El Comando Molekulon és un còmic, una banda i una pel·lícula que encara no existeix. Es farà amb 150.000 superherois reals: gent que aporta hores, objectes i coneixement al seu barri i que ho registra. El teu personatge no és un avatar inventat — és el que ja fas, amb nom i amb superarma. I el poble on passa tot plegat és Molekulandia.
Un projecte cultural que és alhora una eina de gestió comunitària. Sis coses, i cadascuna té la seva pantalla: si no la tingués, seria un cartell.
El còmic, la música i el dibuix no il·lustren el projecte: en són la matèria. Cada personatge té la seva superarma, el seu vers i el seu tema.
La història →Una història inventada és el permís per dir en veu alta el que passa de debò a la teva feina i al teu barri. El Mundo Muerto no és una metàfora amable.
Els herois canònics →El mateix relat és material d'aula: la Fàbrica de Superherois de 6 a 13 anys, i setze mòduls de N0 a N3 per a qui hi vulgui treballar.
A l'escola →Ningú es mou per un informe. Es mou perquè algú altre s'ha mogut i ho ha explicat prou bé perquè es vegi que es podia.
El blog del Comando →Poder concret i comprovable: qui té les claus, qui decideix i qui cobra el que aporta. Cada aportació va signada i el registre és públic.
El registre públic →Sense compte, sense contrasenya i sense demanar permís. La clau te la fa el navegador i no surt del teu aparell; si te'n vas, t'ho endús tot.
El teu perfil és teu →Cinc portes, i cadascuna diu quant dura. No cal fer-les totes ni per aquest ordre; si només en fas una, fes la primera.
No es fa un càsting: es fa un registre. Quatre passos, i tots quatre són coses que el SOS ja sap fer — el que faltava era dir que van seguides.
Nom, població, fins a cinc superpoders i les teves superarmes — el que saps fer i el que pots deixar. Es fa al navegador i no puja enlloc.
Crea el meu perfil →El kit narratiu en treu sinopsi de còmic, himne i escena performativa a partir del que has fet de debò. La clau de la IA la poses tu i cap dada de ningú hi entra sense confirmar-ho.
Obre el kit narratiu →Cada història desada s'apila amb les altres. El multivers és el guió: no l'escriu ningú a soles, es va omplint.
Mira el multivers →Cada aportació signada surt als crèdits amb el seu nom i la seva data. Aquí no hi ha figurants: qui hi surt és perquè ha fet alguna cosa i algú altre ho ha confirmat.
Obre el Comando a l'app →Dos còmics publicats. El que hi passa i el que vol dir quan ho mires com el que és: un equip que es forma, es descontrola i acaba picant pedra per a algú altre.
El Gran Molekulon mira la Terra —el soroll, les guerres, la crisi— i decideix que el que cal canviar és la banda sonora. Dona autoritat a dos deixebles, Mazinguer i Horacio Motomachi, per baixar-hi i reclutar els 150.000 superherois que ja hi han nascut. No cal fabricar-los: ja hi són, escampats, fent coses més petites del que saben fer.
El Molekulon els explica que són «fills de l'amor»: supervivents d'una cursa entre 200.000.000 de candidats que van travessar tenebres i obstacles per fer el miracle de ser-hi. Néixer ja va ser la primera gesta.
Que en un equip hi hagi la persona exacta per a una cosa exacta és estadísticament improbable, i quan passa gairebé mai se sap. El talent ja hi és —«els 150.000 ja són a la Terra»—; el problema de les organitzacions és que no tenen manera de veure'l.
Apareix d'entre tenebres, nebuloses i gasos tòxics. Amb el seu «raig eliminador» destrueix les males olors i les converteix en un lloc que «fa olor de flor i d'amor».
La toxicitat d'un ambient ofega la creativitat abans que cap altra cosa, i no es dissol sola. Hi ha d'haver algú amb aquest paper: qui recull el conflicte i el torna energia. Si no té nom, no el fa ningú.
Viu al Bar Andrés sota un abric de cuir pesat, protegint-se del Mundo Muerto. Fins que sona la Bomba Disco i el detona: una reorganització morfològica i fisiològica li trenca la cuirassa i li deixa sortir el funk que era.
L'abric de cuir és el que avui se'n diu despenjar-se en silenci: gent que ha après a no posar-hi res perquè les estructures on han estat els van ensenyar que no servia. No és que no en tinguin, és que està tapat — i el que ho destapa no és una xerrada, és un fet.
A bord de l'Omni Turd 6300, la banda discuteix la missió mentre travessa l'hiperespai. Tenen un baixó d'energia i han de parar a buscar menjar; per fi arriben a la República del Molekulon de Matadeón, una utopia basada en el gaudi absolut. Res d'això acaba bé.
La nau perd altura. Un dels personatges baixa per una escala-piano a demanar «papeo». Ningú s'ha quedat sense ganes: s'han quedat sense combustible.
El baixó no és el final, és l'avís. Un equip que perd altura encara vola, i és exactament el moment en què es pot fer alguna cosa. Quan ja ha caigut, la conversa és una altra.
Una Constitució que exigeix llaminadures per a tothom, aniversari cada dia i vacances eternes. La Constitució crema, els personatges vomiten, el caos multicolor se'n du la República.
Confondre cultura d'equip amb el futbolí i les garrofes surt car: un grup sense regles clares d'intercanvi de valor col·lapsa pel seu propi pes. No és que la festa sigui dolenta; és que sense mapa ningú sap qui sosté què quan es fa fosc.
