perdés l'altre. Es va comprovar amb una sonda: **es perdien hores signades**, i
també socis. Sense avís i sense rastre.

La sortida no és triar quina cadena guanya. És **comptabilitat de triple
entrada**: el que dona, el que rep, i el **rebut** que tots dos guarden signat.
El rebut és la tercera entrada i és la que mana. D'aquí surten dues regles:

- **Cada autor encadena el seu.** `prevHash` apunta a l'apunt anterior *del
  mateix `did`*. Dues persones que apunten alhora fan créixer dues cadenes que
  no es trepitgen, i la unió de les dues és vàlida **sense reordenar res**.
- **La unió no destrueix.** Fusionar dos ledgers és quedar-se'ls tots dos. I
  quan el mateix registre arriba per les dues bandes, es queda **el més ric**
  —el que porta firma, el que porta més confirmacions—, mai el més nou pel fet
  de ser més nou. Aquesta última regla és precisament la que ens havia portat a
  perdre dades.

I la conseqüència que val més que la funcionalitat: això fa el sistema
**antifràgil**. Amb la cadena única, cada còpia de més era una oportunitat de
conflicte i créixer feia el registre pitjor. Amb el rebut compartit, cada
persona que en guarda una còpia és una **prova de més**. Perdre el telèfon deixa
de ser perdre la feina, perquè qui era a l'altra banda de l'intercanvi també la
té. Que la xarxa creixi deixa de ser un risc a gestionar i passa a ser el que fa
que la teva hora sigui indiscutible.

I una que és de tracte, no de codi: **no es diu que una cadena antiga està
trencada quan només és d'un altre esquema**. `verifyLedger` prova per autor i,
si no quadra, com a cadena global; els ledgers escrits abans d'això segueixen
sent vàlids i es diu de quin mode són. Marcar de corrupte el que ningú ha tocat
és la manera més ràpida de fer que algú deixi de refiar-se del verificador.

## Veda 63 — Una llista plana llarga és un calaix, i el que no és de ningú no es fa

Dues coses que la guarda de KISS va treure a la llum en comptar de debò.

**El llançador tenia 32 accions en una sola columna.** Ningú les havia comptat
mai —cada tanda n'hi posava una, i com que la llista no protesta, la llista
creixia. Trenta-dues entrades sense cap ordre no són un menú: són un calaix on
es busca amb la vista una per una, i on la trenta-dosena no la troba ningú
perquè ja s'ha desistit a la desena.

La sortida **no era treure'n**. Cadascuna serveix a algú i esborrar-ne seria
decidir per aquell algú. El que faltava era **contestar la pregunta que es fa
qui obre el llançador**, que no és «quines accions hi ha» sinó «què hi puc fer
*ara*». Set grups (jo · comunitat · govern · xarxa · proves · relat · sistema)
i un filtre per a qui ja sap què busca. La mateixa llista, i es troba.

Dues regles que la guarda comprova i no es poden saltar:

- **Cap acció sense grup.** Una entrada sense `g:` cau fora de tots els blocs i
  torna a ser el que era: una línia solta enmig d'una llista. La guarda falla si
  n'hi ha cap, perquè afegir-ne una sense pensar on va és exactament el descuit
  que ens va portar a 32.
- **Un filtre que no troba res ho ha de dir.** Un cos buit sembla una app
  trencada. Diu «cap acció», i qui filtra sap que ha filtrat massa.

**I la feina que no és de ningú.** Les missions només sabien mirar què t'espera
**a tu**: el que tens pendent, el que has de confirmar, el teu camí. Tot el que
el SOS ja diagnosticava sobre la **xarxa** —regions sense cap dinàmica, mapes de
valor amb reciprocitat sota el 50 %, rols aïllats— es calculava, es dibuixava en
un panell, i **no li tocava a ningú**. Un forat que és de tothom no és de ningú,
i per tant no es tapa mai.

Ara són missions de veritat (`MISSION_KINDS.xarxa`), amb dues condicions:

- **Cada missió ha de portar a un lloc concret.** «Falta cobertura» és una
  estadística; «Girona no té cap dinàmica viva, obre-n'hi una» és una missió.
  Sense `act`, una missió és un retret.
- **Van al final de la llista.** El que t'espera a tu passa davant del que
  espera la xarxa —altrament la llista de qui té tres confirmacions pendents
  s'omple de deures col·lectius i deixa de servir per al que servia.

## Veda 62 — Una eina que només creix acaba sent inservible

El SOS ha crescut **sempre per addició** i no s'hi ha tret mai res. Cada tanda hi
posava una portada, una pestanya o una entrada de menú, i com que ningú ho
mesurava, ningú ho veia. Tres coses que es van trobar en mirar-ho de debò:

- **El mapa de Catalunya no tenia cap sortida.** S'hi entrava i s'hi quedava
  atrapat qui no sabés que el logo també hi porta.
- **Tres portades es fabricaven el mateix botó de tornada** per separat. No és
  que cinc portades competeixin: és que no hi havia **una** manera de tornar.
- **La pestanya de conversa es va afegir sense guia contextual**, incomplint la
  veda que diu que un context sense guia és un context que s'ha d'endevinar. Es
  va incomplir la mateixa tanda que es va escriure.

