Els dos fluxos
Un mapa de valor no dibuixa organigrames: dibuixa intercanvis. I quan es dibuixen tots, sempre en surten de dues menes.
El que ja es compta
- Comandes, factures i cobraments
- Altes, baixes i renovacions
- Informes periòdics i justificació de subvencions
- Inventaris, reserves, calendaris
- Actes, acords i el seu seguiment
Què s'hi fa: es mesura quantes vegades es repeteixen i quantes hores costen. El que es repeteix igual, s'automatitza. El que canvia cada vegada, no.
El que sosté i no consta
- Confiança amb qui et compra o et vota
- Coneixement que només té una persona
- Reputació de l'equip fora de casa
- Cures: qui destensa una reunió, qui acompanya el nou
- Vincles amb el teixit del voltant
Què s'hi fa: es posen al mapa amb nom propi, es diu qui els sosté i es mesuren. El que té nom es pot repartir; el que no en té, se sobrecarrega sempre sobre la mateixa persona.
L'error de sempre és automatitzar el tangible i descobrir sis mesos després que pel camí s'ha trencat un intangible que ningú havia mapat: el client que trucava i ara rep un formulari, la persona que sabia el context i ara només valida.
Per això aquí primer es dibuixa el mapa sencer i després es decideix què toca la màquina. L'ordre no és un detall metodològic: és tota la diferència.
Com es fa
Quatre passos, i el mapa de valor és el primer perquè és el que fa discutibles tots els altres.
Es dibuixa el mapa amb la gent, no per a la gent
Una sessió de mapatge amb 6–10 persones de la casa. En surten els rols funcionals —no els càrrecs— i els intercanvis reals entre ells, tangibles i intangibles. Es fa amb el mapa de valor, que és lliure i us el quedeu.
Es marca cada flux: repetitiu, o de criteri
Per a cada intercanvi: quantes vegades passa al mes, quantes hores costa i si cada vegada es decideix alguna cosa. El que es repeteix igual és candidat a automatitzar-se. El que porta criteri, judici o relació, no ho és — encara que sembli mecànic.
S'automatitza el tangible, amb els frens posats abans
Es munta el que estalvia hores de debò, i es munta amb el criteri de fre escrit abans de comprar res: qui confirma, què no pot sortir de casa i què s'ha de poder desfer. Un flux automatitzat sense fre és un flux que ningú vigila.
Es posa nom i mesura a l'intangible
Les hores de cura, el coneixement que només té una persona i els vincles amb el teixit entren al mapa com a fluxos de primera. Es mesuren —qui en dona, qui en rep, on hi ha desequilibri crònic— i el que en surt és el material amb què es reparteix feina i es preveu un relleu.
Els frens, escrits abans
Aquestes quatre regles no són una declaració d'intencions: són com està construït el SOS, i es poden anar a mirar.
Les regles d'aquesta casa s'escriuen quan s'aprenen, amb el motiu al costat: són les vedes. Cap és teòrica — totes surten d'alguna cosa que va sortir malament una vegada.
La fàbrica · dissenyar i desenvolupar amb IA
El mateix mètode, aplicat a construir la cosa: webs, eines i projectes transmèdia fets amb IA sense que el resultat sigui una peça que ningú pot mantenir.
Fer una web amb IA és fàcil i és el que ven tothom. El problema arriba al tercer mes: ningú sap per què el codi és així, canviar un preu vol dir encertar cinc llocs alhora, i el dia que un se n'oblida la pàgina diu dues coses contradictòries i ningú ho veu. La feina no és generar: és deixar-ho de manera que segueixi sent cert.