Enmig del caos apareix el capitalista amb un àbac i una pissarra. Els ofereix un paper higiènic «molt més suau». Val diners, i ells no saben què és això. Acaben picant pedra darrere un filat d'espines per pagar-lo.
És el nus de tot plegat: les jerarquies tracten les persones com a matèria primera i no com a nodes que aporten. Se'ls ven una necessitat que no tenien i se'ls compra el temps —la vida— per pagar-la. Tot el que fa aquesta eina va contra aquesta vinyeta.
Encadenats i empesos per un fuet cap a una espiral en blanc i negre, la Maldita Realitat, perquè «assentin el cap».
«I play music & paint pictures! I don't need reality!»
— «La realidad no tiene estilo ni talento.»
Als equips passa cada dia: qui té les idees se sent encadenat per qui les ha de fer, i qui les ha de fer veu les idees com una nosa. La sortida no és anul·lar-ne cap dels dos. En un castell fa falta la força a la pinya i la lleugeresa a dalt — i cap dels dos aguanta res sol.
Passen els anys al gris. Resisteixen cantant els seus propis noms, recordant qui són. Sota els peus, sense que ho vegi ningú, creixen plantes psicodèliques, flors alienígenes i música.
Encara que l'estructura imposi l'uniforme, el que la gent és segueix viu a sota i espera. Aquí és on aquesta eina entra: no ve a crear res que no hi fos, ve a donar-li un lloc on comptar.
El Comando no se'n surt sol, i aquí és on la història deixa de ser només un còmic: continua en obert, amb les decisions de qui hi entra. El final està escrit i encara no es diu. El que sí que es pot dir és el mecanisme: cada persona que es dona d'alta i aporta de debò és un node més de la xarxa, i la xarxa és el que fa la força. Això és el tercer acte, i s'està rodant ara. Els comptadors d'aquesta pàgina són reals.
Els herois no viuen només a la vinyeta: hi ha una sèrie de capítols on a cadascun es presenta un superheroi i un supervilà del Mundo Muerto, i és on viu el videoclip d'Horacio. I el Comando toca en directe, que és la prova que darrere d'això hi ha gent.
La sèrie sencera. A cada capítol es presenta un superheroi i un supervilà del Mundo Muerto.
▶ Mira la sèrieEl videoclip del tema que obre la intro.
▶ Mira-hoConstrueix les superarmes de la banda amb el que els altres han llençat: d'allà en surten la Bomba Amor i el Rayo Cagón.
▶ Mira-hoEnsenya a germinar per menjar superaliments, i canta amb la seva rialla.
▶ Mira-hoEl node central que creua informació entre parts que no es parlaven.
▶ Mira-hoEl tema que trenca la cuirassa d'Afrodita, per Guiri-Guay i Flying Frog.
▶ Mira-hoLa que posa el color al còmic del Comando.
▶ Mira-hoModista, amb la superarma Pistola Amor.
▶ Mira-hoEl nòvio de la Formiga Atòmica, i el Príncep.
▶ Mira-hoEl supervilà que ofereix en comptes d'atacar. L'autor el llegeix com a premonitori de l'actualitat.
▶ Mira-hoLa cançó sencera, allotjada aquí. Sona també a la intro.
▶ Mira-hoEl missatge que encén el Comando: ja vas guanyar una cursa de dos-cents milions, i per això ets aquí.
▶ Mira-hoCuració neuro-rítmica: sana ferides i torna a moure el cervell del grup.
▶ Mira-hoLa banda del Comando en directe. És la prova que això no és una marca: hi ha gent que hi puja.
▶ Mira-hoQui dibuixa la xarxa i dona a cadascú el color que li toca perquè pugui operar.
Encara no en tenim l'enllaçLa forma que es repeteix a totes les escales, convertida en cançó.
Encara no en tenim l'enllaçEl tema que enceta la saga del tercer còmic: el punxi per rematar la fauna i trobar els que falten.
Encara no en tenim l'enllaçUna sessió de la Fàbrica de Superherois tal com passa, sense muntatge.
Encara no en tenim l'enllaçDe les 18 peces que el projecte preveu, 4 encara no tenen enllaç públic. Surten aquí perquè es vegi què hi ha i què falta — no com una promesa amb un enllaç que no obre: el dia que en tinguem l'adreça, aquesta mateixa targeta s'obre.
El nucli del Comando: els que estan buscant la resta. Alguns surten al còmic, d'altres en vídeo o tenen tema propi — i tots són igual de reals. Cadascun és també una manera de sostenir un grup: mira si te'n reconeixes alguna.
D'on surt tot això, escrit a poc a poc. Cinc entrades, i van en aquest ordre.
Reputació verificable, no puntuació opaca. Cada tier té reptes concrets al teu cromo, i cap s'aconsegueix mirant: es guanyen amb aportacions que algú altre ha confirmat.
Ningú el pot canviar sense la teva firma — ni nosaltres. I te'l pots endur quan vulguis, sense demanar permís.
El que sí que té servidor és el directori públic, perquè hi hagi una llista que tothom pugui consultar. Cada fitxa hi va firmada i el navegador ho comprova en llegir-la: qui allotja la llista no pot falsificar-hi res, només guardar-la.
Els canals oberts del Comando. La música i els capítols els publiquem aquí; els còmics 1 i 2 ja són impresos.
El Comando arriba a la teva població quan tu arribes. Fes-te el personatge, escriu la teva història i mira't als crèdits: sense descarregar res, sense crear cap compte, en un minut.