D'aquí surten dues regles:

**Una sola manera de tornar.** Una funció, un text, un comportament
(`homeBackBtn`). Quan cada pantalla s'inventa la seva sortida, la navegació es
parteix i qui es perd no sap per què.

**Sostres declarats, no límits tècnics.** `SOS/tools/check-kiss.js` corre a cada
PR i mesura el pes gzip, que cap pestanya es quedi sense guia, que el hook de
test no tingui duplicats, i quantes portades, rutes i entrades de menú hi ha.
**No prohibeix créixer**: obliga que créixer sigui una decisió que algú pren i
escriu al commit. Aquesta fricció és tota la seva utilitat.

Va a `tools/` i no als tests de Playwright per un motiu que val la pena saber:
**els tests de Playwright no corren al CI**. El `npm test` del workflow no fa res
perquè no hi ha `package.json`, i per això el CI sortia verd comprovant només
sintaxi. Una guarda que ha de mossegar ha d'anar on de debò s'executa.

## Veda 61 — No es diu «verificat» del que no s'ha verificat

El SOS signa amb `did:sos` i ancorava amb la clau Nostr de l'extensió del
navegador, i **res no deia que fossin la mateixa persona**. Un ancoratge provava
que *algú* amb una clau Nostr havia publicat aquell hash, no que fos qui el va
registrar. Per a un registre d'usuaris a la permaweb, aquest era el forat.

El pont és una afirmació **signada dues vegades**: un registre que diu «el did D
i la clau N són la mateixa persona», firmat pel `did` i publicat sencer com a
event Nostr firmat per N.

I aquí la part que importa més que la funcionalitat: **la firma Nostr no es pot
verificar dins del SOS**. És Schnorr sobre secp256k1 i SubtleCrypto no en sap;
caldria una biblioteca, i el SOS és un sol fitxer. Davant d'això hi ha dues
sortides i només una és acceptable:

- Dir «pont verificat» i callar. Seria mentida per omissió, i just al lloc on la
  gent decidirà si es refia d'una identitat.
- Dir exactament què s'ha mirat: la banda `did:sos` **verificada** amb
  SubtleCrypto; el **lligam verificat** en les tres coses (que l'event contingui
  el registre firmat, que la clau declarada sigui la de l'event, que l'id sigui
  el SHA-256 de la serialització NIP-01); i la firma Nostr **no verificada
  aquí**, amb el motiu escrit.

I dir també què sí que la prova: **els relés rebutgen els events amb firma
invàlida**. Si el pont és publicat i acceptat, la clau Nostr hi va signar. Això
és una prova de debò i s'explica com a tal, sense confondre-la amb una
comprovació local.

## Veda 60 — Publicar sense descobriment no és publicar

`supplyPublicPack` generava un paquet agregat, comprovava que no filtra res, el
versionava amb CID… i el deixava **al teu disc**. Ningú el podia trobar. Tota la
feina difícil feta i el resultat, invisible.

La solució ja existia al mateix repositori i ningú se n'havia adonat: **l'atles**
és un repositori públic servit per CDN, on s'aporta amb una *pull request* i d'on
qualsevol baixa amb un `fetch`. Públic, versionat, amb historial, auditable,
gratis, i amb revisió humana abans de publicar-se. L'oferta comuna fa el mateix
camí.

Dues regles que no es poden relaxar:

- **El que es llegeix no es fusiona amb el teu.** L'oferta comuna viu a part i es
  marca com a vinguda de fora. Barrejar-la convertiria el que ha dit un altre en
  dada teva, i això no es pot desfer un cop la gent hi confia.
- **Entra pel mateix sedàs que surt.** Una fila que porti noms, correus,
  telèfons o `did` es descarta sencera **encara que vingui del repositori
  oficial**. Confiar en l'origen és exactament com es cola una fuita.

I es diu el que és: **això no és permaweb**. Si algú esborra el repositori,
desapareix. És públic, versionat i amb un CID que prova integritat —molt més que
tenir-lo al calaix, i menys que Arweave. El mateix fitxer es pot pinnar després;
ja porta el seu CID.

## Veda 59 — Unir persones pel nom corromp dades en silenci

`joinNode`, `knownPersons`, `personProfile` i el rànquing unien registres pel
**nom normalitzat**. Dues maneres de fer mal sense que res avisi:

- **Dues persones que es diuen igual** al mateix poble es fusionaven en una:
  hores, ofertes, saldo i reputació barrejats.
- **Una persona escrita de dues maneres** —«Àlvaro» en un node, «Alvaro Solache»
  en un altre— es partia en dues: perfil partit, rànquing partit, i el fons
  comptant-la dos cops com a dues persones.

El `did` ja hi era des de V39: `claimMember` signa `{nodeId, memberId, did}`. El
que no es feia era **emparellar per ell**. Tres regles:

- **Un `did` mana sobre el nom.** Dos registres amb el mateix `did` són la
  mateixa persona encara que s'escriguin diferent.
- **Dos `did` diferents no s'uneixen mai**, encara que el nom coincideixi. I el
  nom ambigu es **marca**, en comptes d'amagar que hi ha dues persones al darrere.
- **Un registre sense `did` s'adopta pel nom**, però només si aquell nom apunta a
  **un sol** `did`. Si n'apunta a dos, no s'endevina: endevinar aquí seria triar a
  qui li regalem les hores d'un altre.