Les cinc regles de la fàbrica
| Regla | Què vol dir | Què evita |
|---|---|---|
| Es declara un cop i es genera | Un preu, un menú, un catàleg o un mapa viuen en un sol fitxer de declaració; el generador els escriu a totes les pantalles i als dos idiomes. | Que el català i el castellà diguin preus diferents i ningú ho noti, perquè els llegeixen persones diferents. |
| Una guarda per cada cosa apresa | Cada regla que s'ha après es converteix en un programa que la comprova a cada canvi, i cada guarda es prova trencant-la a posta. | Que la lliçó duri fins que se n'oblidi qui hi era. Una guarda que mai s'ha vist fallar no vigila res. |
| Les proves obren la pàgina de debò | Un navegador obre el fitxer publicat i comprova el que hi veu una persona, no el que diu una simulació. | Proves verdes sobre una pàgina que no carrega. |
| Sense muntatge ni dependències | Fitxers que s'obren fent doble clic. Ni instal·lació, ni servidor, ni cadena de paquets que caduquen. | Que d'aquí a dos anys el projecte no compili i ningú sàpiga per què. |
| Cap porta a un lloc que no existeix | Tot enllaç generat es comprova contra el fitxer real abans de publicar-se. | El clic que no va enlloc, que el navegador no denuncia mai. |
Què s'endú qui ho contracta
La peça funcionant, les guardes que la mantenen honesta i el vostre equip sabent-les fer servir. No es lloga una plataforma i no hi ha lligam: els fitxers són vostres i s'obren sols.
La prova és aquest repositori
Tot això està fet així, i es pot obrir ara mateix.
Projectes transmèdia · el cas del Comando Molekulon
Quan el que cal no és una web sinó una història que faci moure algú.
El Comando Molekulon és una tribu de superherois de barri: un còmic, un roster de personatges, un joc i un reclutament que acaba amb algú donant d'alta el que ja fa al seu carrer. És l'exemple del model complet — narrativa, joc i registre real, la mateixa peça— i és el que es replica quan un ajuntament, una fundació o una marca necessita que una campanya deixi alguna cosa i no només impressions.
| Peça | Què fa |
|---|---|
| La història | Dona un motiu per entrar que no és «apunta't». Es llegeix sola i no demana res. |
| Els personatges | Cadascú s'hi reconeix en un: qui arregla, qui cuida, qui presta, qui ensenya. El reconeixement és el que converteix un lector en participant. |
| El joc | Ensenya el sistema jugant-hi, i cada nivell porta al mòdul de formació de debò que li toca. |
| El registre | El que es fa de veritat queda signat i comptat. Sense això la campanya s'acaba el dia que s'acaba el pressupost. |
Es contracta sencer o per peces, i sempre amb la mateixa condició: ha d'acabar en alguna cosa registrada. Una campanya que només genera visites no la fem, perquè no la sabem defensar sis mesos després.
I el que s'aprèn pel camí
Això no s'entrega tancat: s'entrega ensenyant-lo. El que sabem fer amb IA es pot transmetre, i transmetre'l és la meitat de la feina.
| Es treballa | Perquè sense això… |
|---|---|
| Escriure l'encàrrec com una especificació | …es demana el que sona bé i s'obté el que sona bé. Un encàrrec sense criteri de correcte és un desig. |
| Distingir generar de decidir | …s'accepta la primera versió perquè és plausible. Que soni bé i que sigui cert són dues comprovacions diferents. |
| Convertir cada lliçó en una guarda | …el mateix error torna quan canvia la persona. Una regla escrita al cap de algú no és una regla del sistema. |
| Comprovar contra la realitat, no contra el model | …es prova el que hauria d'haver passat. La prova ha d'obrir el fitxer que llegeix el client. |
| Decidir què no toca la màquina | …s'automatitza el que era una relació, i es descobreix tard. |
Aquestes cinc coses són el moll de la formació amb IA i es fan sobre el vostre cas, no sobre un d'inventat: el primer flux que s'automatitza és un de vostre, i el primer intangible que es mesura també.
Què es contracta
Els preus, el que els mou i d'on surten són al catàleg. Cap és tancat abans de dimensionar la feina.
D'on surt el preu. De les hores per rol que surten del mapa de valor, al preu del nivell de qui les farà, més les despeses directes al seu preu de factura. La proposta ensenya la taula sencera.