I la que ho fa reversible: **res d'això reescriu història signada**. Els apunts
conserven el seu `memberId` i el seu `who` originals; la identitat **es resol en
llegir**, no es reescriu. Per això reclamar una fitxa vella la uneix a la persona
sense tocar cap signatura ni cap cadena de hash.

## Veda 58 — Un relé que pot ser l'amo de la xarxa no és un relé

Sense servidor, «en línia» només pot voler dir «connectat amb tu ara». Per tenir
una llista de debò cal que algú relaixi la presència, i el perill evident és que
aquell algú acabi sent l'amo. Un relé només és acceptable si **està dissenyat
perquè no pugui ser-ho**:

- **Opcional i apagat de sèrie.** Sense activar-lo, tot funciona com abans. Qui
  no el vulgui no perd res del que ja tenia.
- **És el teu, no el nostre.** **No hi ha cap URL ni cap clau escrites al codi.**
  Posar-hi credencials nostres en un fitxer que se serveix públicament seria
  dues errades alhora: exposar-les, i convertir-nos en l'intermediari que diem
  que no volem. Cada comunitat hi posa el seu servidor. Si el nostre cau o canvia
  de mans, la seva xarxa no.
- **Hi passa el mínim.** Presència (nom de treball i `did`) i missatges de xat.
  **Mai el ledger, ni els nodes, ni les fitxes de ningú.** El que no s'envia no
  es pot filtrar, i això es comprova al test mirant què rep el servidor, no
  llegint el codi.
- **La sala no viatja en clar.** El canal és el **hash** del codi de sala. Qui
  vegi el trànsit no sap a quina comunitat pertany.
- **El relé no pot crear res.** Un missatge que arriba entra pel mateix camí que
  un de sincronitzat —unió per id— i si el node no existeix aquí, **es descarta**.
  Un relé que pogués fer aparèixer nodes seria un relé que escriu al teu SOS.
- **Caure no pot trencar res.** Amb el relé mort, escriure segueix funcionant i
  es desa igual; l'estat ho diu en comptes de fer veure que va.

I una que és de codi, no de disseny: s'implementa **a pèl sobre WebSocket**, sense
cap llibreria. El SOS ha de continuar sent un sol fitxer que funciona obert des
del disc, i una dependència de CDN ho trencaria just el dia que la CDN no hi
sigui.

**Com es prova.** Contra un servidor de mentida que parla el protocol de debò
(`SOS/tests/relay-mock.mjs`), amb dos navegadors a la mateixa sala. Comprovar
només que l'URL es construeix bé no prova res.

## Veda 57 — Un xat que no diu de què parla és un grup de WhatsApp més

Una eina de gestió comunitària amb xat general acaba tenint el mateix problema
que el grup de veïns: es parla molt i **no queda rastre de a què es referia**.
Sis mesos després, «això ho vam decidir al xat» no es pot comprovar.

Per això aquí **la conversa penja d'un node** i cada missatge pot **citar una
peça concreta**: un flux del mapa de valor, un apunt del registre, una tasca,
una iniciativa, un objecte, una oferta. La discussió sobre les hores del taller
viu al costat de les hores del taller.

Tres regles que ho sostenen:

- **Només se cita el que existeix.** Les referències citables es generen del
  node real (`chatRefsFor`), no d'un camp de text lliure. Una referència
  inventada seria pitjor que no citar res.
- **Si el que se citava desapareix, es diu.** El missatge no es toca —el que
  algú va escriure no s'esborra sol— però la referència es marca com a morta.
- **El xat es fusiona per unió, no per LWW.** Aquesta és la part que no es pot
  fer malament: els nodes es sincronitzen amb *last-write-wins* sencer, i amb
  això dues persones escrivint alhora **es perdrien missatges**. Un xat és una
  col·lecció només-afegir, així que es fusiona per **id**, a les dues
  direccions, *abans* de decidir quin node guanya. El que es perd en un xat no
  es recupera de cap altra banda.

I una de mida: es reté una finestra de missatges. Un xat sense límit fa créixer
el node per sempre, i el sync l'envia sencer a cada canvi.

## Veda 56 — Un rànquing en una eina de suport mutu es pot girar en contra

Posar un podi on la gent s'ajuda té dues maneres de sortir malament, i totes
dues s'han de tancar **al càlcul**, no amb un text d'advertència a sota:

- **Es pot inflar sol.** Si compta volum d'apunts, qui es registra hores a si
  mateix puja igual que qui les ha fet. Només puntua el que porta **signatura**;
  el que està sense signar es compta a part i es diu, i les **estimacions de
  l'oracle no puntuen ningú** — una xifra que el sistema s'ha inventat no pot
  donar reputació a ningú.
- **Premia acumular en comptes de circular.** Donar molt i no rebre mai no és
  una xarxa: és una persona cremant-se. El **factor de reciprocitat** baixa la
  puntuació de qui només dona *i també* de qui només rep, i la deixa sencera a
  qui fa les dues coses. Modula, no anul·la: aportar quatre vegades més segueix
  pesant més.

A més, **el que és de fa temps pesa menys** (la meitat cada 180 dies). Sense
això, el podi se'l queden per sempre els qui hi van ser primer, i deixa de dir
res sobre qui mou la xarxa *ara*.

I una regla d'interfície que és inseparable del càlcul: **cada posició ha de
poder dir per què hi és**. El «perquè» es construeix al mateix lloc que el
número —si surten de llocs diferents, un dia deixaran de dir la mateixa cosa. Un
número sense desglossament és una autoritat que ningú pot discutir.

**«En línia» és una altra cosa i es diu diferent.** Sense servidor no hi ha
llista de connectats: només se sap de qui té un canal obert amb tu. Dir «en
línia» de ningú més seria mentir, així que la resta surt com **última
activitat**, i la pantalla explica per què no pot dir-ne més.

## Veda 55 — El fons cooperatiu ha de tenir porta, i no pot mentir

El SOS deia a la seva pròpia documentació que la destinació és un fons
cooperatiu, i li posava xifra i any. A l'app, el fons era **una funció dins d'una
pestanya d'un node MATRIU**: tres clics des de la portada, i només si aquell node
existia. Un territori amb tres bancs de temps i dues biblioteques movent hores
cada setmana tenia un fons de **zero**, perquè `fundValue` només sabia comptar el
que penjava d'una incubadora.

El múscul d'un territori no és la seva MATRIU: és tot el que hi ha a sota. El
fons es mesura sobre l'àmbit sencer (`scopeIds` + el mateix desduplicat que fa
servir `measure`, perquè dues xifres del mateix fons són pitjor que cap).

Tres regles que la pantalla no pot trencar:

- **Verificat i estimat no se sumen mai.** El que encapçala és el que està signat
  i encadenat. La conversió d'hores a euros és de l'oracle, va a sota, amb rang i
  amb la font escrita al costat de cada partida.
- **Les hores es diuen en hores.** Presentar «verificat» com un sol número en
  euros obligaria a valorar-les, i llavors ja no seria verificat. Són dues xifres
  bessones, no una de sola.
- **La comparació amb el pla no interpola.** Si l'any en curs no és una fita
  declarada, s'agafa la següent i **es diu que és la següent**. Inventar una
  xifra intermèdia seria posar-hi un compromís que ningú ha pres.

I la cobertura al costat del fons, perquè no són la mateixa pregunta: el fons diu
quant s'ha mogut; la cobertura diu **on encara no s'ha mogut res**. Sense la
segona, la primera només és una notícia. Una llista de regions buides no és un
retret: és l'única llista que diu on val la pena trucar.

## Veda 54 — Un cas particular al lloc d'una plantilla

Catalunya no era un cas d'ús del SOS: estava **soldada en sis llocs del fitxer**.
Els nivells (`província`, `comarca`, `municipi`, `barri`), els rols institucionals
del mapa de valor de qualsevol país (`Generalitat`, `Diputacions`, `Consells
comarcals`), els tipus d'entitat, el catàleg territorial, els resolutors de
cadena amb `pais:'Catalunya'` escrit a mà, i una funció d'esquelet d'un sol país.

Res d'això era un error de programació —tot funcionava. Era un error de model: hi
havia un cas particular al lloc on hi ha d'haver una plantilla. La prova és què
passava en clicar «nou país»: sortia un node buit, l'autocompletar oferia una
sola opció (Catalunya), i el mapa de valor d'Euskadi naixia amb un rol anomenat
«Generalitat».

La separació que ho resol:

- **Els ids dels nivells no canvien mai.** Hi pengen les classes CSS, els mapes
  de valor per nivell i els tipus d'entitat. Renombrar-los trencaria tots els SOS
  que ja existeixen.
- **Les etiquetes i el nombre de nivells són dades.** Un model pot dir-li
  «herrialdea» a `provincia` i tenir-ne tres en comptes de cinc. Retallar un
  nivell del mig el salta de debò: el fill surt de l'ordre de la llista.
- **`null` vol dir «el de sempre».** Un model que no declara geografia,
  institucions ni tipus d'entitat es comporta exactament com abans del canvi. Per
  això Catalunya és un model amb tres nulls i cap SOS existent nota res.
- **La referència no es toca.** Catalunya és de només lectura; forkejar-la en fa
  una còpia amb id nou i geografia pròpia materialitzada. Un cas de referència
  que es pot espatllar sense voler deixa de ser una referència.
- **Eliminar un model no esborra cap territori.** Els països que el feien servir
  tornen als noms de nivell per defecte. Un catàleg no pot ser propietari de la
  cosa catalogada.

Un cas d'ús que no es pot obrir, editar ni copiar no és un cas d'ús: és
documentació.

**El segon cas és el que ho demostra.** Un model sol no prova res —el codi
segueix podent tenir supòsits d'un sol país amagats. Euskadi els destapa tots
alhora: el nivell intermedi **no és una província** sinó un Territori Històric
amb Diputació Foral i Juntes Generals; el de sota són comarques a Bizkaia i
Gipuzkoa però **quadrilles** a Araba; i el mapa de valor va **al revés** que el
català, perquè amb el Concert Econòmic són les Diputacions les que recapten i
aporten al Govern Basc. Un mapa que ho dibuixés a l'inrevés seria fals encara
que quedés més simètric.

D'aquí surten dues regles més:

- **Un model porta els seus intercanvis, no només els noms dels rols.** Copiar
  només els rols i sembrar-hi els fluxos de casa donaria un mapa que parla
  d'institucions basques amb les relacions catalanes.
- **Editar els rols no pot trencar el mapa.** En canviar-los, els fluxos que
  apunten a un rol que ja no hi és **es descarten**, i la resta es queden. Un
  nivell que no s'ha tocat no es desa, per no deixar-lo amb una llista de noms
  i cap intercanvi.

I una de dades, no de codi: els topònims **no es tradueixen**. Els noms van com
són oficialment —bilingües quan ho són— i el que és parcial es diu que és
parcial. La llista de municipis d'Euskadi porta els de més població de cada
comarca perquè l'autocompletar sigui útil; posar-ne 251 de memòria seria
inventar-ne uns quants.

## Veda 53 — Graduar no és el final del camí

`graduatedNodeId` existia des del primer dia i **no el llegia ningú**. La venture
sortia de la cartera i el que passés després no es tornava a mirar mai. Una
incubadora que no sap què va passar amb el que va graduar no pot millorar el seu
mètode: només pot repetir-lo.

Les revisions són a **3, 6 i 12 mesos**, i la resposta **la posa una persona**.
No es dedueix del registre a posta: un projecte pot tenir el ledger quiet i estar
ben viu, i pot tenir moviment i estar mort. Automatitzar aquesta pregunta seria
donar-li precisió a una cosa que no en té.

Tres decisions sobre com es compta, que és on això es fa honest o es fa
propaganda:

- **Sense revisions, la taxa és desconeguda, no zero.** `null` i no `0`: no
  saber-ho no és el mateix que saber que han mort totes.
- **La taxa es calcula només sobre les revisades.** Comptar una graduada de fa
  dues setmanes com a supervivent és inflar el número amb temps que encara no ha
  passat.
- **Una fita superada per una revisió posterior deixa de vèncer.** Si has revisat
  als 12 mesos, demanar-te la dels 3 és demanar-te que t'inventis un record.

I a les **evidències**, la mateixa lògica que a la formació: un checklist marcat
és una promesa i un checklist amb proves és un expedient, però la cobertura de
proves **no és una porta**. Demanar-la per graduar convidaria a adjuntar
qualsevol cosa per passar-la, i llavors l'expedient deixaria de valer justament
per al que serveix. De cada prova se'n guarda el **hash**, així es pot ancorar
sense publicar-ne el contingut; i **el fitxer no entra al node** —viatjaria pel
sync i pel pack públic— sinó a un registre local propi, amb el tipus `evidence`
dins de `PRIVATE_DB_TYPES`. Al backlog només hi queda el hash i el nom.

## Veda 52 — El mur no és la idea, és la data

El que atura un projecte comunitari no acostuma a ser que l'idea no valgui: és
la paperassa i el calendari de convocatòries. **Una subvenció es perd per no
haver mirat una data**, no per no tenir raó. Per això el pipeline de
finançament té una severitat que no té res més al tauler: és **l'única cosa que
caduca sola**. Un termini passat no és una alerta, és una pèrdua, i es diu així
—«ha passat fa 3 dies»— en comptes de continuar dient «pendent».

I una separació que sembla comptable i és ètica: **el que has demanat no és
teu**. Demanat i concedit són dues columnes diferents, i una convocatòria
denegada es queda a la banda del demanat. Sumar-ho tot és la manera més ràpida
de fer un pressupost fals i prendre decisions sobre diners que no existeixen.

Els **tràmits** eren Zero Redundancy pur: cada `PROJECT_TYPE` ja portava la seva
llista `juridic` i no servia per a res. Ara cada forma té els seus passos reals.
Qui encara no ha decidit què serà veu les opcions; qui ja ho sap, només la seva.

I la decisió que costa més de prendre bé, a la **formació lligada a l'etapa**:
el mòdul que toca a cada etapa surt a la llista de comprovacions **però marcat
com a `soft`, i no bloqueja graduar**. Es marca a mà, sense examen ni servidor
que ho certifiqui —i **no es pot aturar ningú per una casella que ell mateix
omple**. Una porta que qualsevol pot obrir sol no és una porta; posar-la seria
donar-li l'aparença d'un requisit a una cosa que és un suggeriment.

## Veda 51 — L'app de gestió ensenya estructura; la de la gent ensenya el següent pas

El SOS que hem construït fins ara és l'app d'**administració**: mostra qui, on,
quant i per què, i està feta per a qui coordina. Qui participa no necessita
estructura —necessita **el següent pas**. Barrejar les dues coses és el que fa
que una eina comunitària només l'acabin fent servir tres persones.

Per això les missions **no són un panell més dins del tauler**: són una portada
pròpia, sense arbre, sense pestanyes i sense res per configurar. Una llista, i
cada cosa amb un sol botó gros. La pantalla ho diu de si mateixa: «aquesta
pantalla no et deixa configurar res, només fer».

Res d'això inventa dades. Totes les missions surten del que el sistema ja sabia
—`pendingInbox`, `dashboardAttention`, `supplyMatches`, `dueStatus`,
`journeyProgress`, els reptes del tier. El que canvia és **què és el centre de la
pantalla**, i això és precisament el disseny.

Tres decisions que fan que sigui una llista de missions i no una llista de
deures:

- **Cada missió diu què passarà si la fas.** «Fins que no responguis, no compta
  per a ningú.» «Qui l'espera el podrà fer servir.» Sense aquesta frase, una
  llista de coses per fer és una llista de retrets.
- **L'ordre és per qui espera, no per importància abstracta.** Primer el que té
  algú altre aturat, després el que et frena a tu, i al final el que et fa
  créixer. **Fer esperar una persona és més urgent que qualsevol progrés propi.**
- **Mai és buida per a qui té perfil.** Algú acabat d'arribar no té ningú
  esperant-lo, però tampoc es queda davant d'una pantalla muda: el seu recorregut
  i els seus reptes ja són missions. Una portada que de vegades no diu res no pot
  ser la portada.

I la que decideix l'arquitectura: **un sol fitxer, una capa de portada**. No un
segon `index.html`. Mantenir el zero-servidor i el fitxer únic era la condició, i
el cost mesurat és una funció i un bloc de CSS —res comparat amb duplicar l'app.

## Veda 50 — Mesurar abans de patir, i comprovar que la prova comprova

500 nodes i 5.000 apunts —l'ordre de magnitud d'una comarca al cap de dos
anys— per veure si el SOS s'ofega. **No s'ofega**: el render triga 33 ms, el
segon 5 ms, i cap funció que recorri tot el SOS passa de 25 ms. Val la pena
haver-ho mesurat precisament perquè el resultat és aquest: ara ja no cal
optimitzar res «per si de cas», i qualsevol regressió futura es veurà contra un
número i no contra una impressió.

La única cara és `verifyNoLeak` (211 ms), i és cara **a posta**: compara cada
nom, contacte i títol del SOS sencer contra el JSON que sortirà. Es paga un cop
per publicació i és el preu de no filtrar dades de ningú.

Dos defectes reals que només apareixen a escala i en pantalla petita, tots dos a
**360 px** —l'amplada de molts Androids, i per això `test-mobilenav` a 375 px no
els veia mai:

- **La barra de pestanyes** era una fila que no podia encongir-se: amb totes les
  eines obertes sortia de la pantalla i feia desplaçar la pàgina sencera. Ara
  llisca ella, no la pàgina.
- **La barra superior** sumava 361 px. Un píxel. Prou perquè tota la pàgina es
  pogués moure en horitzontal.

I la lliçó que val més que les dues: **una prova que passa per no haver-hi res
no prova res**. Les comprovacions d'accessibilitat corrien sobre la pantalla
d'entrada buida i deien «0 camps sense etiqueta» perquè no hi havia cap camp.
Ara carreguen dades i obren un formulari de debò —37 botons, 7 camps— i el test
comprova **primer que hi ha alguna cosa a comprovar**. Un verd buit és pitjor
que un vermell: el vermell almenys demana atenció.

De la mateixa manera, «aquest element surt de la pantalla» no és un defecte si
el seu contenidor **llisca a posta**. La comprovació ha de ser sobre la pàgina,
no sobre el fill.

## Veda 49 — Una capacitat que no hi és s'ha de dir, no suplir a qualsevol preu

El QR ja es generava, però escanejar-lo obligava a sortir a l'app de càmera del
sistema, copiar un text llarguíssim i tornar a entrar. `BarcodeDetector` —W3C,
natiu— ho resol des de dins.

El problema: **no hi és a tot arreu**. Comprovat en aquest entorn, el Chromium
d'escriptori (Linux) no el porta; Android i ChromeOS sí. Hi havia dues sortides
fàcils i totes dues dolentes: fer veure que va i deixar l'usuari clicant un botó
mort, o encastar un descodificador de tercers de 250 KB al fitxer per cobrir un
navegador que **no és el que escaneja**.

Perquè aquí hi ha el detall que decideix: **el que escaneja és el mòbil**. El
d'escriptori és el que *ensenya* el codi. La capacitat falta exactament on no
fa falta, i per tant la resposta correcta no és suplir-la sinó **dir-ho**: la
pantalla anomena l'API que li manca, diu on sí que funciona, i deixa sempre a la
vista el camí d'enganxar el text, que no depèn de res.

La mateixa regla val per als **trackers WSS** del codi de sala: es van provar i
en aquest entorn no responen. Escriure codi de xarxa que no es pot verificar de
cap manera és pitjor que no escriure'l —queda com si estigués fet, i el dia que
falli ningú sabrà si va funcionar mai. Es queda al tram bloquejat, amb la prova
anotada, i el que sí que funciona (enganxar, enllaç, QR) segueix sent el camí.

Dues coses més que un escàner ha de fer bé i és fàcil oblidar: **apagar la
càmera** quan es tanca el modal per qualsevol via —també per fora—, i demanar
**només** el format que vol (`formats:['qr_code']`) en comptes de tots.

## Veda 48 — Una versió és un canvi, no una data

Publicar una vegada és fàcil. El problema és el segon dia: has canviat coses, i
ni tu ni ningú sap què va sortir l'última vegada ni què ha canviat des de
llavors. Sense això, «torna-ho a publicar» és una acció a cegues, i qui la fa no
pot respondre la pregunta que importa —*què estic canviant del que la gent ja
té?*

Cada publicació guarda el seu **CID** i el **CID del seu pare**, i d'aquí surten
les tres coses que ho fan utilitzable: saber si el que tens ara és diferent del
que vas publicar, veure **què** ha canviat, i poder tornar enrere.

La decisió que ho fa funcionar és petita i fàcil de fer malament: **el CID no
inclou la data de generació**. Si la inclogués, construir el paquet dues vegades
seguides en donaria dues versions diferents sense haver tocat res, i l'historial
passaria a ser un registre del rellotge en comptes d'un registre dels canvis.
Per la mateixa raó, publicar contingut idèntic a l'últim **no crea cap versió
nova**: repetir el mateix amb una data diferent no és versionar, és fer soroll.

**Tornar enrere no esborra res.** Restaurar publica una versió *nova* amb el
contingut d'una d'antiga, encadenada a sobre de la que hi havia. Esborrar la
versió intermèdia seria mentir sobre el que es va publicar —i el que ja s'ha
replicat no es desfà igualment.

I una que val per a qualsevol automatisme: **l'automàtic no es salta la
comprovació**. Si `verifyNoLeak` troba una fuita, el versionat automàtic
s'atura. Un automatisme que es salta la revisió perquè «ja anirà bé» és pitjor
que no tenir-lo, perquè la fa a la teva esquena.

Finalment, l'automatisme es diu **amb el que fa i amb el que no**: estampa
versions al teu historial, **no puja res a cap servidor**. Anomenar-ho
«sincronització» quan el destí depèn de relés de tercers que encara no hi són
seria vendre el que no hi ha.

## Veda 47 — Publicar no és publicar-ho tot

L'objectiu és que algú d'un poble premi un botó i el que ha decidit compartir
quedi publicat perquè algú altre ho trobi. La temptació és òbvia: agafar el
catàleg i penjar-lo. Però publicar «hi ha algú a Manresa que fa fusteria» **no
és** publicar qui és, ni el seu telèfon, ni el seu registre. I publicar és
irreversible a la pràctica: un paquet que algú ja ha copiat no es retira.

Per això la decisió del **gra** va abans que el botó, i és aquesta: **el que surt
és agregat**. Categoria + municipi + quants. El paquet et diu **on preguntar, no
a qui**. El node és la porta, i un node és una comunitat, no una persona.

D'aquí surten tres coses que semblaven detalls i no ho són:

- **Els títols lliures no surten.** Sonava excessiu fins que es va veure el cas:
  algú escriu «Trepant d'en Quim Ferrer» o «Fusteria a casa de la Berta», i el
  nom hauria sortit igualment **sense que ningú ho hagués decidit**. Un camp que
  qualsevol pot omplir amb el que vulgui no es pot publicar mai.
- **Deny by default, i node a node.** No surt res de cap node fins que aquell
  node ho demana explícitament, i per separat per a habilitats i per a objectes.
  Un valor per defecte que publica és una fuita amb bona intenció.
- **La comprovació és codi, no un test.** `verifyNoLeak` recorre tots els noms,
  contactes, `did`, títols i apunts que hi ha al SOS i els busca dins del JSON
  que viatjarà; i a més rebutja **qualsevol clau fora de la llista blanca**,
  encara que el valor sembli innocu. Si falla, **el botó no publica**. Una
  garantia que només viu a la suite de tests protegeix el desenvolupador, no la
  persona.

I la mateixa porta funciona en tots dos sentits: el paquet que **entra** passa
pel mateix sedàs que el que surt. Un paquet manipulat amb camps de més no pot
afegir res de nou al SOS de qui el llegeix.

Finalment, la pantalla ensenya **la taula sencera del que sortirà** abans de
deixar-te descarregar res. Qui no ho entengui no ha de poder prémer el botó
sense haver-ho vist.

## Veda 46 — Una persona no és un rol

`roleOfPerson` retornava **un** rol, i amb aquell rol es decidia la lent de tot
el SOS. Hi fallaven dues coses alhora, i la segona és pitjor que la primera.

La primera és de model: la mateixa persona és **superheroina al seu barri i
mentora d'una MATRIU de la comarca** a la vegada. La implicació no és un estat
global —**depèn del node i del que hi fa**— i aplanar-la a un sol valor obliga a
triar quina de les dues veritats s'esborra.

La segona és pitjor perquè era invisible: quan la casella no deia res, el rol
sortia del **primer node que es trobava recorrent la llista**. Dues persones
idèntiques podien acabar amb lents diferents per l'ordre en què s'havien creat
els nodes. Un resultat que depèn de l'ordre d'iteració no és un resultat, és un
accident.

Ara el rol es **dedueix de l'evidència que el sistema ja tenia**: qui acompanya
ventures és mentora (`mentorsOf`), qui reclama o custodia un node és guardiana
(`govOf`), qui aporta hores i objectes és superheroina. Cada rol porta **el seu
perquè** —«acompanya 2 iniciatives», «3 aportacions · 1 objecte»— perquè un rol
que no es pot explicar és una etiqueta.

Tres coses que això obliga a decidir bé:

- **Una casella per defecte no és una declaració.** `newMember` posa
  `superheroi` a tothom, així que comptar-lo com a evidència seria dir que tot
  el món ha declarat el mateix. Només compta la casella quan hi ha una **altra**
  cosa; i «superheroi» es dedueix de l'activitat, que és més veritat.
- **`mentor` no existia a `SOS_ROLES`** tot i que la MATRIU ja tenia mentors amb
  àmbit i sessions al registre. Es podia ser mentora sense que el SOS ho digués.
  Ara hi és, amb recorregut propi.
- **La lent es tria, no s'endevina.** «Ara miro el SOS com a mentora» és una
  decisió teva, amb un selector visible quan tens més d'un rol —i cap selector
  quan en tens un de sol, que seria soroll. El selector **no** viu dins del bloc
  que pinta la frase de la lent: un rol sense frase per a aquest context segueix
  sent un rol teu, i amagar-li el botó el faria desaparèixer del SOS.

## Veda 45 — Donar una cosa i deixar-la no és el mateix

Posar un objecte a la biblioteca no valia res al registre: es publicava i prou.
Però una biblioteca de les coses **produeix valor real**, i el que no es compta
no es pot ni certificar ni retribuir.

Hi havia dues coses confoses en una:

- **Donació** — l'objecte passa al comú. El valor és el bé cedit, **una vegada**.
- **Posada a disposició** — segueix sent teu, el prestes. El valor **no és el
  preu de l'objecte**, perquè no el regales. El que aportes és **el risc i el
  desgast**, i la revisió o reparació que aquell objecte generarà.

D'aquí surt la decisió que ho canvia tot: **es valora per préstec, no d'una sola
vegada**. Una eina elèctrica prestada quaranta vegades no aporta el mateix que
una tenda plantada dues, i una declaració inicial no pot saber quina de les dues
serà. Cada retorn genera un apunt petit i signat a favor de qui l'ha posat a
disposició, i el valor s'acumula amb **l'ús real**. Es compta al retorn i no en
prestar, perquè el desgast encara no s'ha produït quan surt per la porta.

**L'aprenent no és un cost.** A la sessió de reparació hi ha dues aportacions,
no una amb un beneficiari: qui ensenya hi posa ofici i transferència de
coneixement —l'intangible que a la VNA sosté tota la resta— i **qui aprèn repara
de debò**, i aquella reparació és valor lliurat a la comunitat. Els dos generen
apunt. Un model *fair* no és el que reparteix bé al final: és el que **compta bé
pel camí**, i que compta el que normalment no es compta.

I la regla que impedeix que tot això es converteixi en fum: **un valor estimat no
pot passar per diner real**. Els objectes tenen el seu propi tipus d'apunt
(`objecte`), amb `estimate:true` i la font de l'oracle a dins. No sumen amb les
hores, no sumen amb el capital, i a l'equity entren com a aportació no dinerària
**ja valorada en euros** —passar-los per la tarifa horària els hauria multiplicat
per quinze. La pantalla diu sempre quins números són estimació i quins surten del
registre signat. Un número inventat que sembli comptabilitat és pitjor que no
tenir-lo.

## Veda 44 — Dues llistes raonables poden no parlar-se

El banc de temps té «petites reparacions de la llar». La biblioteca de les coses
té «bricolatge i eines». Cadascuna és correcta al seu lloc i cap de les dues està
mal feta. El problema apareix quan es creuen: **qui ofereix reparar i qui busca un
trepant no s'han trobat mai**, encara que a la vida vagin sempre plegats — són la
mateixa tarda de dissabte.

La sortida fàcil seria unificar les dues llistes. Seria un error: la categoria
d'un objecte i la d'un servei no volen dir el mateix ni serveixen per al mateix,
i fondre-les faria pitjors les dues pantalles per arreglar una tercera.

L'**àmbit** és la capa de sobre. No substitueix cap taxonomia, no en canvia cap
fitxa, i **no s'inventa equivalències**: només uneix el que de debò es fa junt.
Set àmbits fan de pont de veritat; vuit en tenen una sola banda, i així ha de ser
—dir que «tràmits i paperassa» té un objecte equivalent seria fer-ho quadrar a la
força, i un pont que va a lloc no es nota.

Dues regles que eviten que la banda de coincidències menteixi:

- **Una coincidència d'àmbit no és una coincidència exacta**, i no es poden
  presentar iguals. La targeta ho diu amb el nom: «es creuen *reparacions* i
  *bricolatge* — no és la mateixa cosa, és el mateix àmbit». Vendre-ho com a
  equivalent seria prometre un aparellament que no existeix.
- **Un àmbit que no travessa res no es mostra.** Si el que s'ofereix i el que es
  busca són la mateixa cosa de la mateixa taxonomia, la coincidència exacta ja ho
  diu i l'àmbit només ocuparia el lloc de la que sí aporta.

I una conseqüència d'interfície que era un defecte esperant: **un àmbit no es pot
escriure a la caixa de cerca**. «Reparar i bricolar» no és el text de cap fitxa,
així que clicar-hi i posar-ho al camp de text hauria donat zero resultats. Es
filtra pel que és —un xip d'àmbit que es pot treure—, no per un text que ho
imita.

- Tot autocontingut a `SOS/index.html` per defecte.
- `SOS/prompts/*.md` guarda els prompts versionats de cada intent d'IA.
- `SOS/knowledge/references/*.md` guarda notes curtes de referents (Verna Allee, Ostrom, Boal, Penrose, X-Men, Mondragón, Pantheon.work…).
- `SOS/knowledge/vision/*.md` guarda decisions d'arquitectura vives.